10.11.2015 - 02:00
Fa tres anys que va néixer l’editorial Raig Verd, gràcies a Laura Huerga, amb la novel·la de Gerbrand Bakker ‘A dalt està tot tranquil’, la primera d’aquest autor publicada en català. L’obra va guanyar el Premi Llibreter 2012, que atorguen els llibreters catalans, un premi més que oportú per a fer visible el novíssim segell Raig Verd i arreplegar un bon grapat de lectors que segurament no hauria tingut d’entrada. Tres anys després, Laura Huerga ha tornat a encertar-la, publicant la primera novel·la en català de la premi Nobel de literatura d’enguany, Svetlana Aleksiévitx. ‘Temps de segona mà’ es diu l’obra, i inaugura la col·lecció d’assaig de l’editorial. Aquests encerts, amb una dosi de fortuna, neixen d’un catàleg coherent ple de traduccions que fa entrar nous autors en el panorama de la literatura catalana. Alhora, Laura Huerga és molt activa dins el projecte editorial col·lectiu Llegir en Català, on s’apleguen nou editorials petites dels Països Catalans que comparteixen la promoció dels llibres propis i molts més projectes. La darrera iniciativa, un club de lectura virtual. N’hem parlat amb ella, de tot plegat.
—Publicar el llibre de Svetlana Aleksiévitx ‘Temps de segona mà’, el primer en català de l’autora, que ens era pràcticament desconeguda fins ara, vol dir encarar un risc editorial. Tot i que, mirant el vostre catàleg, aquesta actitud no és pas cap excepció.
—Efectivament, l’obra de Svetlana Aleksiévitx és una aposta més dins del nostre catàleg, ple d’autors inèdits en català i obres amb un alt valor literari, avalades per premis independents internacionals de renom i pel reconeixement de la crítica, però de la crítica més dura. I sí, ‘Temps de segona mà’ era una aposta de risc, perquè vam decidir de publicar aquest volum de 550 pàgines per començar la col·lecció d’assaig, sobre el canvi que ha tingut l’URSS, avui Rússia, amb el pas del comunisme al capitalisme. Fa un any i mig que explico a tothom aquesta col·lecció d’assaig i molta gent en posaven en dubte la viabilitat.
—Què us va fer decidir a publicar ‘Temps de segona mà’?
—Va guanyar el prestigiós premi Médicis i em vaig decidir a llegir-lo en francès. I em va enamorar completament. Després vaig llegir ‘Voces de Chernóbil’, que havia publicat en castellà l’editorial Siglo XXI, i també em va agradar molt. De manera que em vaig decidir a publicar ‘Temps de segona mà’, que oferia una visió molt completa i nova de la Rússia actual. Vam contractar aquest títol, tot i que l’aposta era per tota l’obra. Però, és clar, som una editorial petita i normalment anem de títol en títol, per bé que sempre tenim la voluntat de fer una política d’autor. Això costa, és clar, perquè partim d’autors desconeguts entre el públic d’aquí, i ens costa defensar-los, però també som conscients que enriqueixen la literatura catalana.
—Aquest risc que afronteu, sembla que en el vostre cas té un retorn. Ara el Nobel i amb el primer llibre publicat, el premi Llibreter.
—És una mena de justícia poètica. Tot i que després el dia a dia continua essent molt dur. El Nobel no em solucionarà la viabilitat econòmica de l’editorial, però certament m’ajudarà a pagar el préstec que vam demanar per publicar el llibre.
—Dieu que ‘Temps de segona mà’ us va enamorar. Però, què us va fer decidir a publicar-lo? És un llibre que neix d’un treball periodístic que després l’autora reelabora literàriament. Aquest procés permet un punt de partida divulgatiu per a cercar després una veu coral més profunda. És això, que us va atrapar?
—Començar a llegir totes aquelles històries personals, on notaves la veu d’ella, que escoltava, que sabia escoltar i escoltava molt bé, i que qui parlava era gent corrent: un soldat, una dona de fer feines, un camperol que viu aïllat… Ara, quan acabes el llibre, la sensació que et queda és que les històries estan al servei del relat dels últims vint anys de l’antiga Unió Soviètica. És una visió completa i complexa de l’home soviètic, que avui continua existint. Perquè aquest home soviètic, educat en el comunisme, no entén el capitalisme agressiu que li han imposat. I amb tot això, Svetlana Aleksiévitx va pivotant sobre el record de fets destacats de l’URSS: l’Alemanya nazi ocupant l’URSS a la Segona Guerra Mundial, la figura de Stalin com a heroi i com a botxí… L’autora fa les preguntes correctes i reelabora tot aquest material que recull per construir un relat. També permet de deixar aquestes històries per escrit. És un llibre colpidor de dalt a baix.
—Molts dels llibres del vostre catàleg tenen en comú la voluntat de plantejar alguns dels grans interrogants de la nostra contemporaneïtat.
—Sí, i no únicament a través de qüestions polítiques, també socials i emocionals. Tracten sobre la vida dels nostres contemporanis. A vegades també des de la distòpia i la ciència-ficció. La novel·la ‘El defecte’ vindria a ser això. Els nostres llibres presenten qüestions que ens importen o ens haurien d’importar.
—Que un autor vostre obtingui el premi Nobel és una gran notícia per a l’augment de vendes que segurament tindrà l’obra i també pel prestigi que dóna a l’editorial que el publica. Tanmateix, essent el primer llibre que publiqueu de l’autora i essent una editorial petita, també podria ben ser que una altra editorial us n’arrabassés els drets.
—Ja ens ha passat. Era un dijous que donaven el Nobel a Svetlana Aleksiévitx i el dissabte, mentre dinàvem amb uns amics, ens arribava un correu de l’agent dient-nos que tenia una contraoferta d’una altra editorial catalana per publicar la totalitat de la seva obra, que són quatre llibres. Vam aturar el dinar. Tot seguit, vam enviar una nova oferta, modesta però important per a nosaltres, per publicar la totalitat de l’obra. I vam acompanyar l’oferta d’una carta on explicàvem la nostra manera de treballar i acabàvem dient que continuar publicant Svetlana Aleksiévitx ens permetria de mantenir aquesta política d’autor. I ens han donat els drets a nosaltres. De manera que el mes de febrer o març sortirà ‘Veus de Txernòbil’ (coincidint amb el trentè aniversari de la catàstrofe, que s’escaurà a l’abril) i al juny publicarem el llibre que ha dedicat a la guerra de l’Afganistan, que es titula una cosa així com ‘Els nois del zinc’.
—El Nobel de literatura es va saber la setmana abans de la Fira de Frankfurt, de manera que vau anar a la fira de llibres més important del món amb el Nobel en català a sota el braç. Com va anar?
—Va anar molt bé, és clar. Però també pel conjunt d’autors del catàleg, que era una bona carta de presentació. Quan veuen que publiques Svetlana Aleksiévitx i també Gerbrand Bakker, Kevin Barry i Gabriel Josipovici et situen de seguida. Però enguany també he anat a Frankfurt representant els autors i llibres de les editorials agrupades al col·lectiu Llegir en Català. En aquest sentit també ha anat molt bé. Hem fet molts contactes i ara ens toca picar pedra, que vol dir enviar tasts en anglès, etc. Aquesta feina d’editor-agent literari és corrent, no és estranya, però trobo que és la primera vegada que l’he feta bé.
—Què en destacaríeu, de la fira de Frankfurt d’enguany? Quines tendències us han interessat?
—El gènere ‘Young Adult’ (llibres fàcils de llegir per a adults però també aptes per a joves) diria que es consolida, perquè enguany ha estat molt invasiu. Tot i que a mi no m’interessa gaire. I tot i que Frankfurt dóna per a molt, enguany et diria que no hi he trobat res d’espectacular. Una cosa que m’ha agradat és l’estand de l’Institut Ramon Llull, el Gremi d’Editors i l’Ajuntament de Barcelona. Molt bé que vagin junts. I estem molt contents perquè el mateix estand també viatjarà a la Fira de Guadalajara, després d’onze anys sense tenir-hi presència (des que el 2004 la cultura catalana hi va ser convidada d’honor).
—Com valoreu l’associació Llegir en Català, de la qual sou un membre molt actiu? Quants anys fa que va néixer? Tres?
—No! Al gener en farà dos. Tothom es pensa que fa més temps que ens vam constituir. Això és bo. És que amb aquest poc temps hem fet molta feina i hem engegat molts projectes. I en veure més ben aviat, que demostraran que som un col·lectiu d’editorials que va més enllà de la promoció. Ara sortirà el llibre de la Marató, que hem portat nosaltres per primera vegada. Aquest llibre de la Marató implica tanta feina i tants diners que fóra impossible que ho haguéssim pogut fer sols: coordinar i recollir les vint-i-una aportacions d’autors i il·lustradors (tretze d’acordats amb TV3 i vuit que publiquem els editorials de Llegir en Català), fer els contractes d’aportació solidària, l’edició del llibre, una relació molt estreta amb TV3… Hi trobareu contes d’autors i il·lustradors com Joan Benesiu, Joan Todó, Martí Gironell, Rafael Vallbona, Roser Capdevila, Bel Olid, Jordi Cervera… Un llibre agraït de llegir i que ens farà ser més conscients del tema que enguany tracta la Marató, que és la diabetis i l’obesitat.
—Abans d’acabar, parleu-nos del club de lectura virtual que des de Llegir en Català heu posat en funcionament aquest setembre.
—Cada mes proposem de llegir un llibre i comentar-lo a Facebook. Cada setmana es van indicant quines pàgines s’han de llegir i es va donant documentació complementària per poder gaudir encara més de l’obra. A l’octubre vam proposar ‘El defecte’ de Magdalena Tulli. El primer. I ha anat molt bé. Hem tingut 65 lectors que hi han participat, tot i que al club de lectura tenim registrats 259 lectors. Tot es treballa a través de Facebook. I l’editor de cada llibre que es llegeix fa l’acompanyament del llibre, amb comentaris del traductor, per exemple, material complementari i curiós, etc. Però el Club de lectura només és el principi d’un seguit de propostes que explicaran perfectament que Llegir en Català és molt més que un grup d’editorials que s’ajunten per promocionar plegats els seus llibres.
