El sabor agredolç de la llibertat

  • A Julian Asssange tan sols li desitge que puga recuperar-se, que puga viure bé la resta de la vida, que siga feliç

Vicent Partal
26.06.2024 - 21:40
Actualització: 27.06.2024 - 08:39
VilaWeb
Julian Assange, ahir en arribar a Austràlia, ja com a home lliure (fotografia: Mick Tsikas).

Treure a la llum crims de guerra tan brutals com els que mostraven aquells trets que s’havien disparat deliberadament a civils, incloent-hi periodistes, morts a l’Irac, no és un acte d’espionatge, no té a res veure amb això, sinó amb el dret d’informació.

La publicació per WikiLeaks d’aquelles imatges, i de tants altres documents, no va afectar la seguretat dels Estats Units, però sí que va canviar la visió que tots teníem de la guerra i del paper dels estats. Com, encara més, les revelacions d’Edward Snowden sobre l’espionatge a gran escala de l’Agència de Seguretat Nacional dels EUA.

Les imatges terribles d’Assassinat col·lateral, el vídeo d’un atac aeri fet el 12 de juliol de 2007 a Bagdad, en què van morir civils i periodistes iraquians i internacionals, van fer obrir els ulls de milions de persones que comprenguérem de sobte què hi passava, en aquell país llunyà. Vam poder veure la cara real de la guerra. Vam sentir la realitat del conflicte.

Durant tots aquests anys la defensa de Julian Assange s’ha basat en l’obligació que té qualsevol persona, especialment qualsevol periodista, d’informar la societat sobre les pràctiques irregulars o directament criminals de l’estat.  Finalment, però, l’editor de WikiLeaks ha hagut de transigir i acceptar un pacte amb la justícia nord-americana. Ha quedat lliure, però no ha quedat net.

Quant a ell, quant a Assange, no seré jo qui li retraga res sobre aquest pacte. De cap manera. Ha viscut un infern personal que no sé ni imaginar-me, amb un coratge i una dignitat excepcionals. Prou és prou. Perquè no ha estat tan sols la presó. Recordem que els Estats Units, durant la presidència de Donald Trump, va pensar fins i tot a “assassinar-lo extrajudicialment“. I què has de pensar quan saps això, quan veus uns papers que t’expliquen que a la Casa Blanca han parlat ni més ni menys que de com matar-te? Tenir en contra el poder més gran del món i obligar-lo, finalment, a pactar per a mi és molt, és una victòria, encara que tinga un preu.

A Julian Asssange jo sols li desitge que puga recuperar-se, que puga viure bé la resta de la vida, que siga feliç. Ha fet més d’allò que es pot demanar a qualsevol persona i tindrà el meu agraïment –el nostre, crec que puc dir– per sempre.

Entenc, tanmateix, que ell puga sentir que la seua llibertat –si és cert això que ahir va comentar gent del seu entorn– té un regust agredolç. Per no haver pogut aconseguir que els Estats Units s’hagen trobat obligats a reconèixer que tota aquesta persecució malaltissa de què ha estat víctima era il·legal i inconstitucional, una amenaça reprovable a les llibertats públiques.

Però, amb tot i això, crec que la resolució final del cas deixa malament, en realitat, els Estats Units. Com explicava ahir James Ball a The Atlantic, Assange ha sacrificat una dècada de la seua vida i ha hagut de declarar-se culpable davant el tribunal d’un crim que, sens dubte, no creu haver comès. Però, alhora, el Departament de Justícia ha malgastat hores i una quantitat de diners infinits en una lluita que, al capdavall, ha estat intranscendent. I que ha fet que el govern més poderós del món “semble petit en els pitjors aspectes, mesquí i venjatiu atacant amb tot el seu immens poder un home que només és un home molest”.

 

PS1. Avui és un dia clau en l’aplicació, o no, de la llei d’amnistia. L’Audiència  espanyola ha de decidir si amnistia els tretze encausats de l’operació Judes. Clara Ardévol ens explica la importància d’aquesta decisió transcendental en aquest article: “Dia clau en l’operació Judes: l’Audiència espanyola hi aplicarà l’amnistia?

PS2. Com caram arriba un fusell AK-47 a Girona? És una pregunta que es feia el batlle Lluc Salellas i que sembla, com us expliquem en aquest article, que té una resposta prou senzilla.

PS3. Més Compromís viu de manera turbulenta després de perdre el govern i d’optar per anar a les eleccions europees amb Sumar. Bloc i País, el corrent intern sobiranista, ha decidit de presentar Mónica Àlvaro com a candidata a la secretaria general del partit. Esperança Camps hi ha parlat: “Ens presentem perquè hi ha massa baixes, gent que abandona el vaixell”.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor