29.10.2018 - 21:50
Vivim un temps que fa por. En els països que eren les dues superpotències clàssiques, hi manen dos psicòpates autoritaris, Donald Trump i Vladímir Putin, que no sabem quin és més perillós. A la Xina postcomunista, després de dècades d’intentar dissimular una mica, Xi Jinping ha fet un pas que ningú més encara no s’atreveix a fer: ha decidit que, en la millor tradició de l’imperi, ell manaria per sempre, fins que es morís. La victòria recent de Jair Bolsonaro al Brasil ha descol·locat els progressistes i els liberals de tot el món per la seua contundència i preocupa d’una manera especial pel que té també d’atac violent al medi, un terreny en què el Brasil té un paper clau en el planeta. Els monarques saudites, mentrestant, ja no es conformen destruint el Iemen sinó que tampoc no troben cap impediment a esquarterar un ciutadà il·lustre del seu país dins un dels seus consolats. I ho fan concretament a Turquia, un país que és precisament un estendard del nou autoritarisme, amb el president Recep Erdogan.
Fins i tot l’Europa que es proclamava fins fa quatre dies far universal dels drets humans veu com li creixen a dins els règims qualificats de manera massa benèvola d’il·liberals, Polònia o Hongria; com avancen els partits d’extrema dreta a Itàlia, als Països Baixos, a França, a Àustria, a Alemanya mateix; mentre aquesta mateixa Europa accepta que el règim espanyol torne a tenir presos polítics i faça servir la repressió per a impedir la resolució democràtica del conflicte català. I s’hi afegeixen encara el caos derivat del Brexit, el retorn de la proliferació nuclear i la dura repressió contra els immigrants, a les fronteres europees, australianes o americanes, per dibuixar un panorama polític mundial certament alarmant.
Alarmant també perquè pràcticament cada país viu dins seu la tensió que suscita l’onada ultra que sembla sacsejar el món. La setmana passada, per exemple, als Estats Units hi hagué una violència política com feia dècades que no s’hi veia. Bombes enviades a cases de coneguts demòcrates, crítics de Trump, l’atemptat contra una sinagoga i els atacs repetits contra ciutadans afroamericans han fet créixer moltíssim la tensió política en un país migpartit, com si una navalla hagués tallat un pastís ben tou.
Per això hem de ser conscients arreu que divisió i tensió, tensió violenta, són precisament les dues eines sobre les quals creixen els ultres, els instruments que aquest moviment aparentment planetari fa servir amb una eficàcia que fa tremolar. Sobre la runa del somni socialdemòcrata fracassat, l’extrema dreta ataca totes les nostres societats reclamant no pas allò que uneix sinó allò que separa, no pas el diàleg sinó la imposició. No és que siga una fórmula nova, car segueix el conegut patró dels neocons de fracturar l’electorat entre els qui et poden votar i els qui no et votaran mai. Però que no siga nova no vol dir que siga ni acceptable ni assimilable. Més aviat al contrari: tenim davant un atac concertat, i l’experiment de Steve Bannon a Europa n’és un exemple paradigmàtic. Tenim davant un atac concertat que reclama molta claredat i una gran contundència per a enfrontar-s’hi no tan sols en el nom de la democràcia sinó també en nom dels drets més elementals. Claredat i contundència, per cert, tant en la resposta com en la crítica al camí que hem seguit per arribar ací.
Perquè evidentment tot això és també, també, fruit dels errors d’una socialdemocràcia que va ser la responsable del trànsit reeixit d’una gran part de la societat cap a allò que se’n deia ‘classes mitjanes’ i que ara no ha estat capaç de defensar aquestes mateixes classes mitjanes de la voracitat desregulada del gran capitalisme financer. Si no entenem que la gent se sent enganyada i frustrada no entendrem el perquè de l’èxit d’aquesta onada ultra mundial, ni trobarem la recepta per a aturar-la. Per a aturar-la pel bé de tothom.
