Per aquestes dates, ara fa un any, vaig assistir a diversos sopars de Nadal a Copenhaguen. En aquestes latituds nòrdiques s’ho prenen molt seriosament, això de celebrar les festes menjant i bevent, i durant tot el mes de desembre amics i companys de feina es conviden els uns a casa dels altres per celebrar-ho junts fent el menú tradicional. És com si nosaltres, en lloc de fer el sopar de Nadal de la feina (o amb els amics, o amb els veïns) en un restaurant, anéssim a casa del nostre cap i mengéssim l’escudella, la carn d’olla i el pollastre amb prunes ‒invariablement‒ que ell mateix ens ha preparat. En lloc de la carn d’olla, els danesos fan porc rostit o una mena de botifarra circular (depèn de la zona) i per postres, arròs amb llet i salsa de cireres. A l’arròs, hi amaguen una ametlla sencera que fa la mateixa funció que la fava del nostre tortell de Reis però a l’inrevés: qui la troba, rep un regal de l’amfitrió.

Els danesos, que són molt tribals, donen molta importància al seguiment minuciós d’aquest tipus de tradicions. Als sopars de fa un any, llargs i abundants, a més del tema dels impostos (un clàssic), la immigració i la qualitat del vi, sempre sortia el tema de Catalunya. Tothom estava impressionat de la valentia que havia mostrat la gent, desafiant les porres i la violència forassenyada de la policia espanyola. Recordo sobretot un dels sopars que vaig fer a casa, on a més de danesos també hi havia un francès, una hongaresa i una amiga de les Illes Fèroe. Tots preguntaven per la independència. El francès era el més escèptic; la feroesa ‒lògicament la més empàtica‒ estava convençuda que, si el 21-D revalidàvem la majoria absoluta, el nostre govern guanyaria el torcebraç amb Espanya. És a ella a qui, per cert, va tocar l’ametlla sencera del risalamande, l’arròs amb llet que jo havia preparat seguint la recepta al peu de la lletra (així i tot, una de les meves millors amigues va trobar que m’havia quedat massa fluid).

Després de les renúncies que hem anat vivint durant el 2018 (la no-investidura del president Puigdemont, l’acatament de totes les ordres de Llarena), amb la cronificació de la repressió espanyola i la ‘normalització’ de la nostra pèrdua de sobirania, Catalunya és ara un tema de sobretaula més aviat secundari. Les imatges dels cops de porra contra ciutadans indefensos queden cada vegada més lluny, i els exiliats i presos polítics generen poca acció efectiva més enllà de la compassió i d’alguna iniciativa molt lloable de protesta simbòlica, com la de diversos diputats danesos que fa uns dies reclamaven l’alliberament de Carme Forcadell a les xarxes socials. Us posaré un exemple de fins a quin punt la repressió de què som víctimes es viu amb normalitat (més enllà de la compassió, perquè una cosa no exclou l’altra), fins i tot entre polítics influents que senten empatia pels nostres líders represaliats.

Conec una ex-eurodiputada que va treballar braç a braç amb Romeva durant molts anys al Parlament Europeu, i que sempre me n’ha parlat amb admiració i afecte perquè el considera un amic. Encara és hora, però, que es pronunciï en públic a favor del seu alliberament. Cada vegada que ens veiem en parlem, i després de fer que no amb el cap i de lamentar-se de la situació del seu ex-col·lega, continua assaborint el seu expresso. És ella qui em va explicar una vegada que entre els danesos hi ha una tolerància absoluta pel que fa a maneres de viure, tipus alternatius de família, etc.; és una societat molt igualitària i oberta, però ho és, sobretot, de portes endins. Abans que res cal protegir la tribu i, en tot cas, després vénen els de fora. I si els de fora pateixen la repressió d’un estat cada vegada més autoritari però que té interessos comuns amb l’estat danès, això darrer és el que preval. Perquè la geopolítica mana.

La solució, em penso, haurà de ser continuar internacionalitzant els dèficits de democràcia greus que té Espanya (sense oblidar-nos de subratllar una vegada i una altra la legitimitat del referèndum d’autodeterminació de l’1-O) alhora que intensifiquem els mecanismes per a l’aprofundiment democràtic a Catalunya. Aquestes darreres setmanes he parlat sovint amb polítics danesos del moviment de les primàries ‒que cada vegada agafen més força a tot el país de cara a les municipals‒, i tots se sorprenen que no tinguem, ja, un sistema establert de llistes obertes. ‘Això fomenta la corrupció!’, em comentava ahir un diputat. A Transparència Internacional DK també ho veuen amb molt bons ulls. Perquè les primàries no només són una manera de refer els ponts entre polítics i ciutadans, tan malmesos després que el mandat de l’1-O quedés en suspens. Són, a més, una manera de mostrar al món que Catalunya té agenda pròpia, també pel que fa a l’exigència democràtica interna.

Si la meva amiga de les Illes Fèroe té raó, al final el coratge del poble acabarà passant per damunt no només de l’autoritarisme espanyol sinó també de la submissió dels actuals líders catalans. Que l’ametlla danesa ens serveixi d’amulet.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb