L’ambulància de Heisenberg

VilaWeb
Foto: 20th Century Fox
José Miguel Mulet
28.12.2021 - 04:01

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Per a molts, sobretot els que ja voltem la cinquantena, La jungla de cristal és l’arquetip de pel·lícula vuitantera d’acció. Garanteix dues hores de moltes explosions, tirs i volantins i fou la consagració de Bruce Willis com a actor de cinema amb garantia de fer caixa; fins aquell moment portava una llarga carrera televisiva, però unes incursions al cinema poc lluïdes. L’èxit del film va ser una sorpresa fins i tot per als mateixos productors, que veien així culminat un dels rodatges més accidentats de la història del cine.

El projecte surt com una adaptació de la novel·la de Roderick Thorp Nothing lasts forever (“Res és per a sempre”) de 1979, i ací comencen els problemes. Aquest llibre és la segona part d’El detective, que ja havia estat adaptada al cinema en una versió homònima protagonitzada per Frank Sinatra en 1968 i, per contracte, Sinatra havia de protagonitzar totes les seqüeles. Algú s’imagina Frank Sinatra disparant terroristes descalç, amb una samarreta imperi entre una pluja de vidres? Doncs podria haver passat. Finalment la Veu hi va renunciar. El paper va ser ofert a tots els actors cèlebres del moment fins que la desena opció, un semidesconegut Bruce Willis, el va acceptar.

Durant el rodatge moltes escenes van haver de replantejar-se a causa de manca de permisos, o canvia­des per maquetes, que avui en dia, vistes en televisió, «canten» molt, tot i que en aquella època no ens en vàrem adonar. Però el major problema que han trobat els fans és el gran forat de guió que té la trama. El cap dels terroristes, protagonitzat per Alan Rickman, s’infiltra entre els hostatges, però quan Bruce Willis parla amb ell per primera vegada sap de seguida que és un impostor. Com pot saber-ho? Doncs aquesta errada va ser el mal menor per tapar una altra de major. En una escena eliminada del muntatge final, els terroristes entren a l’edifici, baixen d’un camió i sincronitzen els rellotges Tag Heuer, tots del mateix model. Quan Willis es troba amb Rickman, ja ha tret de circulació dos sequaços i els ha furtat el rellotge, per això sap que Rickman n’és un, perquè porta el mateix model. Però en treure l’escena de la sincronització dels rellotges del muntatge final, l’espectador no ho sap. El problema estava al guió original. La part de la fugida dels terroristes quedava confusa i sobre la marxa es va decidir que escaparen de l’edifici muntats en una ambulància, que estava amagada dins del camió en què hi havien arribat en primer lloc. El problema venia quan, en l’escena ja esmentada de la sincronització dels rellotges, es veu l’interior del camió i no hi ha cap ambulància a dintre. No tindria sentit que aparegués del no res un vehicle de forma tan oportuna, i per això aquesta escena es va treure.

No tindria sentit al món macroscòpic on imperen les lleis de la mecànica clàssica newtoniana; ací la ciència podria haver ajudat els desesperats guionistes. Si la pel·lícula hagués estat protagonitzada per partícules elementals, on imperen les lleis de la mecànica quàntica, el guió hagués tingut una oportunitat. Segons aquestes lleis, el guionista hauria pogut argumentar que es tractava d’una indeterminació quàntica. Heisenberg va establir el principi d’incertesa segons el qual dins la física quàntica no poden establir-se amb precisió determinats parells de variables físiques. Per tant, si els terroristes estan determinant el temps mirant el rellotge, la posició d’aquests respecte de l’ambulància pot quedar indeterminada i així no haguera passat res perquè no es veiés l’ambulància dins del camió. Potser hauria estat una sortida honrosa… o potser no. Un estudi publicat a la revista Physical Review Letters l’any 2020 va aconseguir mesurar amb precisió una transició quàntica d’un ió d’estronci dins d’un camp elèctric. La ciència ja no respecta Heisenberg ni el cine dels vuitanta Frank Sinatra.

José Miguel Mulet és professor titular de Biotecnologia de la Universitat Politècnica de València i investigador en l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-UPV).

Aquest article ha estat publicat a la secció «Fotogrames de ciència» en la revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes