Aquest mes continuem amb les biografies lingüístiques i recorrerem Fabra llengües a través. Si Enric Serra reflexionava en l’article del juliol sobre el gènere i les seves més diverses variants, dedicarem el d’aquest mes a una biografia lingüística carregada de celebracions: 150 anys del naixement, 100 anys de la primera gramàtica normativa i 70 anys de la mort. Com és lògic, en la commemoració d’aquests aniversaris, la figura de Pompeu Fabra sol anar sempre lligada a la llengua catalana, però hi ha un Fabra menys (o gens) reivindicat que és molt il·luminador per al món d’avui: el Fabra de les llengües, les que parlava i les que llegia, les que escrivia i les que traduïa, les que volia estudiar més a fons i aquelles de què només sabia uns rudiments… I, refent tot aquest mosaic, tenim un esglaó més de tota una escala: la persona en primer lloc, i amb ella tota una cultura i una societat.

Tot i que sovint es pensa en una Catalunya (eternament?) bilingüe, el lloc i el temps de Fabra s’assemblen més a un país multilingüe que no pas a un de bilingüe o monolingüe. Des de la infantesa fins a la vellesa, Fabra va estar en contacte amb diverses llengües i hauria estat tot un regal que ell  mateix n’hagués escrit alguna cosa, però no ho va fer i aquí topem amb un primer obstacle a l’hora d’encarar la biografia lingüística de tota una personalitat: la primera persona no hi és, hem d’anar als testimonis i als estudiosos. Fabra no va escriure de la seva mà gairebé ni una ratlla sobre la seva relació amb les llengües, però en canvi, sí que va tenir una biografia lingüística de gran relleu, que va bastant més enllà de la imatge del lingüista dedicat de ple al català i a la seva codificació.

Hi ha grans escriptors i intel·lectuals que han situat el món de les llengües en el centre de la seva reflexió intel·lectual i ens han deixat  autobiografies de culte: Elias Canetti, La llengua salvada; Norman Manea, La llengua nòmada; els diversos llibres autobiogràfics de Ngũgĩ  wa Thiong’o… Reconstruint tot el que s’ha estudiat sobre el nostre lingüista eminent, que és moltíssim, tenim més d’un Fabra possible per a recordar i reivindicar, i els accents es poden posar aquí o allà. ‘Una persona són moltes persones i totes són diverses’, va comentar Fabra a un dels seus col·laboradors quan aquest li va comentar la seva intenció d’escriure-li una biografia.

Segons la font on anem, podem veure un Fabra o un altre: el prudent i l’aventurer, l’urbanita i el rural, el metòdic i el distret, l’apagat i el de la broma, l’home tranquil i el revolucionari, el solitari de despatx i el conversador sociable, l’auster i el bevedor ocasional de whisky, l’esportista de vida sana i el fumador de pedra picada… La llista podria ser molt més llarga i cada un d’aquests prismes s’allunyen molt de l’autoretrat que va confessar a un amic: ‘Un home gris, sense relleus, sense biografia.’ En aquesta autopercepció tan descoratjadora s’ha d’il·luminar el que no diu: Fabra no va viure per construir-se des del càlcul una figura de culte, sinó que va viure i treballar al servei de la seva vocació per l’estudi de les llengües, sempre amb el català com a primer pla, però no pas l’únic. Un estudi que va iniciar de manera precoç, sempre font de gaudi i només durant un temps de la seva vida, dedicació professional.

Si realment hagués estat un personatge pla, una persona ‘grisa’, ni tants estudiosos s’hi haurien dedicat, ni hauria tingut enemics públics de tant relleu: i si en una llista hi ha grans estudis de fabròlegs de primer nivell (Joan Solà, Mila Segarra, Jordi Ginebra, Josep Murgades, Joan Costa…), en la llista d’enemics hi ha autoritats amb tots els galons (militars inclosos). Fabra no va jugar mai a l’èpica de l’heroi ni va buscar l’admiració de les masses, encara que posteriorment, per les circumstàncies històriques, la seva figura hagi enlluernat, pels seus plans més diversos, tants conciutadans. En Fabra hi va haver moltes persones i figures, la que va voler ser ell i la que li van fer ser els altres. I aquí podem introduir un altre aspecte: la biografia lingüística no és la que un escriu o la que els de la vora refan, sinó la que el context marca, com a càstig o com a regal. Comencem pels qui el van voler enfonsar (fins i tot eliminar-ne tot rastre) i veurem amb les ulleres dels seus (nostres) enemics que la llengua i la lingüística són fonamentals: fan trontollar les inseguretats de dogmes inqüestionables dels règims que menyspreen la diversitat i per això perden el cap i actuen amb tota la violència que calgui.

Fabra representa moltes coses i, segons el moment i el públic, la seva obra ha tingut una lectura o una altra. Entre les elits polítiques i culturals favorables a la República (dels anys 30), hi havia una plena consciència del fet que el destí de les llengües anava vinculat al resultat de la guerra. El cas de Fabra no ho explica tot, però permet d’entendre moltes coses. Només va ser un lingüista, un professor, un ciutadà amb projecció social: president de l’associació Palestra, d’entitats esportives, de l’Ateneu Barcelonès, del Patronat de la Universitat, etc. Fabra no va tenir mai cap càrrec polític. La política de partit li interessava tan poc que el dia que el van posar en una candidatura per a unes eleccions, en comptes d’anar a fer campanya electoral se’n va anar a jugar tennis. I, no obstant això, el gener de 1939 va travessar la frontera.

És evident que es va exiliar perquè era conscient que tot el que fes olor de català seria depurat, perseguit i eventualment, eliminat. Durant la guerra, Queipo de Llano, general de l’exèrcit de Franco, no es va cansar de repetir-ho molt clarament per la ràdio: ‘Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras serán arrastradas por la Rambla.’ L’amenaçat solia escoltar aquesta declaració de guerra sense alterar-se, segons el que explica Carola Fabra, una de les filles. No era només una amenaça retòrica per a espantar l’adversari. Quan l’exèrcit franquista va entrar a Badalona, la ciutat on vivia ell, la seva biblioteca personal no va ser arrossegada pels carrers, sinó que es va perdre en molt bona part. Calia, però, completar la neteja: els seus papers personals, carregats de notes tan subversives com l’ampliació de la nova gramàtica i el nou diccionari, es van cremar al bell mig del carrer.

Massa símptomes d’al·lèrgia extrema a qualsevol rastre escrit que fes olor de catalanitat: obres divulgatives de Fabra com Ortografia catalana o La conjugació dels verbs en català van figurar en la llista de llibres prohibits per la censura franquista de primera hora, com va passar amb tants altres autors. Quan una cultura es dedica a perseguir la ce trencada, verbs incoatius o subjuntius amb arrel velar, no parlem tant d’una mania gramatical o d’un capítol de la lingüística com d’un cas clínic que no té un tractament sabut. Potser no hi ha cap altre gran lingüista europeu de la seva època que hagi representat ell tot sol la ira extrema i l’antítesi més exacte de tot un règim. La figura de Fabra il·lumina els racons més tenebrosos de la història de l’Espanya contemporània. Els entusiastes del monolingüisme s’haurien de fer mirar si amb aquesta seva tradició es pot promoure el diàleg, la convivència i el respecte cap a l’altre. La llengua també és el missatge.

Fabra i llengua catalana eren sinònims perfectes, com molt bé van saber els seus enemics més salvatges, però en cap cas la seva biografia que ell va decidir o la que li van fer viure comença i acaba aquí. De fet, ni tan sols hi comença: a la seva infantesa ja va descobrir unes altres llengües, el castellà a l’escola i l’italià a casa mateix. El seu primer record és justament lingüístic, i no precisament relacionat amb el català: ‘Lleven la plana’, els deia un dels seus mestres d’escola. El mestre, catalanoparlant, confonia ‘llevar’ i ‘traer’. Aquest punt de partida de la seva memòria personal també és un retrat de la mena de diglòssia de l’època. L’escola de final del XIX no transmetia bé la llengua que es proposava d’ensenyar i ocultava la llengua que tots els estudiants parlaven.

Un altre dels primers records d’infantesa que se li van gravar és un canvi de llengua inesperat del pare, un passamaner de Gràcia: un dia se li va posar a parlar en italià i a casa mateix, doncs, ja va descobrir que hi havia més llengües, i a més molt semblants a la seva. Una mica més endavant, uns nouvinguts li obririen un altre món, ple de llibres i de llengües. Fabra no va creure mai ni en el monolingüisme imposat ni en el bilingüisme paritari català-castellà, sinó que sempre va situar el català en el marc del plurilingüisme possible d’aquella època. La menestralia més desperta no es va resignar a quedar tancada amb pany i clau a la gran casa monolingüe de l’estat-nació; a dins mateix, hi havia vida intel·ligent si un es movia, i tenia sort.

