Les víctimes de la gota freda protagonitzen la inauguració de l’exposició dels trenta anys de VilaWeb

VilaWeb ha començat a València les celebracions del trentè aniversari del diari, amb una exposició titulada “De l’11-M a Mazón: 30 anys contra la desinformació”. La mostra, que es podrà veure fins el 18 de juliol a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, té dues ales que representen ben bé l’esperit de VilaWeb, el diari fundat per Assumpció Maresma i Vicent Partal.

Els amics, a pesar de la pluja

El vestíbul de l’Octubre CCC era ple a vessar de subscriptors, lectors, polítics i gent de la cultura. Tots han desafiat una tempesta extemporània que ha convertit en negra nit la vesprada d’aquest dijous de maig. Tots volien celebrar l’aniversari del diari i saludar-ne l’editora, Assumpció Maresma, i el director, Vicent Partal. Les primeres paraules les ha dites, com a benvinguda, Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, amfitriona del local i amfitriona també de la redacció a València.

Coincidències felices

L’editora del diari, Assumpció Maresma, ha recordat el dia que va conèixer Eliseu Climent a Barcelona. L’editor i activista cultural li va demanar que organitzàs una conferència de premsa pels repetidors de TV3 al País Valencià. A partir d’allò, un altre fet atzarós, el que va fer que Maresma i Partal coincidissen en la revista el Temps impulsada per Climent. Assumpció Maresma en va esdevenir directora, la primera d’un mitjà de comunicació als Països Catalans. I és en aquest marc, en el del país sencer, que ha inscrit la trajectòria de VilaWeb. “Si em pregunten si m’agrada el sud del meu país, sé de què em parlen –ha dit–. És molt important començar la celebració de l’aniversari del diari a València perquè en certa manera es pot dir que VilaWeb naix a València i informar sobre la nació sencera és una de les bases de la columna vertebral del diari.” L’editora ha donat les gràcies a tothom qui ha fet possible VilaWeb aquests trenta anys, perquè un dels seus valors és sumar. I ha recordat el paper de molta gent, especialment Josep Albinyana i Mar Iglesias, que, amb les edicions locals d’Ontinyent i Alacant, van fer més fort el projecte. L’editora també ha recordat que l’aniversari se celebra amb la creació de VilaWeb Llibres. El primer volum, Tres dies d’agost, eixirà el 20 de maig i és obra del cap de redacció Josep Nualart Casulleras.

Un papa anti-Trump i trenta anys més de VilaWeb

Vicent Partal, el director, ha fet de periodista: ha anunciat el nom del papa Lleó XIV i n’ha explicat els primers trets que se n’han sabut. Nord-americà, anti-Trump, matemàtic i amb una llarga carrera com a missioner a l’Amèrica Llatina. Quatre trets a partir dels quals es pot bastir una crònica, que aquest és el nostre ofici. Partal contempla aquest aniversari sense gens de nostàlgia perquè, ha dit, està segur que hi ha diari per a trenta anys més. “No sabem com serà, tampoc no sabem com serà d’ací a cinc anys, però les bases de VilaWeb són fortes, els fonaments aguantaran”, ha dit, convençut i amb un somriure, abans d’explicar la importància del periodisme, del bon periodisme, del periodisme de combat per a combatre la desinformació.

Polítics, periodistes, subscriptors, lectors…

Entre els assistents, el senador Enric Morera, l’ex-batlle de València Joan Ribó, les escriptores i col·laboradores de VilaWeb Gemma Pasqual i Núria Cadenes, el poeta Lluís Roda, els sindicalistes Beatriu Cardona i Marc Candela, el dirigent històric de l’independentisme Josep Guia, el científic Juli Peretó, l’editor de Bromera, Marc Senabre, l’editora Àfrica Ramírez, el dirigent d’Escola Valenciana Àngel Martí, els artífexs de Camacuc, Joan Escrivà, pare i fill, el membre electe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Mar Iglesias, durant molts anys responsable de VilaWeb Alacant, els membres de l’Institut d’Estudis Catalans Sandra Montserrat i Josep Martínez Pérez, el delegat de la Plataforma per la Llengua Manel Carceller, la presidenta de l’escola Gavina, Sandra Cuevas, la periodista i ex-directora general d’À Punt Empar Marco… I molts subscriptors i lectors.

La contundència de Dolores Ruiz

I familiars de les víctimes de la gota freda. Dolores Ruiz, que ha aturat el món quan s’ha posat a parlar, ha explicat la seua història, senzilla i crua, amb paraules plenes de dignitat. Senzilla: abans de les sis érem dalt la finestra. Senzilla: ningú no ens va avisar de res. Senzilla: l’aigua es va endur els meus fills, el meu marit, la meua vida. Diu que s’expressa malament, però la seua claredat és cristal·lina. Només els aplaudiments els assistents han trencat el vel de silenci que ha causat la seua intervenció.

Dolores havia arribat molt prompte a l’Octubre. Sola ha baixat a veure l’exposició i s’ha posat davant el mur que Albert Planas, el dissenyador de la mostra, ha concebut com el lloc de l’homenatge. Allà ha vist un fragment de la seua entrevista i de les de Toñi, Rosa Maria, Cristina, Encarna i Saray. I, en silenci, li han caigut unes llàgrimes. “No vull plorar”, diu, i explica que la setmana vinent se n’anirà a Brussel·les amb més representants de les tres associacions de víctimes que han demanat d’entrevistar-se amb la presidenta de la comissió, Ursula von der Leyen. Serà la primera volta que anirà amb avió.

El record d’Elvira i Eli

També hi havia Ernesto Martínez, avui sense la cadireta motoritzada amb què encapçala moltes manifestacions. Ell va perdre la seua germana, Elvira; i Eli, filla d’Elvira, és una de les tres persones que continuen desaparegudes. Dolguts amb la Generalitat, que diu que els enganya, que es riuen d’ells, i agraïts amb la gent que els escolta, dediquen la vida a fer que tothom recorde què va passar el 29 d’octubre. Els periodistes tenim l’obligació moral d’escoltar-los, de donar-los veu, de defensar-los de polítics sense escrúpols que són capaços de dir que les associacions de víctimes són associacions de gent interessada.

Amb Ernesto ha arribat Soraya, que va perdre la parella, camioner, a Bunyol, i a poc a poc comença a eixir i a parlar i a contar la seua història. A enfrontar-se amb la nova vida. Venia de Madrid, el seu home, no va trobar les carreteres tallades i va poder avançar. L’aigua va arrossegar el camió de quaranta tones passades les deu del vespre.

El record d’una criatura d’onze anys

Michael Barros i la seua xicota, Tiffany, que és de Benetússer, no coneixien VilaWeb abans de la barrancada. Barros, que viu en un quart pis, ha tret tota la ràbia fent rajoles amb la inscripció, “Fins ací va arribar la riuà”. Tiffany viu amb la pena de no haver pogut salvar la vida d’una xiqueta d’onze anys. La corda amb què la pujaven al pis de dalt es va trencar i l’aigua se la va endur. Tiffany i els seus veïns van salvar molta gent aquell vespre que ningú els va avisar que venia l’aigua, però tenen l’espina de la xiqueta xinesa, filla dels propietaris del bar que sí que van poder sobreviure. Han arribat a València amb tren, enmig de la tempesta, desafiant la por que encara els causa per tot allò que evoca.

Són les històries de la gent com ells les que omplen el diari i que, com ha dit el director, posen les bases perquè dure trenta anys més.

L’exposició

L’exposició és una repassada de la història de VilaWeb. A la redacció de Barcelona hi seuen Ramon Barnils, que va ser el gran mestre de periodisme de Partal i Maresma, Albert Camus, Anna Politkóvskaia, Katherine Graham, Oriana Fallaci, Julian Assange, Edward Snowden. Dècades de periodisme en lletres majúscules, sense estridències. i damunt la taula, dues referències: la revista el Temps i el diari Libération.

Hi ha uns quants mapes amb els quals es pot llegir el país i una sorprenent línia de temps que permet de veure que VilaWeb ha estat testimoni del naixement de productes tecnològics que a vegades sembla que han existit sempre, com ara Gmail, Facebook, Twitter o Netflix. Els primers lectors de VilaWeb no podien llegir-lo amb un iPhone perquè encara no s’havia inventat. El sistema de videoconferències Skype, que tan útil va ser durant la pandèmia i que ens sembla tan imprescindible, ha tingut una vida molt més curta que VilaWeb, perquè va nàixer l’any 2002 i es va morir l’altre dia. I així es pot anar jugant amb la línia del temps. Hi ha, a més, unes quantes fites fonamentals, com la del 2009, quan es va obrir la redacció del carrer de Ferlandina, al barri del Raval de Barcelona, i l’any 2020, en plena crisi de la pandèmia, quan es va obrir la seu de València.

Els visitants podran veure també una de les famoses pissarretes de Vicent Partal i caure en la temptació de jugar al Paraulògic en una de les pantalles que hi ha a la mostra.

El lema de l’exposició és el “Trenta anys lluitant contra la desinformació”, i en un dels murs de la sala es poden veure exemples de la importància de contrastar i de no empassar-se els relats oficials. El més determinant de tot va ser l’intent d’intoxicació, assumit per molts mitjans, del govern de José María Aznar en els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, aquell “ha estat ETA” que encara ressona en la memòria de molta gent. I un gest que descriu la visió de país sencer, de diari autocentrat: el dia que VilaWeb va estar vint-i-quatre hores tancat en protesta pel tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià.

Joan Fuster dóna la benvinguda als visitants en la segona ala de l’exposició. Allà el veiem, quasi de cos sencer amb una de les frases que el van fer famós i que és a la capçalera de VilaWeb: “No faces de la teua ignorància un argument.” Una altra frase per a tallar en pedra i per a gravar-nos a foc, els periodistes.

Aquesta ala és tota dedicada a la gota freda. Hi ha imatges d’impacte del dia de la barrancada i dels dies que van venir després. Vídeos amb testimonis i fotografies. Hi ha imatges de les manifestacions multitudinàries que, mes rere mes, demanen la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat. I hi ha, per a qui vulga fotografiar-s’hi, la pancarta roja amb un Mazón cap per avall que les ha encapçalades totes. Molts dels visitants a la inauguració s’hi han fotografiat i han cridat el lema “Mazón dimissió!”