10.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 11.11.2022 - 00:22
Fa molt de temps vaig topar amb una sorprenent paradoxa ferroviària. Si agafava el tren de València a Barcelona només havia d’ensenyar el bitllet. Però si agafava el mateix tren de Barcelona a València, a més d’ensenyar el bitllet havia de passar la maleta per un detector de metalls. I si anava de Barcelona a Perpinyà havia d’ensenyar el bitllet i passar el detector, però en canvi si venia de Perpinyà a Barcelona podia pujar al tren sense ni tan sols ensenyar el bitllet. Tres ciutats, tres maneres diferents de tractar el viatger. Com podia ser?
La curiositat em va moure a consultar-ho amb un expert en transports, bon coneixedor del sector públic, que em va respondre, pam amunt pam avall, això: “La qüestió no és quin servei et donen, sinó qui el cobra.”
L’explicació de la frase crec que s’entén bé. Em volia dir que la raó per la qual es començaven a implantar aquells controls –que efectivament després van arribar també a València– no era la seguretat, sinó pagar a unes empreses determinades una quantitat de diners amb els imposts de tots. Inventant necessitats.
El cicle, doncs, anava al revés d’allò que seria natural. El motiu inicial d’aquell desplegament de detectors no era pensar que hi havia problemes de seguretat i que, per tant, calia posar barreres, sinó que una empresa, una porta giratòria, necessitava diners i creava un mercat inexistent fins aleshores per aconseguir-ne. Canviant, evidentment, les lleis. Que per això les portes són giratòries.
En aquesta línia, ara tenim davant un escàndol monumental. Aprofitant els fons Next Generation, l’Ajuntament de Barcelona ha signat un conveni amb Hogar Sí i Provivienda per a atendre 175 persones sense llar. Són 7,6 milions d’euros que ingressaran aquestes dues associacions madrilenyes. I això passa al mateix temps que la Fundació Arrels ha anunciat que no podia atendre més gent perquè no tenia prou diners per culpa de la pujada generalitzada dels preus.
La Fundació Arrels és un projecte modèlic, que ha fet una feina extraordinària, digna de tots els elogis. No tan sols per a ajudar gent concreta, sinó per a conscienciar la societat sobre l’abast d’aquest problema dels sense-sostre. És una associació independent, nascuda des de baix i que té un arrelament indiscutible a Barcelona.
I com és possible, doncs, que aquests 7,6 milions d’euros vagen a parar a unes associacions, que semblen més aviat empreses més que dubtoses, que no tenen cap coneixement de la realitat local, mentre els qui fa anys i panys que fan la feina es troben ofegats i no tenen capacitat d’augmentar l’oferta? Torne a l’expert ferroviari: “La qüestió no és quin servei et donen, sinó qui el cobra.”
I qui el cobra, com expliquem en aquest article que vam publicar ahir, és un entramat que ha crescut com l’escuma acumulant contractes oficials d’una manera sorprenentment ràpida. Alguns detalls: la directora general de Diversitat Familiar i Drets Social de l’actual govern espanyol, per exemple, ha estat durant anys directiva d’una d’aquestes dues associacions; com també ho va ser l’actual regidor delegat de l’àrea de govern de Famílies, Igualtat i Benestar Social de l’Ajuntament de Madrid. I el 87% dels ingressos d’Hogar Sí –perquè ens situem– provenen de contractes públics.
Expliquen que Ada Colau no té gaires simpaties per la Fundació Arrels, que s’ha mantingut independent i no ha dubtat mai a criticar les polítiques municipals. Però, tot això, més enllà de la política, només es pot qualificar d’autèntic i enorme escàndol.
PS1. Després d’enviar l’editorial als subscriptors, Pedro Sánchez ha anunciat que aquest divendres presentarà la proposta de reforma de la sedició al parlament espanyol, tal i com li havia exigit el Consell d’Europa, per una banda, i Esquerra Republicana per una altra. Estarem molt atents als detalls del que proposarà el president espanyol perquè hi ha moltes incògnites que només es podran aclarir amb el text concret al davant.
PS2. Avui presentaré Fronteres a Elx. Serà al Centre Municipal de Congressos Ciutat d’Elx, a les 19.30. Si ho voleu, ens hi trobarem.
Espanya basa la seua economia en aquesta mena negocis. És l’economia dels amics. Poc després de la guerra, va aparèixer una llei que obligava a que la fusta dels taüts estarà impregnada amb sulfat de coure. Només hi havia un proveïdor de tal producte. Quan se li va acabar el estoc, van derogar la llei. Doncs ara faran el mateix. A València ja hem tingut la família Cotino i l’ajuda al tercer món aprofitada per a comprar locals. Què esperaveu?