Una família cubana d’origen basc, els Arregui, es van instal·lar prop d’on vivia la família Fabra i sembla que molt aviat es van enriquir mútuament: els Arregui li van posar a la seva disposició l’excel·lent biblioteca que havien dut a Barcelona, amb tot de gramàtiques franceses i italianes. Els fills Arregui molt aviat van aprendre català i amb el seu nou amic jugaven i practicaven llengües. Molt sovint totes dues coses es confonien. Van practicar totes les llengües que sabien anant al port de Barcelona en cerca de mariners italians, francesos i brasilers i, un cop a casa, jugaven agrupant els soldadets de plom en exèrcits diferents. Cada exèrcit havia de parlar una llengua diferent, de les que sabien o de les que s’inventaven. I ho havien de fer bé, altrament el contrincant prenia la iniciativa. Per Fabra, les llengües van ser clau en la seva formació, tot un joc de mainada vital per al que ben d’hora faria: dedicar-se a descriure la llengua oral. Les seves primeres gramàtiques catalanes de seguida van aportar aquest aire fresc: la tradició escrita no ho era tot.

La seva dedicació a renovar el català va ser la seva manera d’actuar localment dins un projecte global on tenia cabuda el (seu) món de llengües. S’ha insistit molt en la catalanització que impulsa el Fabra jove i la seva colla d’amics, però no s’ha subratllat gaire o gens que aquells joves modernistes van planificar l’impuls cultural i social del català en el marc d’una Catalunya plurilingüe. Per ells, no sols el català havia de ser una llengua de cultura moderna, sinó que calia pensar en una societat amb diverses llengües, cadascuna amb els seus espais. Per Joaquim Casas-Carbó, amic de Fabra i el seu gran aliat per a modernitzar el català, Catalunya havia de ser trilingüe: el català havia de ser llengua literària i de l’esfera oficial, en una societat on el castellà i el francès també hi havien de ser. El seu projecte es basava en una jerarquia de les llengües diferent de la diglòssia, és a dir, l’espanyol no havia de ser la llengua de la vida pública i l’única de l’estat, sinó que havia de ser una llengua de cultura, útil en els intercanvis econòmics. En aquest nou mapa, el francès també tenia un lloc en la societat catalana del moment, en qualitat de llengua internacional. No és per casualitat que la proposta de Casas-Carbó es basés en un estudi comparatiu amb altres realitats lingüístiques a Europa. Aquesta mirada ressalta encara més l’objectiu final dels modernistes catalanistes de l’època: Si el català havia de ser una llengua moderna i europea (avui en podríem dir llengua comuna), la societat catalana havia de ser plurilingüe.

El projecte trilingüe de Casas-Carbó va conviure amb una realitat cultural encara més rica i complexa que la somiada per la generació de Fabra, tant entre les classes més benestants com en les treballadores: la gente bien s’aferrava al castellà, el francès era llengua obligada en les professions liberals, unes quantes famílies benestants començaven a afegir l’anglès i l’alemany en el seu repertori de llengües a saber, l’italià sovint era present en l’òpera i els teatres de Barcelona, el llatí encara era una llengua important en l’Església, i els sectors populars que somiaven un altre món es decantaven pel rus o per l’esperanto, o per totes dues llengües… El gruix majoritari de la societat comparteix un mateix horitzó: el català havia de ser llengua comuna i, alhora, calia incorporar altres llengües. Amb el català sol, no n’hi havia prou. La Catalunya contemporània entrava per aquesta porta de la modernitat: la iconització de la llengua i el plurilingüisme. I ho fa de la mà de Fabra i la seva generació.

Aquest projecte va madurar i es va desenvolupar fins als anys de la República. La victòria dels militars revoltats va derrotar, perseguir i destruir tots els somnis i les realitats republicanes. El seu catecisme era la vella recepta dels estats-nació vuitcentistes, cuinada de manera violenta i maldestra: el monolingüisme d’estat elevat a religió oficial. La figura de Fabra n’és un contrast radical: el lingüista poliglot que, situant el català en el centre dels seus estudis, va interessar-se per la lingüística més moderna del seu moment (Saussure, Jespersen, Meyer-Lübke…) i per totes les llengües que va tenir a l’abast. I en són un exemple excel·lent fins i tot els seus articles en què el català és centre i perifèria dels seus interessos: les Converses filològiques. En aquests articles de diari, considerats modèlics per grans lingüistes actuals, explica determinades opcions normatives, estudia cap on va el català de la seva època i fa propostes noves. I tot això ho fa sovint posant en relació un bon grapat de llengües, concretament totes aquestes: castellà, francès, llatí, italià, anglès, portuguès, grec, àrab, alemany, romanès, provençal, rus, persa i sard.*

Fabra no sols sabia com funcionaven aquestes llengües i en coneixia bones descripcions lingüístiques, sinó que una molt bona part d’aquestes les sabia bé o fins i tot les parlava molt bé. A casa seva hi havia convidat lingüistes i filòlegs d’arreu per tractar-los de prop tot menjant-hi rap a la marinera i allà excel·lia amb el seu poliglotisme actiu. Sembla, però, que en aquestes trobades internacionals a casa seva mateix el francès com a llengua de comunicació hi era dominant. Tota aquesta riquesa i pluralitat de llengües contrasta amb la seva norma d’ús, tàcita i quotidiana: parlar en català a qui l’entenia (a una tia i a una minyona castellanoparlants, per exemple) i en castellà a qui no entenia la nostra llengua (als no residents fixos en el territoris de llengua catalana, per exemple). El Fabra de casa sembla el mirall perfecte d’un microcosmos que reflecteix a escala familiar el dia a dia de la Catalunya plurilingüe somiada per la seva generació.

Fabra no va escriure cap autobiografia lingüística, però, més enllà del que en sabem per testimonis directes, rere les seves obres de lingüística també s’hi poden trobar pistes que val la pena de seguir. Els qui s’han vestit de crítics i li han retret que era un lingüista de despatx podrien pensar què hi ha darrere (o davant) de cada definició fabriana. Un bon grapat de les entrades del Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) sobre la pesca, per exemple, Fabra les va anar a buscar parlant amb en Xarxes, un pescador de Badalona. Per conèixer a fons el món agrícola, anava d’excursió a veure un pagès de Sant Fost de Campsentelles. En família, no parava de demanar com deien tal cosa o tal altra (‘ens feia consumir’, explicava una filla). Els exemples es podrien anar multiplicant, però acabem amb un de ben dolç. Encaboriat a definir amb exactitud la paraula bombó, un  bon dia va entrar a una pastisseria i el va ensenyar al pastisser, demanant què era. Xocolata fondant, li va respondre el pastisser. Doncs bé, aquesta definició surt al DGLC!

Hi ha estudiosos que fins i tot han buscat en el diccionari Fabra de quina manera va entendre la llengua i la seva societat. Amb raó Mila Segarra ha retret que en el DGLC els exemples aplicats als homes i a les dones fossin del tot inacceptables en la nostra societat: els homes sempre són intel·ligents, savis, enèrgics, decidits, coratjosos i enraonats, mentre que les dones se solen presentar com a boniques, delicioses, tendres i gracioses. Un diccionari sempre és fill de la seva època i de la ideologia dominant, i per sort aquests estereotips tan tronats ja fa temps que s’han eliminat del diccionari normatiu.

Si tot diccionari és el mirall d’un temps i d’un lloc, també ho és de la persona que l’elabora i, per tant, en certa manera també s’hi poden espigolar traces més o menys autobiogràfiques. M’agrada pensar que en la definició d’excursió, hi entra no sols la seva passió i pràctica per recórrer el Montseny o el Pirineu i tantes altres muntanyes, sinó també la manera com va entendre (viure) totes les llengües que va conèixer. En el DGLC es pot llegir aquesta entrada:

Excursió f. Acció de recórrer una certa extensió de país; viatge breu de plaer, d’instrucció, d’exploració. Fer una excursió al Montseny. Una excursió científica

Aquesta definició és pròpia d’un diccionari, de la feina de despatx, però també permet d’interpretar que inclou la seva manera de dedicar-se a les llengües, un ‘viatge breu de plaer, d’instrucció, d’exploració’ per diferents territoris: al casino o a la muntanya, al port de Barcelona o en tota mena de biblioteques, a casa seva o en una pastisseria… Arreu on va anar Fabra va explorar la llengua per endreçar-la en les seves obres, per fer-hi parlar la llengua escrita i la llengua oral, els seus parlants més cultes i els més analfabets, o fins i tot per amagar-se ell mateix rere obres científiques solcades de camins que travessen clarianes biogràfiques il·luminades des de totes les seves llengües.

Un tram final
El lector que fins aquí no s’hagi perdut pot acabar aquesta excursió buscant pistes a través de la comparació de l’entrada del diccionari Fabra que acabem de reproduir, amb les definicions que en donen dos grans diccionaris que tenia en gran estima, el Webster i Dictionnaire général de la langue française de Hatzfeld-Darmsteter-Thomas (les entrades reproduïdes corresponen a les últimes edicions publicades abans del Fabra de 1932).

Excursion Course dans laquelle on explore une certaine étendue de pays. Une __ dans la montagne. Une __ scientifique [Hatzfeld-Darmsteter-Thomas, DGLF]

Excursioniste Celui, celle qui fait une excursion scientifique ou de plaisir [Hatzfeld-Darmsteter-Thomas, DGLF]

Excursion A running or going out or forth; an expedition; a sally. [Webster]

Excursion A journey chiefly for recreation; a pleasure trip; a brief tour; as, an excursion into the country. [Webster]

*Potser sobta que en aquesta llista de llengües, no hi hagi el basc, ell que va viure una desena d’anys a Bilbao: prou que es va lamentar als seus amics que a les ciutats basques només hi va sentir castellà. Segurament també el fet que estigués envoltat d’una important colònia catalana i centrat en la preparació d’una gran gramàtica descriptiva, la que seria la gramàtica coneguda com la dels romanistes, publicada el 1912, devia haver-lo allunyat d’aquella llengua.

Per a saber-ne més
El lector que vulgui endinsar-se més per tots aquests camins aquí traçats té moltes vies per on entrar a la vida i l’obra de Fabra. Una entrada àgil, fresca i ben documentada, la trobarà a la biografia que va escriure Mila Segarra el 1998. Si s’hi vol entrar de bracet de persones que el van tractar de prop, la biografia canònica la devem a Josep Miracle, que és alhora un excel·lent retrat del biògraf i el difícil resistencialisme sota el franquisme; també és un excel·lent document d’època el que li va dedicar Artur Bladé i Desumvila. El Fabra familiar es pot llegir a l’entrevista que Rosa M. Piñol va fer a una de les filles, Carola Fabra, publicada en forma de llibre el 1991.

Per a una valoració global de la seva obra, de to accessible i amb tot el rigor acadèmic, continua essent de referència el llibre de Joan Solà i Jordi Ginebra (Pompeu Fabra. Vida i obra, Teide, 2007). El qui vulgui aprofundir els seus estudis sobre la llengua catalana, ara ho té més bé que mai: ja tenim les obres completes de Fabra ben editades i ben estudiades, i a més en obert. Són nou volums i per no perdre-s’hi, Jordi Badia va donar orientacions molt clares de com consultar-los en un article publicat aquí mateix, a VilaWeb, fa pocs mesos.

Per a una interpretació teòrica de l’obra de Fabra, encara no s’ha superat el clàssic Teoria de la llengua literària segons Fabra que van signar Xavier Lamuela i Josep Murgades el 1984.

S’han fet pocs esforços per a explicar Fabra al públic internacional; en aquest sentit, es destaca el llibre que li va dedicar Joan Costa el 2009, The Architect of Modern Catalan. Devem a Jordi Ginebra i a la Universitat Rovira i Virgili el seu esforç per a organitzar congressos internacionals que reuneixen periòdicament especialistes en l’obra de Fabra.

Evidentment, aquesta llista no és exhaustiva. Hi ha moltíssims més estudis que amb certa regularitat es van publicant. L’Any Fabra ha permès que tot d’institucions hagin publicat en obert una gran quantitat d’enllaços amb nombrosos recursos en línia per celebrar l’esdeveniment. Vegeu el portal Fabra de la UPF, el de l’IEC o el de la UFEC.

Narcís Iglesias, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb