El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha processat tretze dirigents independentistes per rebel·lió. És el gruix del govern de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Marta Rovira i Carme Forcadell. És un delicte que pot arriba a ser castigat amb vint-i-cinc anys de presó, i per haver-lo comès el codi penal especifica que s’ha d’haver fet ús de la violència amb el propòsit de declarar la independència. Totes les accions del moviment independentista català, tant la societat civil com de les institucions polítiques, han estat plenament pacífiques. On és la violència, doncs? El jutge Llarena ha bastit un relat dient que hi va haver violència per a justificar aquest processament. No hi ha cap referència a la violència real i ben visible –aquesta sí– en els fets del mes d’octubre, que és la de la policia espanyola, la Guàrdia Civil i els grups d’ultradreta. Cap ni una. En canvi, fa tota una invenció de la violència en les actuacions dels processats. I arriba a comparar els fets amb ‘una presa d’ostatges mitjançant trets en l’aire’.

Tots som violents
El relat que fa Llarena es basa en les declaracions d’individus com Diego Pérez de los Cobos, el coordinador policíac durant l’1-O que va negar que hi hagués càrregues. I converteix tot els independentistes, els centenars de milers de persones que han participat durant anys en manifestacions multitudinàries i pacífiques durant les diades, en còmplices d’una gran acció violenta per la qual es vol castigar tots aquests dirigents processats. ‘Després d’haver assajat mobilitzacions multitudinàries conformades per centenars de milers d’adeptes; després d’haver convençut els seus seguidors que ostentaven una legitimitat per a una independència que sabien que era constitucionalment impossible; i sabent els greus esdeveniments que s’havien derivat de la mobilització del 20 de setembre […] significa impulsar directament una massa ciutadana que desbordi per la força qualsevol intenció de contenció que pugui provenir de l’estat, tal com va passar el dia de la votació.’

L’ull d’un policia
Sobre el primer d’octubre, el jutge diu que hi va haver violència. Però no de la policia espanyola, sinó de la gent que va ser víctima de la brutalitat policíaca. Enumera per això totes les lesions que van dir que havien sofert els agents de la policia i la guàrdia civil. Fins i tot arriba a esmentar que un agent ‘va rebre un impacte d’un projectil a l’ull dret’. I Roger Español, que va perdre l’ull per una bala de goma, prohibida des de feia anys a Catalunya? Cap referència. La violència sempre ve de la mateixa banda, encara que no existís.

És en l’1-O que Llarena basa el processament dels membres del govern. I és en el 20 de setembre que basa el de Cuixart i Sànchez. El tarannà pacífic de la manifestació i de les proclames de tots dos és transformat en la interlocutòria en una actitud d’incitació a la violència amb ressonàncies de la guerra civil. Vegeu, si no, aquest fragment: ‘Tot i reivindicar el pacifisme de la mobilització, [Jordi Cuixart] va apel·lar també a la determinació mostrada en la guerra civil (no passaran!) i va reptar l’estat a anar a decomissar el material que s’havia preparat per al referèndum.’

‘Ostatges amb trets a l’aire’
D’aquell 20 de setembre, Llarena diu: ‘Els fets que hi van succeir demostren que la munió va actuar com una massa de força que, a més de destrossar els vehicles policíacs, va atacar béns personals mitjançant el llançament d’objectes, o impedint que els assetjats [referint-se a la Guàrdia Civil] poguessin exercir la seva llibertat d’acció i de vagareig durant les llargues hores que va durar el setge […]. Els fets exposats van determinar l’efecte inherent a la violència, és a dir, una real restricció de la capacitat d’actuació [de la policia] com a conseqüència de l’ús de la força, tal com passaria en un supòsit de presa d’ostatges amb trets en l’aire.’

I més endavant diu que aquell dia ‘es va desfermar el fanatisme violent’ de molta gent, i que la decisió de mantenir el referèndum després del 20 de setembre és una demostració que volien utilitzar la força com a arma política.

La culpa és dels qui donen suport als presos
I això no s’acaba pas ací. Llarena en la interlocutòria justifica l’empresonament de Sànchez, Cuixart, Junqueras i Forn pel fet que hi ha un risc de fugida. Un risc que argumenta dient que hi ha organitzacions, entitats i grups de gent a Catalunya que se solidaritzen amb ells. ‘Hi ha un greu risc de fugida dels encausats –diu– per una pluralitat de factors.’ I un dels factors que esmenta és aquest: ‘S’acredita la seva pertinença a un ampli col·lectiu que se solidaritza amb la seva causa per compartir les motivacions que els dugueren a cometre els seus delictes. Un col·lectiu que compta amb estructures associatives organitzades, assessorament legal especialitzat, recursos econòmics importants derivats de les aportacions dels seus associats, a més d’estructures internacionals desenvolupades aquests últims anys per a la defensa dels seus plantejaments i en condicions de donar-hi suport.’

Heus ací la interlocutòria íntegra:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb