La via rupturista és al Consell per la República

"A Canet la ratlla no es va traçar entre qui era de Junts, qui d'Esquerra i qui de la CUP. A Canet la ratlla es va traçar entre els qui eren allí i els qui no hi eren"

Vicent Partal
18.11.2021 - 10:12
Actualització: 18.11.2021 - 11:12
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa temps que parle i escric sobre la bifurcació de l’independentisme. Durant el període 2014-2017 els tres partits principals van anar més o menys de bracet, units en un objectiu que desembocà el Primer d’Octubre en el referèndum i la declaració d’independència. Però immediatament després les divergències entre ells es van fer manifestes i el camí es va bifurcar. Un sector, capitanejat per ERC, va decidir que no hi havia les condicions per a fer la independència i que, per tant, calia mantenir el poder autonòmic i esperar temps millors. I un altre, que semblava que s’articularia entorn de Junts i la CUP, va començar a oscil·lar entre mantenir-se en la proposta unilateral que havia portat a l’octubre del 2017 o afegir-se al retorn de l’autonomisme.

Durant un temps va semblar que allò era cosa, efectivament, dels partits, que la bifurcació es traduïa en partits. Però la complexitat de la situació, amb presoners i exiliats tant de l’un grup com de l’altre, era palesa i això va complicar molt l’anàlisi. El president Quim Torra va ser molt contundent quan digué “un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia“, però no ha estat fins a la formació del nou govern, l’actual, que no s’ha posat clarament en relleu, molt clarament, que aquella visió que la bifurcació es traduïa en partits era una visió equivocada, que no és pas una qüestió de partits.

Junts es va presentar a les eleccions amb Carles Puigdemont i Laura Borràs com a actius evidentment rupturistes al capdavant del cartell, però tots dos van desaparèixer completament quan les urnes es van tancar. I en va emergir, bàsicament, un Junts continuador de la vella Convergència –fins i tot després del trencament formal amb aquell passat. La pràctica autonomista s’ha imposat en la quotidianitat i la llista de membres del sotagovern convergents recol·locats professionalment en l’actual govern de coalició és tan impressionantment llarga que marca de manera significativa per on van les coses. És cert que hi ha encara outsiders disparant pel seu compte, sobretot Laura Borràs. Però tothom té coll avall que el concert autonomista la deixarà caure quan els jutges vulguen que caiga. Ho sap tothom i és profecia. I quan ja no siga presidenta del parlament tant hi farà què acabe passant amb el seu judici perquè, de fet, haurà estat eliminada de l’equació. Espere que Borràs haja llegit el monumental Il caso Moro de Leonardo Sciascia, perquè el cinisme polític brutal que s’hi retrata és el que ella ja viu.

I la CUP es mou desconcertada, fent tombs a dreta i esquerra, atrapada en els seus tòpics i contradiccions. Ells són els qui van fer possible el govern autonomista amb aquell primer pacte amb ERC que els donava permís per a no avançar gens en dos anys. Tanmateix, ara sembla que els reca o que els en fan por les conseqüències i radicalitzen el missatge tot mirant de recuperar la situació perduda. Però amb la pedra del pecat original lligada als peus i la credibilitat, sembla, un poc malmesa.

En vista d’aquest panorama, han estat els exiliats amb les seues victòries judicials i polítiques i l’ANC –que ha estat capaç de mantenir-se on era contra les pressions autonomistes– els qui han fet coses que recorden que la via unilateral és viva i té, com es va comprovar en la manifestació de la Diada, un gran predicament entre la gent. Però també, en aquesta situació, i encara més en un país amb tanta tirada a la depressió com és aquest, no és estrany que la via unilateral, l’octubrisme, digueu-ne com vulgueu, semblàs haver quedat colgada i sense recorregut. Fins al punt que molta gent, independentistes i tot, ja diu impúdicament que el procés s’ha acabat, que ja s’ha girat full.

Però la cosa no és tan simple.

Més enllà de les teories justificatives que s’elaboren per a aparentar que hi ha un pensament, i no la por, darrere el canvi d’estratègia, la bifurcació de l’independentisme es fonamenta en la resposta diferent que es dóna a dues preguntes clau. La primera pregunta és si es pot derrotar Espanya o no. I la segona és si la independència és un projecte a curt termini propulsat per la població catalana i sobre el qual Espanya no té el dret de decidir, o no ho és.

L’estratègia dels qui responen, o creuen, que Espanya no es pot derrotar i que, per tant, no tornarem –o no tornarem en molts anys– al 27 d’octubre de 2017 és ben clara. Alguns, amb la millor voluntat del món, diran i rediran que hem de ser més i que ens hem de preparar millor. I mantindran l’ús de la paraula “independentista” durant el temps que els faça servei. Però faran autonomisme i prou –mentre els ho permeten. Un autonomisme prim, perquè ja no queda gairebé autonomia, però que reconec que pot resultar efectista en alguns moments i que, siga com siga, és essencial per a greixar la màquina del partit, dels mitjans, dels opinants i de tota la galàxia que conforma finalment l’opinió pública.

Segurament ja ho havíem d’haver vist, això, el 2017. Aquella pressa tan exagerada per a fer un “govern efectiu” just després de les eleccions del desembre no tenia gran cosa a veure amb les raons que ens explicaven aleshores de construir república. I, de fet, la via rupturista segurament hauria consistit a no presentar-se ningú a aquelles eleccions i no col·laborar amb el 155. Segurament la millor sortida hauria estat formar un govern a l’exili i un parlament a l’exili i haver posat Espanya contra les cordes fins que cedís políticament –i qui pense que això era impossible li recordaré només que al cap de quatre anys han tret de la presó nou persones acusades de sedició que havien fet la independència, i resulta que havien estat condemnades a dotze. I les n’han tretes perquè no les hi podien aguantar ni un minut més. O li recordaré també que els exiliats han demostrat de sobres que la posició espanyola és insostenible a Europa perquè en definitiva són ells, els espanyols, que van actuar antidemocràticament i il·legalment, contra els tractats fonamentals de la Unió.

Però tant hi fa ara aquesta discussió. El fet és que aquella bifurcació entre exili i interior no va passar en aquell moment i la bifurcació que semblava substitutiva, la que semblava haver-hi entre partits, tampoc no ha acabat de fer-se realitat. Però en qualsevol cas ara m’interessa valorar tot el camí positiu, de clarificació i d’enduriment, que ha fet la via unilateral. I remarcar la gran oportunitat de reescriure aquest passat de quatre anys que s’obre amb la constitució, finalment, de l’Assemblea de Representants.

D’ençà del primer minut, el Consell per la República responia, dins la bifurcació independentista, a l’estratègia unilateral. Sens dubte, era el contrari de l’autonomisme. Perquè va nàixer del govern a l’exili, mantenint la legitimitat de la Generalitat de Catalunya contra el colp d’estat del 155 i afirmant que, una vegada proclamada la independència, no es podia tornar al marc anterior. Però després també va romandre atrapat en la teranyina autonomista i va caure en una contradicció: intentar governar l’autonomia al mateix temps que se’n proclamava, tot exiliant-se, la il·legalitat, era una jugada massa complicada, massa impossible. I segurament també tot era massa gros, inclosa la situació personal, per a poder tenir el cap prou clar en tot moment.

La realitat, siga com siga, és que quatre persones, el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí i Puig, han estat capaços de mantenir obert aquest front. Ells no són els únics exiliats, però és evident que els altres han tingut posicions molt diferents i que no menen al mateix lloc. I a l’hora de remarcar la feina que han fet hi ha una dada que, precisament avui, vull remarcar. Puigdemont i Puig eren de Convergència, o del PDECat. Però Comín era d’Esquerra Republicana, i potser encara ho és, no ho sé. I Ponsatí és una independent que, si no vaig errat, no té cap afiliació però que segur que no té ni un pèl de convergent.

I per què recorde aquesta obvietat ara? Perquè una de les coses fonamentals que va passar diumenge en la constitució de l’Assemblea de Representants és que aquella maniobra consistent a estigmatitzar la via unilateral presentant-la com una via partidista es va fer miques completament. Però cal mirar enrere per a recordar que d’ençà del primer minut s’havia intentat que fos així i caldrà, per tant, aprendre’n la lliçó. Puigdemont, Puig, Comín i Ponsatí no eren d’un mateix partit. Si de cas, eren d’una mateixa idea i, sobretot, són d’un mateix ímpetu. Que hagen acabat formant part d’una mateixa candidatura, vinculada a un dels partits autonomistes, això són figues d’un altre paner; i els boicots i les agressions també compten per a explicar-ho. Però l’ADN del Consell és la unilateralitat i la defensa del Primer d’Octubre, no pas les sigles. I aquest detall serà clau a l’hora d’aprofitar el salt endavant que significa la constitució de l’Assemblea de Representants.

Perquè el Consell per la República té ara una oportunitat única de remarcar aquesta independència –i en això el president Puigdemont, que ha d’aclarir què és i què vol ser, hi té una gran responsabilitat. Diumenge es va veure ben clar, amb els fets, que el Consell no és cap invent de la dreta catalana ni la pota secreta de cap partit, per dir-ho a la manera ridiculitzadora que alguns encara fan servir. El joc aquest d’oposar Junts a Esquerra i tots dos a la CUP o la CUP i ERC a Junts o Junts i la CUP a Esquerra ja els va bé, als autonomistes, per a mantenir el galliner controlat. Però no s’hi val a fer tantes trampes: diumenge a Canet de Rosselló s’hi veié una cosa ben diferent.

A Canet la ratlla no es va traçar entre qui era de Junts, qui d’Esquerra i qui de la CUP. A Canet la ratlla es va traçar entre els qui eren allí i els qui no hi eren. I els qui eren allí hi eren –de Blanca Serra a Carles Puigdemont, de Joan Puig a Lluís Puig, d’Àngels Martínez a Laura Borràs, de la presidenta Ona Curto al darrer dels 121 representants presents– perquè coincidien en la resposta a les dues preguntes fonamentals: sí que es pot derrotar Espanya i la independència és un projecte a curt termini propulsat per la població catalana i sobre el qual Espanya no té el dret de decidir. I això no és cap detall menor, ans al contrari. Aquest és el canvi real de dimensió que es va esdevenir diumenge i que clarifica, a parer meu completament, la situació. La via rupturista és al –i de fet és el– Consell per la República. I punt.

PS1. No sé si això que explicaré ara té cap relació directa amb el contingut de l’article, però m’ha cridat l’atenció. Mentre el president Puigdemont era a Canet en la constitució de l’Assemblea, Junts feia un gran acte públic a Lleida sense la seua presència, ni tan sols en cap vídeo enregistrat.

PS2. A voltes he de fer articles massa llargs per explicar coses que em semblen massa complexes. Aquest n’és un. De manera que, per no atabalar-vos, he deixat per a demà unes quantes prospeccions de futur, relacionades amb allò que podria fer el Consell d’ara endavant, si entén i comparteix que aquesta que acabe de descriure és la peça clau del moment.

VilaWeb necessita el vostre suport: feu-hi una donació única sense cap més compromís.

La fotografia

La situació s’ha complicat molt aquestes darreres hores a la frontera de Bielorússia amb Polònia. Aquesta fotografia és d’Oksana Manchuck i és feta al pas entre Bruzgi i Kuznica. Si voleu entendre per què passa tot això precisament en aquest punt, us recomane aquest article publicat diumenge dins les Històries de VilaWeb.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
15.11.2021  ·  22:25

De moment, el CxR ha de fer la feina de preparar la independència, de fora estant.
A dins, hem de patir l’autonomisme dels partits nostrats, però, quan serà el moment, més d’hora que tard, s’haurà d’enllestir una candidatura pròpia, rupturista, guanyadora.
Som-hi!

Josep Usó
Josep Usó
15.11.2021  ·  22:36

Hi ha moltes persones que viuen directament de l’autonomia. Els partits tenen molts treballadors; probablement massa. I tots aquells faran el que calga, des de regidors, alcaldes, “assessors”, càrrecs de tota mena i companyia, per a que res canvie. Són els mateixos que quan el president Puigdemont va emetre un missatge institucional, no el van rebotar a les xarxes per allò de “que voleu que ens foten a tots al carrer”?.
El Consell per la República és diferent. Funciona diferent i pretén coses diferents. és com la diferència entre un aparell electrònic analògic i un de digital. Els partits no ho entendran mai. Són el passat.

Joan Benet
Joan Benet
15.11.2021  ·  22:41

Tan de bo surti alguna opció Republicana a qui poder votar en les eleccions que vinguin, les que siguin. L’Albano Dante, en Graupera, qui sigui…
Si no tocarà abstenir-se, que la pinça al nas ja ha fotut llaga de tant fer-la servir i fot massa ràbia posar-se-la ja per sistema.

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
15.11.2021  ·  22:44

J.Miquel Garrido: Totalment d’acord!.

Joan Bertran
Joan Bertran
15.11.2021  ·  22:52

Excel•lent article, excel•lents raonaments!!!

Berta Carulla
Berta Carulla
15.11.2021  ·  22:56

Sr. Benet, la pinça al nas, mai, però l’abstenció menys encara. Hi ha partits petits, extraparlamentaris, que potser no tenen opció de treure cap diputat peró a nosaltres el que ens importa és comptar-nos, i cada vot suma. Donec perficiam.

Josep Sivillà
Josep Sivillà
15.11.2021  ·  23:00

Amb el Consell per la República em sento alliberat dels partits i els seus pobres interessos. Últimament ha sigut difícil decidir el vot, i he hagut de triar “el menys dolent”.
Una organització formada de persones com tots nosaltres.
Ara, la gran pregunta és que farà aquest Consell? L’hem d’impulsar i donar-li sentit. Ha de ser útil i poderós. Ha de demostrar a tothom el poder que pot tenir, i llavors serà una pluja de nous socis.

Núria Coma
Núria Coma
15.11.2021  ·  23:06

El CxR és la millor eina que tenim i l’única fora de les urpes de l’estat español. Per això hauria d’estar lliure de tot el què implica pertanyença a españa.
Els partits polítics autonomistes que tenim a Catalunya formen part de l’estat, els votem ( O votàvem) a les generals, estan cobrant a Madrit i molt a gust com en Rufian que té ja un club de fans important dins l’espanyolisme.
Crec sincerament que tots els càrrecs del consell i tots els inscrits hauríem de ser del CxR, res més. Està molt bé que la presidenta de l’assamblea sigui de la CUP, que hi hagi gent d’esquerra, demòcrates, junts…estaria molt millor que no fossin representants de cap partit que fa política a españa, no cal comptar quants són de quin partit i seguir jugant a aquest joc autodestructiu que practiquem aquí.
Són , som del consell per la República, amb seu Europea, no cal, més aviat sobra cap més afiliació, començant pel President Puigdemont.
Fora partits del consell, és una eina nova, un format nou, doncs que ho sigui del tot

Carles Serra
Carles Serra
15.11.2021  ·  23:12

Gràcies Vicent per l’esplèndida editorial; com he fet ja algunes vegades, recordar-te que abans de les eleccions d’això que alguns li diuen govern de Catalunya, molts subcriptors ja denunciàvem la deriva d’ER, en el teu cas vares volguer nadar i guardar la roba, ara ens trobem amb la realitat que denúncies; ja que dir de tenir que aguantar els comentaris dels aduladors del mossèn, un element sense escrupuls ni valors.
Ara creuar els dits i que el CxR no es faci perdre l’esperança d’ésser lliures d’aquesta espaÑa franquista, apart de poder fotre en el contenidor aquest partits autonomistes, que com bé denuncia la consellera Ponsatí, ens han enganyat i traït

Lluí Mor
Lluí Mor
15.11.2021  ·  23:35

Senyor Partal, ha ençetat una sindria molt sucosa, no ens hem volem perdre res, estem amatens. l’analisis que fa de la situació, és -no trobo la paraula- irrefutable, precis, contundent i, sobretot denota compromis.
Senyor Partal, m’adono, ens adonem i voste ho ha fet abans que molts de nosaltres que hem de començar a dir les coses pel seu nom i amb els seus noms i si no ho fem així estem enganyant a la parroquia i en el fons a nosaltres mateixos.
Si, l’única via rupturista és el Consell per la República, empenyem-la.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
15.11.2021  ·  23:37

Al meu entendre, el CXR és una eina per a varis treballs:
1. Mantenir la flama de l’1-O fora de la repressió de l’Estat.
2. Preparar, sí, preparar els elements bàsics d’un nou Estat, aquell que pot néixer de sobte tot activant al Parlament la Declaració del 27 d’octubre. Ocasions n’hi haurà i motius generalment acceptats, estic segur que també.
3. Ajudar en la internacionalització del cas català al món, especialment a Occident, al representant legítim que és el MHP Puigdemont. Això crec que és capital.
Dóna igual els partits, acabaran sumant-s’hi si el CxR creix fent l’anterior, … no tindran més remei, com li va passar al nacionalisme català després de la sentència 31/2010 del TC. La dignitat és dualista, és té o no es té i, arribats a un punt x de tensió, s’hauran de definir … per sobreviure.
4. Recollir i gestionar els recursos materials, tecnològics i econòmics per seguir la “confrontació intel·ligent” amb l’Estat, que quan es resolgue al Tribunals Europeus, revifarà la flama del Procés.
5. Acollir la força creixent de la gent, que es pot anar alliberant i fent-se efectiva per mantenir la nació tal com som. La base a ampliar és la del CxR!!!.

