06.08.2018 - 22:00
|
Actualització: 07.08.2018 - 02:43
El debat sobre si l’independentisme és majoria o no va pujant de to. Aquests darrers dies diverses veus dins el sobiranisme han insistit, amb més agressivitat que no fins ara, a negar que l’independentisme siga majoritari al Principat, de la qual cosa s’infereix, lògicament, que més val no fer passos immediats per a fer efectiva la república.
El debat és important, però em sembla que és un punt trampós, si més no com l’exposen alguns. Sobretot perquè l’argumentació ve després de la decisió. Hi ha qui s’apunta ara a aquesta tesi per justificar una decisió tàctica: la de no fer efectiu el mandat del primer d’octubre i del 21 de desembre. I per això bandeja alguns detalls que, amb el màxim respecte, m’agradaria d’exposar amb la voluntat d’afavorir el contrast.
Primer: L’únic fet objectiu és que som la majoria parlamentària, no s’ha demostrat res més
En aquest debat la giragonsa dialèctica més estranya consisteix a convertir unes eleccions parlamentàries en un referèndum, i alhora negar que ho siguen.
Hi ha hagut dues eleccions parlamentàries seguides en què l’independentisme ha aconseguit la majoria absoluta de la cambra. I és això la majoria, indiscutiblement, que ni invocant el vot popular no es pot negar, car les regles de les eleccions autonòmiques són ben clares. De fet, és per això governa. Si no fos majoria, no governaria.
A més a més, es féu un referèndum, el primer d’octubre de l’any passat, que si no es pogué desenvolupar amb normalitat no fou pas per culpa de la majoria parlamentària, sinó d’una part de la minoria.
En aquest context jo entendria que l’independentisme plantejàs un debat sobre la necessitat d’un referèndum sense interferències que servís per a confirmar el vot del primer d’octubre. Però no entenc que, d’un procés electoral que no s’ha pogut fer mai, se n’inferesca un resultat. Al parlament, amb les regles de les eleccions parlamentàries, no som minoria, sinó la majoria. Revalidada, a més a més. Per a poder discutir sobre quants vots té el sí i quants el no hi ha una solució ben senzilla: fer un referèndum. Prohibir-lo i alhora especular sobre quin resultat tindria no és correcte.
Segon: I, en tot cas, de quina majoria parlaríem?
Un segon element curiós del debat –que en rebaixa molt el rigor– és presentar aquests dos punts i escaig de diferència de les autonòmiques respecte del 50% com un canvi definitiu. Com si el comportament dels diversos actors hagués de canviar de sobte, superada aquesta barrera. I no deixa de ser curiós que, aquest argument, el facen servir alguns dels qui acusen de ‘màgics’ els qui no pensem com ells.
Un batlle, per exemple, defensava ahir que amb un 60% de votants en favor de la independència tot canviaria, sense explicar per què ara amb un 60% n’hi hauria prou. Però el cas és que l’estat espanyol liquidà l’estatut del 2006, malgrat haver estat aprovat per un 87,5% dels vots del Parlament de Catalunya i un 73,9% dels vots en referèndum.
Més encara. Imaginem que sortís un 60%. Un 60% de què? Dubta ningú que aleshores no dirien que hauria de ser sobre el cens i no sobre els votants? O que hauria de votar tot l’estat, o que caldria un vot reforçat de dos terços, o un 60% a totes les comarques, o…
És evident que, en qualsevol elecció, un 60% és millor que no un 48%. I un 70%, millor que no un 60%. I que cal aspirar a arribar-hi, i més amunt i tot, és clar que sí. Però crec que, ara mateix, proposar percentatges que vagen més enllà de la majoria simple és una manera d’allunyar la concreció de la declaració d’independència, sense dir-ho obertament.
Tercer: I el context?
No sóc politòleg; per tant, em guardaré molt de discutir, per exemple, amb l’amic Jordi Muñoz. Però en periodisme és un axioma que no n’hi ha prou d’explicar els fets amb exactitud, també cal explicar la veritat sobre els fets –que és, bàsicament, el context.
Doncs bé, en aquest debat hi ha dos contextos molt destacats, sense els quals parlar de xifres i prou no és just –especialment si es fa des del camp del sobiranisme. N’és un la campanya de deslegitimació de l’independentisme, basada precisament a repetir la mateixa afirmació que ara alguns independentistes insisteixen a posar al centre del debat. N’és un altre la manca de moralitat, així ho crec jo, d’acceptar un argument interessadament desplegat per qui va enviar tropes a pegar la població, i d’ajudar, així, a imposar el seu marc mental als colpejats.
El primer punt és obvi i, en part, ja l’he explicat abans. Hi ha un marc mental que l’espanyolisme vol imposar per alterar la voluntat de les urnes –com ja fa. S’ha de passar per alt, això, i parlar com si el debat fos simplement tècnic, acadèmic, com si això no hi tingués res a veure?
El segon punt em sembla més important encara. Els partidaris de la independència hem fet tot allò que era a les nostres mans per saber quanta gent hi era contrària. Això no ho pot discutir ningú. En canvi, els qui ens neguen qualsevol dret amb l’argument que som una minoria són, precisament, els qui enviaren la policia a pegar-nos perquè el primer d’octubre no hi haguera un resultat vàlid. Amb quin dret, doncs, els qui feren servir la violència perquè no se sabés quants partidaris tenia el no o el sí poden ara reclamar-nos un resultat indiscutible, si són ells que l’impediren? Si són ells que impediren per la força el referèndum, i que n’impediran qualsevol altre, com tots sabem? Com podem ni tan sols acceptar que tinguen gens de legitimitat per a dir qui són la minoria i qui la majoria? En aquestes condicions, és correcte de presentar aquest debat dins el sobiranisme sense tenir en compte tot això, com si fos un error nostre ser ‘la minoria’?
Específicament, i més enllà de l’opinió d’en tal o tal, la pregunta és aquesta: És correcte, pels interessos tàctics d’un moment puntual, de desvirtuar la feina feta aquests darrers anys? No seria més lleial i honrat que qui vulga defensar-ho explicàs que no veu possible aconseguir la república, ara per ara? Si som prou o no, és un altre debat, qualitatiu, no pas quantitatiu, que té més a veure amb la capacitat d’existir que no pas amb les xifres. Però insistir, sense context, que no som majoria, no és una manera d’amagar-se darrere la massa per no dir allò que hom pensa, però comptant d’aconseguir-ne l’efecte?
