Un dels carrers de Gràcia durant la festa major

“La Trini, molts anys enrere, era una fonda al carrer Verdi on hi feien dinars per emportar o prendre allà. Era un lloc molt especial, un bar de barri, era com casa teva. Avui, allò s’ha convertit en un decorat on hi fan menjars. La persona que està rere la barra ha passat de ser algú que et coneix i t’atén molt bé a algú a qui no li importa gens si tu tornaràs o no”. Josep Maria Contel, president del Taller d’Història de Gràcia i gracienc de tota la vida, solia anar a La Trini per dinar fa temps, però ja no hi ha tornat més. Aquest restaurant de decoració cuidada i de música de fons dels anys 80 ja no s’adequa a les seves necessitats quotidianes. I aquesta sensació es multiplica si tira la vista avall i mira tots els negocis del carrer, i del següent carrer, i de tots els carrers de la vila.

L’urbanisme, el model de comerç, les associacions, el perfil dels habitants… els principals trets que conformaven la marcada identitat de Gràcia estan patint una transformació des de fa anys, cada cop més accelerada. Moltes entitats locals alerten que aquell poble aïllat enmig de la ciutat que era Gràcia fa cent anys corre el perill de perdre tot allò que el feia particular i únic.

Pisos a preu d’or

Quan al segle XIX cau la muralla de Barcelona i es construeix l’eixample, Gràcia queda físicament unida a Barcelona, i també administrativament quan el 1897 passa a ser oficialment part de la ciutat comtal. Segons el geògraf Joan Lafarga, autor del llibre Gràcia: de rural a urbana, “Gràcia, amb una alta densitat de població, era un bullidor social: hi ve a viure molta gent que prové de llocs diferents. Això enriqueix molt el debat social i la transmissió d’idees molt diverses”. Segons Lafarga, aquesta alta densitat de població és la que també afavoreix la proliferació d’entitats i agrupacions de veïns. Entre finals del segle XIX i principis del XX s’enderroquen la majoria de cases baixes i se substitueixen per edificis més alts.

Actualment, s’han encarit exponencialment els preus dels pisos. I d’on ve això? A finals del segle XX amb el decret Boyer, de 1985, va canviar la política dels preus de lloguer. El que fins llavors havien estat contractes de lloguer indefinits amb pròrroga forçosa van passar a ser contractes de cinc anys sense pròrroga forçosa. D’aquesta manera, al cap de cinc anys, el propietari pot pujar el preu del lloguer tant com cregui convenient. A més, a partir dels anys 90, el barri es va començar a posar de moda. Segons Contel, els cinemes Verdi (i en un segon pla, el Teatre Lliure i el Teatreneu) van fomentar a Gràcia la vinguda d’un public intel·lectual i interessat en la cultura. Alguns comerços del voltant dels cines van canviar per satisfer la demanda d’aquest nou públic. A més, en aquell moment Espanya acabava d’entrar a la Comunitat Europea (1986). Això significa que la circulació de persones d’Espanya cap a Europa i a la inversa comença a ser molt més fàcil i arriben un nombre considerable d’estrangers que veuen en el barri un lloc ple de placetes, familiar i agradable.  

Un altre factor recent és el sorgiment dels pisos turístics: hi ha un seguit de propietaris que veuen que treuen més rèdit a un habitatge si el dediquen exclusivament a estades curtes dels turistes, de manera que l’oferta d’habitatge a més llarg termini es redueix. Però Enriqueta Bernans, membre de l’Associació de Veïns de la Vila de Gràcia, adverteix que no es pot caure en la simplificació de donar tota la culpa als turistes: “Si un barri és desitjat, tant pel turisme com per la pròpia gent d’allà, i l’administració no el protegeix, de manera que tot va amb oferta i demanda, estem perduts. Si l’habitatge no és un dret, estem perduts”. També afirma que a Gràcia hi queda actualment “un volum considerable de petits propietaris”, però que es pot acabar extingint per les compres de propietat de grans empreses.

Aquest creixement exponencial del preu de la vivenda gracienca està expulsant del barri a les persones amb una capacitat adquisitiva irregular o mitja-baixa, com els joves o les persones amb sous baixos. El perfil d’habitant que viu a Gràcia està canviant. I ho fa juntament amb dos factors clau al llarg de la història de la vila que es transformen juntament amb els seus habitants: el comerç i l’associacionisme.

El comerç familiar i de proximitat, com a tants pobles catalans, era un tret molt distintiu a la Gràcia dels segles XIX i XX. Les causes de la pràctica desaparició d’aquest comerç són diverses: alguns oficis (fusters, ferrers, mercers…) ja no són prou rentables com perquè un negoci d’aquestes característiques a Gràcia funcioni. Josep Maria Contel atribueix la pèrdua de comerços familiars a fets com que els fills ja no segueixen el negoci dels pares, o l’aparició de grans superfícies que cobreixen una àmplia gamma de productes i que poden ser molt competitives amb els preus. Bernans explica que els comerços graciencs d’avui “ja no són aquelles botigues on t’hi senties còmode parlant amb qui t’atén perquè era del barri, ja no tens vincles i interessos comuns amb la persona perquè saps que viu vés a saber on”. I alhora que es perd el poc comerç local que queda, “es van posant comerços o molt cars, o molt específics, o encarats al turisme”. En aquest sorgiment de nous comerços, Joan Lafarga hi detecta un cert desequilibri: “Mentre carrers com Astúries s’han sumat als comerços de la moda del healthy lifestyle, altres carrers com Ros de Olano o Maspons han sofert una desertificació comercial”.

Si bé el comerç familiar quasi ha desaparegut de Gràcia, no ha passat el mateix amb la tradició associacionista. Els Lluïsos de Gràcia, encara molt actius, tenen 160 anys; el Centre Moral farà 150 anys enguany; el Cercle Catòlic i l’Orfeó Gracienc són centenaris; la Festa Major arrossega 200 anys… Tot i això, com afirma Contel, “han mudat moltes coses del que hi havia abans: l’Església Catòlica tenia abans molt de pes amb les processons, les romeries… Ara ja no té tanta força”. Mostra d’això és el canvi de nom d’algunes d’aquestes associacions històriques, com el Cercle Catòlic, que avui es diu El Cercle. Bernans explica que “falta gent jove en les associacions més antigues, perquè la gent jove, d’una banda, se n’ha d’anar del barri i de l’altra, va canviant d’interessos i potser en entitats que estan molt burocratitzades no s’hi posa tant”. On la presència dels joves és molt potent és a associacions com esplais o caus i a d’altres de caire polític com Arran Gràcia i ateneus llibertaris o independentistes.

Amb el canvi en l’habitatge, el comerç i les associacions gracienques… cap on camina Gràcia? Enriqueta Bernans creu que “encara no s’ha desestructurat el barri”, però que ho pot fer aviat: “Si l’administració no controla que les millores que es fan a Gràcia siguin per la gent del barri, el turisme i els interessos econòmics ho absorbeixen”. Per Contel, la clau del futur la tenen les noves tecnologies. “No sé si l’smartphone ens aïllarà més del que estem. I si ens aïlla més, no sé si caldrà un espai com Gràcia o només ens fa falta un espai on estar, encara que sigui un forat”.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb