Xarxa de Transport Interplanetari

Els punts de Lagrange són regions d’equilibri gravitatori en l’entorn de dos astres en què és possible deixar una nau i que aquesta hi romanga amb molt poc esforç. El més intuïtiu d’aquests punts, el L1, es troba entre els dos astres i és el lloc on la força de gravetat d’ambdós cossos es neutralitza, encara que hi ha quatre punts més en què, per al balanç de forces, cal considerar també la força centrífuga. Excepte L4 i L5, aquests punts són inestables, i el més interessant és que la seua inestabilitat és de naturalesa caòtica. Sense correccions, una nau situada en un al cap del temps se n’allunyarà arbitràriament sense necessitat de consumir propel·lent. On acabarà és ardu de dir, perquè, per la mateixa naturalesa dels sistemes caòtics, una petita pertorbació pot produir resultats finals radicalment sorprenents. És complicat calcular amb precisió la trajectòria final, però avui dia mitjançant càlcul massiu per ordinador és possible fer-ho.

L’estudi matemàtic de les inestabilitats dels punts de Lagrange mostra que hi ha famílies de trajectòries que s’allunyen d’un punt de Lagrange formant un tub; les trajectòries s’enrosquen al voltant d’aquests tubs. I per cada tub de trajectòries que s’allunya, n’hi ha un altre que s’acosta al punt de Lagrange. De fet, prop de cada punt inestable hi ha multitud d’aquests parells de tubs, que s’enrosquen d’una manera molt complexa i que van en múltiples direccions fins estendre’s molt lluny de la regió d’origen.

Aquest conjunt de trajectòries conforma la que ha estat batejada com a Xarxa de Transport Interplanetari (ITN, per les seues sigles en anglès), una xarxa tan antiga com el Sistema Solar que sense el poder dels ordinadors mai hauria estat descoberta. Algunes poques missions espacials han usat ja les carreteres d’aquesta autopista, com la sonda Gènesi, que va aconseguir anar fins al punt L1 entre la Terra i el Sol amb molt poca despesa energètica; només el 5 % de la seua massa era propel·lent, comparat amb la missió SOHO, que va anar al mateix lloc, però usant un recorregut més directe (i ràpid), i en què la massa de propel·lent va ser el 50 % del total. O la missió xinesa Chang’e 2, que, després d’estar en òrbita lunar, va anar fins al punt L2 del sistema Terra-Lluna, i d’allí va volar fins a l’asteroide (4179) Toutatis usant una altra de les rutes de la ITN.

Fernando Ballesteros és investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

 Llig l’article sencer al web de Mètode

QUÈ ÉS MÈTODE?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb