L’abstenció “protestatària” a Catalunya: un xoc entre el rerepaís i Barcelona?

  • A Europa es comença a fer molt visible un enfrontament entre les grans metròpolis i el rerepaís, que és a la base de forts moviments polítics. Hi ha res d'això en el cas de l'independentisme català?

VilaWeb

El neologisme ha fet una certa fortuna en francès i en italià: protestatari. Vol designar no tan sols la gent que protesta, sinó aquesta actitud de protesta multitudinària, interclassista, radical i a fons que sembla que es va assentant a Europa a mesura que augmenta el descontentament social.

A l’estat francès, particularment, un bon grapat de geògrafs s’ha dedicat a desbrossar amb dades a la mà les causes del malestar. Christophe Guilluy és qui ha anat més lluny i ha esclarit i il·luminat millor el camí, però n’hi ha molts més que fan bona feina.

Partint de les eleccions europees recents i el terratrèmol que han originat, vull remarcar avui aquest conjunt de mapes i explicacions en vídeo publicat per Le Monde. Estic segur que, fins i tot si sou del sud i per tant no esteu familiaritzats per força amb el francès, l’entendreu, de tan ben fet que està.

Al vídeo hom es pregunta d’on ve l’onada protestatària contra la Unió Europea, que, en el cas francès, s’ha traduït en un augment espectacular del vot a l’extrema dreta. Però és plantejat d’una manera que m’ha fet pensar molt en el cas català.

Comença constatant un salt enorme dels protestataris l’any 2012, vinculat evidentment als efectes de la crisi econòmica del 2008. Casualitat o no, igual que a Catalunya.

I aleshores es fa unes quantes preguntes sobre les causes. Aquest augment de la protesta té a veure amb la crisi econòmica? La resposta és que sí i no. Té a veure amb el declinament econòmic (concepte molt interessant) d’una àrea completa. La mateixa resposta: sí i no. Té a veure, doncs, amb una combinació de factors personals i col·lectius? Una altra vegada la resposta és sí i no. Però aleshores apareix, servit per Michael Kenny, un concepte que trobe essencial: la densitat. La densitat sembla la clau.

I què vol dir la densitat? Doncs la densitat de població, d’activitat econòmica i de serveis. Que es concentra abusivament en les grans ciutats i crea aquests espais mal atesos de la perifèria, del rerepaís. Espais que viuen en una gran desigualtat quotidiana.

I és allí, on els mapes comencen a aportar claredat en el cas francès, on els protestataris prenen força.

Per què? Perquè el pediatre de més a la vora és a seixanta quilòmetres, perquè els trens de rodalia no van i mentrestant veus passar els TGV a tota velocitat connectant les grans capitals, perquè les feines es van concentrant com més va més a la zona metropolitana, però allà no hi ha habitatge ni s’hi pot viure, perquè els expulsats de la ciutat han de moure’s al rerepaís i tot es complica molt més i…

Posem la teoria, tan sols com una prova, sobre el mapa català. Mirem els mapes de VilaWeb sobre l’abstenció de diumenge passat i la comparació de l’abstenció amb les eleccions anteriors. No és que siga res definitiu, però és evident que es dibuixa una taca molt més intensa al rerepaís, a la zona de menys densitat. I no únicament al Principat, encara que hi siga molt més exagerat. El fenomen es dibuixa també al País Valencià i molt clarament també a Mallorca.

La pregunta –la provocació, si ho voleu veure així– és si la densitat també fa un paper important en el malestar català. Si el moviment independentista, pel caràcter regenerador que té, és una forma protestatària adaptada a les nostres latituds; per tant, si és un fenomen no tan sols nacional, sinó també profundament social.

Recordaré, i no em sembla que siga casualitat, que el moviment de les consultes va nàixer al rerepaís i es va anar estenent com una taca d’oli fins a envair Barcelona. Sempre s’ha dit i s’ha pensat que això era perquè la identitat catalana es conserva millor al rerepaís que no a l’àrea metropolitana. Però, vist d’una perspectiva europea, anant més enllà i mirant què passa arreu del continent, no hauríem d’analitzar i de documentar si hi ha o no hi ha una “particularitat catalana dins l’onada protestatària europea”?

Ho dic sobretot perquè fa temps que pense que l’independentisme català és un exemple positiu que hauria de ser molt interessant per a Europa i que potser no l’hem sabut explicar bé, a partir d’aquesta òptica. Per a una Europa tan preocupada perquè la protesta la capitalitza l’extrema dreta, el moviment independentista català –que ha estat fins ara impecablement democràtic i europeista– hauria de ser l’alternativa positiva, la demostració que es pot intentar de canviar la societat i protestar pels excessos discriminatoris sense caure en el feixisme ni qüestionar la democràcia, sinó demanant-ne més i millor.

Ens falten dades que ho corroboren, això –necessitem geògrafs!–, i ens faltaria, si les dades casassen, articular intel·lectualment aquesta visió. Però crec que paga la pena de rumiar-hi, també políticament. Ha arribat l’hora de qüestionar aquesta Barcelona que tenim, i aquesta València també, a partir de les comarques? No per seguir –sense molt trellat– una tradició antiga d’enfrontament entre el camp i la ciutat, sinó per tornar a emmirallar-nos en la modernitat europea i posar-nos a primera fila.

 

PS. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any