Joan Llacuna
Joan Llacuna
15.11.2021  ·  23:40

Hola Vicent,
t’envio aquest petit fil que vaig fer per si et serveix per completar l’article de demà. https://threader.app/thread/1460042556931297289

Cal que fem que la gent pugui expressar-se al CxR.
Obrir els ulls a la gent que la seva opinió serà útil pot ser l’estocada final a l’autonomisme

Oriol Roig
Oriol Roig
16.11.2021  ·  00:04

Al Principat hi ha tres xocs de legitimitats: l’unionisme (PSOE+PP+Vox+Comuns), l’independentisme entre cometes (ERC, JxC, CUP) i l’independentisme sense cometes (CxR). Els dos primers poden, legitimament, brandar els vots obtinguts en eleccions espanyoles com a llur legitimitat. Ara per ara, el CxR, nomes pot brandar els inscrits. Evidentment, entre els dos darrers hi ha una interseccio considerable, pero dificil de quantificar ara mateix. El CxR te dues vies per incrementar la seva legitimat: fer que el numero d’inscrits augmenti considerablement (per sobre dels vots de qualsevol dels partits amb representacio parlamentaria) o en algun moment participar en una opcio de vot rupturista que competeixi amb els altres, i aclareixi quina part de l’independentisme te cometes i quina part no en te.

Jaume Riu
Jaume Riu
16.11.2021  ·  00:12

EL RESUM
Estic d’acord que per fer l’anàlisi d’allà on venim s’ha de construir un article llarg, però es justifica perquè a l’editorial hi trobem molt ben descrites dues realitats de valor incalculable.
– Per una banda hi ha la resposta a les dues preguntes fonamentals:
Sí que es pot derrotar Espanya, i la independència és un projecte a curt termini propulsat per la població catalana i sobre el qual Espanya no té el dret de decidir.
– Per altra banda, a PS1 es descriu un fet que trobo importantíssim:
Mentre el president Puigdemont era a Canet del Rosselló en la constitució de l’Assemblea, Junts feia un gran acte públic a Lleida sense la seua presència, ni tan sols en cap vídeo enregistrat.
Aquest és el resum d’una etapa positiva, i l’article llarg resulta molt oportú.

PERE SIO
PERE SIO
16.11.2021  ·  00:39

Del 2014 al 2017 no es va anar de bracet tal com dius. ERC dins de Junts pel Sí, va ser totalment deslleial, fent tota mena de travetes i porcades per a fer estavellar al MHP Puigdemont, amb la finalitat d’assaltar i presidir la Generalitat.
La direcció d’ERC no ha cregut mai en el procés, ni abans ni ara. I quan han tingut bons resultats electorals s’han apartat per abraçar l’autonomia.
Diverses preguntes donen pistes del que vol ERC: Quines estructures d’Estat van fer a Economia per a fer funcionar la independència, Junqueras, Jové i Salvadó, els anys que la van dirigir ?. Perquè Junqueras desapareix a l’endemä del 27-O ?. Perquè ERC, més indepe que ningú, volia reeditar el tripartit a Catalunta amb espanyolistes com el PSC i els Comuns ?. Perquè ERC posa com a líder a Madrid a un anti-independentista com Rufiàn ?.
Perquè ERC té el síndrome Convergent i només l’importa imitar-la, per poder manar durant molts anys a Catalunya i col.locar a la política al màxim dels seus afiliats. A ERC ben poc l’importa el País i la independència com ho demostra que es ven gratuïtament al PSOE, o trenca, a cada moment, l’unitat de l’independentisme. A ERC Ja són feliços presidint una autonomia, ni que sigui de fireta.
Només els exiliats Puigdemont, Comín, Ponsatí, el Consell per la República i la ciutadania del 1-O, si s’ho proposen poden capgirar la situació.
Quan es diu que no es pot derrotar a Espanya, l’1-O n’és el millor exemple.

Ed Garrido
Ed Garrido
16.11.2021  ·  02:33

Cal un partit nou. Junts, de la ma del Jordi Sanchez, s ha convertit en un club de Calvets i altres Pdcats, es la nova ER.

Joan López
Joan López
16.11.2021  ·  05:42

Jo vaig ser militant de junts,4 meses,temps de sobra per veure cap a on anavan
De erc no vui saber res.
I de la cup que podem dir,que ni ells sabem qui son.
Doncs que hens resta de partits? algù hi ha,però sense visibilitat. Asi doncs aqui no tenim res, i es a fora a on els independentistes tenim el cau. CxR ara per ara ha de anar omplin de gent els inscrits,per que tinc clar que unas eleccions autonòmicas ara deixarìa a tot 3 partits fotuts.
Aquesta generalitat(govern) no fà una de bona versus els catalans,el ultim impost de vehicles contaminants es una mes,curios que aquet impost no ho hagin portat al TC els de sempre.
No sè si m’explico bè,però crec que els independentistes i no independentistes, estem farts de pagar mes que quelcom.
I sr. Partal esperem que ens expliqui fil parranda tot el que sap del sotogovern,i el seu diari sigui la llum del independentistes que mai han deixat de ser-hi.
Visca Catalunya Lliure.
Donec perficiem

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
16.11.2021  ·  06:04

El Consell per la República és la punta de llança del moviment sobiranista. Cal reforçar-lo. Difonent-lo i associant-nos.

Salvador Molins
Salvador Molins
16.11.2021  ·  07:12

Els partits que treballen per Ñ i cobren d’Ñ hauran d’escollir el que volen, si submissió i vergonya o Independència de debó. Incapaços com són de defensar la Llengua primer de tot. Els haurà de votar la seva mare.

Ara la nostra principal esperança són les primeres institucions d’aquesta Incipient República Catalana Independent que vam votar, guanyar i declarar, i que lleials al mandat del 1r d’octubre estem edificant: CxR. Assemblea de Representants. Consells Locals, …
Com diu Partal de manera molt encertada, els que hi són, molt bé, esdevindrem ja ara Catalans lliures, els que no que es quedin a la vall de llàgrimes i ploramiques, ajupits, insultats, esclavitzats per una colla de malp., Jutges, Ñ’s, botiflers de tot nivell i de tota mena, pidolant ajupits, arrossegant-se com cucs (com ho deia Jhon Adams al seu temps), amb les butxaques plenes i la dignitat per terra …

Sí! Avui ja som 101.579 catalans lliures censats al CxR, i donem cos i esperit a la nova República.

I un consell pels bons articulistes de Vilaweb, no cediu ni un mil·límetre en els vostres escrits, res de condicionals, res d’emblanquinar, res de posar en dubte, … La Independència d’un Poble només la guanyen els valents, un magnífic article perd la seva força i esdevé retardari amb qualsevulla concessió als cagadubtes que tan aprop ens envolten. Estigueu al cas!

Núria Castells
Núria Castells
16.11.2021  ·  07:26

Enhorabona per aquest article, la llargada del qual no necessita cap mena de disculpa. Estic segura que molts lectors, Vicent, hauríem volgut que, justament, fos MÉS llarg. Esperarem a demà, doncs ;-).

Només voldria comentar una reacció que veig aquests dies i em sembla ben “curiosa”:
Fins a la constitució de l’Assemblea de Representants, s’havia acusat al Consell, repetidament i sense cap vergonya, que era un ens partidista, que NO acollia TOT l’independentisme. Bàsicament, aquesta acusació era mantinguda per aquelles forces que no en formaven part o només en formaven part de gairell i perquè no es digués.

Però, ara, després de l’acte de Canet del Rosselló, veig amb astorament (a Twitter, que de tertúlies no me n’escolto, però hi deu passar el mateix) que una colla de gent d’una certa rellevància, s’esclama iradament contra la composició de la mesa de l’Assemblea de Representants del Consell, des de la posició aparentment contrària a l’anterior!
Segons ells, aquesta composició és la prova evident que el Consell és un bluf, un ens segrestat per TOTS els partits. Una altra enganyifa.

No hi fa res que un dels membres hagi estripat el carnet d’ERC fa mesos, ni que un altre sigui d’una facció “rebel” com el Col·lectiu 1-O, ni que una altra sigui alcaldessa d’un poble de la Catalunya Nord on Junts, de fet, no té cap força ni una com a partit… Tampoc no deu tenir cap importància que molts dels representants electes s’hagin definit com a independents.
La transversalitat, que va ser el gran valor de l’1-O, ara resulta que és una trampa malèfica!!

El que no sé és si aquesta reacció forma part del pessimisme a què tendim els catalans -dius, tu, Vicent (i estic per no desmentir-te!) o és que n’hi ha que no es resignen a deixar de ser els més guais del ramat i han de menystenir tota iniciativa per tal de poder seguir mirant-se-la per damunt de l’espatlla.

En qualsevol cas, sempre és millor actitud vital passar de tots plegats (alguns dels quals deuen ser els mateixos, hahaha), tenir esperança i provar-ho.
Malparlant des de la barrera segur que no s’ha construït mai res. Res de res.
Endavant, Consell!

PAU BOLDU
PAU BOLDU
16.11.2021  ·  07:28

Mentre el ferrovial Junqueras sigui el REY DE ERC, no hi ha res a fer. Alimentar als fills de junqueras es l’independ3ntisme erc. PINSO I FERROVIALS, republicwnisme per la croqueta del nostre Maduro

ALBERT FRAGO
ALBERT FRAGO
16.11.2021  ·  07:48

No puc estar més d´acord amb el contingut de l´editorial. L´he rellegit 3 cops, així com els articles relacionats.
Tan de bo fos significatiu el fet que es descriu en el PS1 i es distingís clarament la via rupturista de l´autonomista.
Espero amb delit les editorials següents.

Josep Segura
Josep Segura
16.11.2021  ·  07:54

El nostre director, que per una vegada ha estat força contundent amb els veritables corcs de l’independentisme, obvia una variable de l’equació que ens hauria de portar a l’unilateralitat. O més ben dit, el valor que li volem donar: 52%.
Tots sabem que la dada és falsa, que no som aquesta meitat majoritària. Tan sols comptant que la meitat dels votants d’ERC son i pensen com el seu guru i acòlits del règim de Vichy instaurat a la Comunitat Autónoma de Cataluña, estem molt lluny de tenir prou força per poder tombar l’estaca de l’estao i proclamar la independència.
Tan de bo m’equivoqui.

Albert Miret
Albert Miret
16.11.2021  ·  08:15

D’ERC val més ni parlar-ne, perquè ha caigut al pou dels oportunistes que només volen el poder per ostentar-lo, cobrar i fer favors als seus, encara que això signifiqui haver de repetir la butiflerada cada dia ara en còmodes terminis perquè el seu amo madrileny no s’enfadi. Els sotogovernos impedeixen tirar endavant, i el d’ERc no en te prou amb això, sinó que vol anar enrere (deuen pensar allò de que que amb la superbèstia vivíem millor). Però Junts tampoc acaba de funcionar com a partit independentista, sembla que troba confortable conviure amb les runes de la vella Generalitat Pujoliana, sobretot des que Junts està comandat per una persona a la qual també sembla que troba més còmode anar fent que no pas fer passos endavant. Com als antics partits comunistes, l’important és formar part de “l’aparat”, com més amunt millor, i després ve tota la resta. Per a fer un gran acte públic a Lleida sobretot sense patums -no ens enganyem-, cal una autorització de l’Aparat, i l’Aparat dona suport a fer-ho amagant les patums. Per què? … La CUP fa referèndums.

Josep Calbet
Josep Calbet
16.11.2021  ·  08:25

Gairebé d’acord en tot, excepte que crec que part de la cúpula d’ ERC és va desmarcar abans del 1-O. No creien que fos possible. Ai! si haguéssim sapigut que hi havia urnes.

I una altra cosa respecte al MHP Puigdemont i els partits. No tinc cap dubte que serà escollit president del consell de govern del CxR, però em sembla que s’ haurà de desmarcar de Junts. Veig força probable que l’ Assemblea de representants ho decideixi així.

JAIME LLECHA
JAIME LLECHA
16.11.2021  ·  08:58

Bon día, penso que el millor actiu del Consell és la democracitat, i si és cert lo del desvot, hauria de informar-se’n més abastament de la seva existència i dels canvis que poden provocar.
Que els que estem apuntats puguem influir faria que, primer ens interessés més el que fan i segon que els que hi son facin.

Victor Serra
Victor Serra
16.11.2021  ·  09:07

Enfrontar Consell de la República amb la Generalitat i el Parlament seria un greu error. El Consell hauria de ser suficientment fort per influïr-hi i perquè els partits no el poguéssin ignorar. ( igual que l’ANC i Omnium d’abans).
A l’Estat espanyol se’l pot guanyar, sens dubte. Però les coses s’han de fer molt millor, s’ha de treballar en molts fronts , intern, extern i també a Madrid . I s’ha d’escollir bé el moment . No és fàcil ni curt. Quan Governin PP i VOX i la Justícia Europea dictamini, pot presentar-se una oportunitat.

Pep Agulló
Pep Agulló
16.11.2021  ·  09:10

VIA RUPTURISTA
Completament d’acord. Ara cal deixar treballar al CxR.

Una de les contradiccions que no sempre s’han resolt adequadament, és com el Consell s’haurà de relacionar amb el poder autonòmic. Si a l’octubre del 17 tot el govern s’hagués exiliat aquesta contradicció no existiria pas, tindríem un govern català a l’exili, però…

CONTRADICCIÓ
A les eleccions autonòmiques els vots representen voluntats dels votants (52% vots per a la independència), però els escons no representen l’acció desfermada d’aquesta voluntat, sinó la passivitat de la intel·ligència al servei dels tripijocs partidistes (agafant les paraules d’en Resina). No són pas per seguir una via de ruptura, són per gestionar (administrar) una miserable autonomia.

Malgrat aquesta realitat nefasta, que alimenta el partidisme, el CxR no pot prescindir del front institucional. Aquí rau el problema. Barrejar oli amb aigua.

Per això estic amb l’editorial que el CxR s’ha de treure del tot cap pàtina de partidisme… Si no ho fa, sempre estarà condicionada pels partits de les institucions i s’allunyarà de la ciutadania.

PS1. Vicent: Altre cop surt la frase “opinió pública”. Si volem ser rigorosos hauríem de dir-li opinió dels mitjans.

L'”opinió pública és la menys pública de les opinions!!. La frase és del tot equívoca. Lluny de ser l’opinió del carrer, és l’opinió controlada i instrumentalitzada pels mitjans al servei del poder. Insistiré! No en podem dir “pública”. És com dir “policia espanyola cívica”, son antinòmies kantianes.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
16.11.2021  ·  09:29

Brillant editorial Sr. Partal.
Fínalment el Consell per la República és lúnic que ens queda i que manté la flama de la Independència de Catalunya deslligat i lliure de sottogovernos i ànsies partidistes de poder.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
16.11.2021  ·  09:39

Als negacionistes del vot, que adduint pinces o no al nas volen no votar o votar en blanc, els diria que amb aquesta actitud el pes dels seus “vots / no vots” poden anar a parar a partits indesitjats.

Com diu la Sra. Carulla, sempre hi ha a qui votar. Cal fer-ho amb seny i, de vegades, votar el menys dolent.
Jo el que tinc clar es que vaig deixar de votar ERC quan a les mans del mentider i botifler Junqueras, va esdevenir ER.

Tornem a repetir el mantra, la República Independent de Catalunya s’aconseguirà gràcies a la transversalitat, ni dretes ni esquerres, simplement catalans. Un cop assolida la independència escollirem, aleshores, votant partits, el model de societat que voldrem. Ara no, ara Independència.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
16.11.2021  ·  09:49

L’Editorial d’avui la trobo contradictòria. Per un cantó hi ha una exposició de la situació en el sentit que els tres partits independentistes d’alguna manera han desertat, Junts i ERC han abandonat el procés i s’han abonat a la pràctica autonomista i la CUP atrapada en els seus tòpics i contradiccions. A més en Partal assegura que molta gent, independentistes i tot, ja diu impúdicament que el procés s’ha acabat, que ja s’ha girat full. Després d’aquest panorama es fa dues preguntes clau: 1. es pot derrotar Espanya o no i 2. la independència és un projecte a curt termini. I la resposta a les dues preguntes és que sí que es pot derrotar Espanya i la independència és un projecte a curt termini propulsat per la població catalana i sobre el qual Espanya no té el dret de decidir. Primer el reconeixement d’un moviment en retirada, que ha deixat moltes pèrdues pel camí i que, tal com diu l’Editorial, els seus soldats comencen a desertar i segon una cèl·lula fora del país, fora del camp de batalla, ens farà guanyar i a més a curt termini. Hem sap molt greu no estar gens d’acord. Ho dic des de la meva posició: el procés d’independència ha de transitar pel camí més recte i curt possible i ha de ser clarament unilateral. Però sense els partits/Parlament i la gent de dins el país no hi ha independència possible. Podem somiar i fantasiejar tant com vulgueu però la realitat és dura i clara. O pot ser que en Partal no tingui tota la raó. Podria ser que ERC i Junts no siguin tan autonomistes com els pinta l’Editorial i esperin un fracàs sonat de la taula de diàleg per tornar a bastir una estratègia unilateral -coincidint amb Escòcia?- i amb més comprensió per part de la UE. Podria ser que la CUP, atenent al desencís de les seva base electoral, posés en primer pla l’eina -el país lliure- i després la transformació social. Pot ser, fins i tot, que ningú hagi desertat ni girat full i esperi el moment definitiu, la unitat imprescindible que s’ha de donar, per assumir el risc necessari en el darrer embat. El Consell per la República és una eina que jugarà un paper important en aquesta obra però hi ha més actors que són absolutament necessaris representar-la bé.

david graupere
david graupere
16.11.2021  ·  09:51

Estic d’acord amb la Sra Carulla

Gerber van
Gerber van
16.11.2021  ·  10:04

Molt bon article que explica bé on estem en aquest moment. Gràcies director.

Espero que l’Assemblea dels Representants pugui fer la feina que li toca. El que també és important és que els Catalans independentistes vegin el què fan i com, de manera que es registrin com a membres. Aquesta és clarament una tasca pels CLxR.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
16.11.2021  ·  10:19

GRÀCIES VICENT!!!!!!!!!!!!!!!!!
Necessito aquestes reflexions per poder situar-me en la meva defensa i participació en el Consell de la República.
I si finalment cau aquesta esperança sé que sóc en el lloc correcte, defensant el meu país. Gràcies.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
16.11.2021  ·  10:26

Jo no hi faré res… em teniu confinada i sense drets… us habeu venut a la gran Farma

Francesc Gruartmoner
Francesc Gruartmoner
16.11.2021  ·  10:32

Un servidor, i suposo que molts suscriptors i també el senyor Bou, esperem amb molt d’interès l’editorial promesa pel dia d’avui….
En Pep Agulló planteja una contradicció que cal, com a mínim, tractar….

Daniel Mir
Daniel Mir
16.11.2021  ·  10:40

De jove, de vegades, anant pel camp, em trobava alguna pell de serp. Deien que portava sort.

Com s’ho fa la serp per a canviar la pell?

A sota de la pell vella en va fent-se’n una de nova. cèl·lula a cèl·lula, escata a escata, totes ben travades, ben fortes, ben flexibles, ben segures, i quan té la nova pell llesta, apreta i rebenta la pell vella que es queda penjada del primer esbarzer que troba. I l’animal segueix renovat i lliure.

Ah!… les paparres es queden enganxades a la pell vella.

Francesc Subiràs
Francesc Subiràs
16.11.2021  ·  10:54

Estic atent al toc a sometent….

Frederic Varela
Frederic Varela
16.11.2021  ·  11:12

El Consell per la República té dos grans enemics, ERC i la Convergència que ara parasita Junts, que veuen en el Consell un moviment que no controlen i que els pot fer mal. El tercer enemic, l’Estat espanyol de moment no sembla gaire amoïnat. La CUP, com sempre, als llimbs dels justos.
Hi ha una manera de precipitar la situació. En primer lloc cal que el principal actiu que té ara l’independentisme, el President Puigdemont es desvinculi d’una vegada de Junts i passi a fer el paper de De Gaulle. En segon lloc cal una inscripció massiva al Consell de tots els que creiem que la derrota de l’Estat espanyol és possible i que la independència es pot assolir en un curt espai de temps.

Lluís Urpí
Lluís Urpí
16.11.2021  ·  11:12

El poble està atent i amatent. El primer pas que faci el Consell de la República, si el fa en la direcció adequada, encoratjant i mobilitzant la gent, es mostrarà lo fàcil que serà fer bullir l’olla un altre cop. El brou es manté calent, només cal un altre cop de gas.

Anna Maria Mussons
Anna Maria Mussons
16.11.2021  ·  11:30

Hauríem de ser molts més al Consell per la República. Tot i que la xifra d’inscrits és considerable, no ho és prou. No siguem masells, apuntem-nos-hi en massa, donem tots plegats un senyal d’estar vius encara i no conformats i vençuts. Sí, vençuts, d’una banda per part dels d’allà i de l’altra per part dels nostres, dels d’aquí. Nosaltres no hem de ser de cap partit, no hem de ser propietat de ningú, només hem de lluitar pel país i fer gran i important, cada vegada més, el CxR.

Joaquim Cabanas
Joaquim Cabanas
16.11.2021  ·  11:41

Molt d’acord amb la Berta Carulla i amb el Joan Llacuna

Àngela Busquet
Àngela Busquet
16.11.2021  ·  12:08

Gràcies Sr.Partal per les seves anàlisis tan lúcides i aclaridores. M’agraden, a més, perquè darrere no hi ha cap interès de partit, com en altres diaris, només interès del millor per a tots: la independència.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
16.11.2021  ·  12:12

No veig les bases de Junts allunyades de la visió rupturista del President Puigdemont. Estic d’acord que encara hi ha càrrecs que voldrien anar més en compte però la majoria dels processistes no s’han integrat en el partit, estan en altres formacions. Crec que el Consell pot ser una bona eina per dissenyar l’estratègia rupturista, cal cosir confiances quan la taula de diàleg peti, si és que no ho ha fet ja.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
16.11.2021  ·  12:12

No va poder ser el govern a l’exili però des del CXR hem fet el parlament a l’exili, essencial per la ruptura democràtica. Cal polir molts aspectes tècnics i conceptuals, però la línia està marcada. La República Catalana comença a ser una realitat vers el món. No fem passos enrere. Vicenç, no importa la llargada dels textos quan la qualitat i riquesa d’idees que ens aportes és un fet. Gràcies.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
16.11.2021  ·  12:26

Estic amb el títol del’Editorial i el peu que l’acompanya: Crec que és tan bona anàlisi com resum de tot plegat, digne de repetir per cloure-la. Els votants, transversalment, aposten per “desintegrar” el partidisme vers unificar-se amb la integració del Consell per la República. L’objectiu és “escripturar-nos” el nostre País i l’Administració pertinent, no continuar a sou ni de lloguer. Assolida la Independència, amos del terreny, ja discutirem si plantar vinya, fruiters, sembrar verdura, que si naps o que si cols, que si de tot un poc…; que si pel camí de la dreta o de l’esquerra…. Com sempre, gràcies, Vicent, per posar en comú, amb les teues “reflexions en veu alta”, el millor del seny possible a que tots aspirem, també, ser-ne portadors.

Ricard Portabella
Ricard Portabella
16.11.2021  ·  12:42

Ara cal fer una feina intensa per fer del CxR una eina potent. No serà un camí fàcil, però és evident que és l’organisme amb capacitat d’articular tot l’uniteralisme. Ésa dir, de tots els que estem convençuts que Espanya no negociarà mai abans de la independència (que jo diria que sóm àmplia majoria).
Sens dubte, èxits en el front jurídic internacional ajudaran, i molt, a consolidar-lo com a eina potent.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
16.11.2021  ·  13:40

Amb tot l’ajut del CxR que es pugui imaginar i aconseguir, però la independència només es pot fer des d’aquí, des del país.

JUNTS i ERC, fent servir l’ham la independència, lluiten per l’hegemonia de la autonomia i per res més. Entrar en el joc partidista, sempre interessat, de quin partit ha traït més l’1O, és fer-los el joc.

ERC ha aparcat la independència i ho diu obertament, i JUNTS fa veure que no. No sé que és pitjor.

No tenim cap partit independentista al Parlament.

La gent vota els partits que surten per la TV, i moltes vegades simplement perquè els seus líders, per exemple, de tant en tant fan un discurs abrandat, de cara a la galeria, queixant-se d’Espanya i res més.

52% de vot independentista per què? Els votem només perquè es queixin (teatre)
Sortir pels mitjans queixar-se dona vots, tu, i mentre els hi funcioni tenim procés per a anys.

Joan Royo
Joan Royo
16.11.2021  ·  13:58

La via rupturista, la del CxR, és la via realista. L’altra, dita pragmàtica, és fantasia, és un engany, per a alguns és un modus vivendi ben pagat, i qui dia passa any empeny. Fins al 2050, a viure que són dos dies.

Miquel Urquizu
Miquel Urquizu
16.11.2021  ·  14:07

Deixem a ER esperant 30 anys el seu moment propici, els que vam votar a Junts però que veiem que l’únic que ha fet ha estat fer president a Pere Aragonès i agafar gust a les cadires ha arribat el moment de donar-se de baixa. Els que quedin poden seguir també amb ER esperant el moment propici.

Tenim un eina potent que es diu CxR. L’objectiu ha de ser clar: prepar el retorn del president legitim. Com? Preparant una candidatura de país, encapçalada pel president Puigdemont, sense hipoteques de partit. Només això podrà fer el miracle de transformar unes eleccions autonòmiques en un referèndum d’independència.

Joan Vilarnau
Joan Vilarnau
16.11.2021  ·  15:03

Amb tot, em temo que encara ens tocarà participar algun cop més en eleccions espanyoles. Penso que és urgent començar a bastir una alternativa política rupturista i transversal, perquè deixar les nostres institucions en mans autonomistes no ens ajuda. I de gent amb capacitat de lideratge, n’hi ha.

(Quina pena, la Crida…)

Roser Caminals
Roser Caminals
16.11.2021  ·  17:05

No hi ha una bifurcació de l’independentisme. Hi ha independentisme i autonomisme.
Espero que el full de ruta del Consell sigui aprofitar els veredictes europeus definitius per coordinar-se amb les forces internes–AMIS, ANC, etc–i tornar a arrancar amb força.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
16.11.2021  ·  18:03

Com diu Joan Vilarnau a les 15:03, com que de nou hi haurà eleccions, “és urgent començar a bastir una alternativa política rupturista i transversal”, a poder ser a tots els Països Catalans. Els/les espanyol/e/s bé que els veiem entrar a sac a casa a presentar a tres colors i una sola llengua “otras políticas”, sense complexos ni vergonya, com han fet a València menystenint Compromís i a Barcelona ho faran aviat.

Josep Castellsagué
Josep Castellsagué
16.11.2021  ·  18:21

En Puigdemont hauria de sortir de Junts. Per més que faci, aquest grup de gent són com els d’ERC (i la CUP): viuen del… cuentu.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
16.11.2021  ·  18:30

Un detall, i no pas petit.

Fixeu-vos que ara que els catalans tindrem un verdader govern amb el 72% de dones, el del Consell per la República, a Espanya s’han afanyat a presentar diguem-ne una proposta de govern feminista de l’Estat, per mitjà de les cinc polítiques d'”esquerres” reunides a València fa pocs dies: la Sra. Colau, la Sra. Oltra, la Sra. Díez,… etc.

Fixeu-vos que tot moviment important dels catalans és automàticament replicat per l’espanyolisme, amb vistes a aturar-ne l’expansió social tant com puguin.

Per exemple, en temps de la “transición española”, quan el catalanisme parlava del país per referir-se a Catalunya, es van ben afanyar a titular, el nou diari del règim, “El País”
Per exemple, quinze dies després d’haver-se presentat en públic l’Assemblea Nacional Catalana, sorgia a Madrid, a la Puerta del Sol, la gran manifestació iniciadora del moviment que llavors s’anomenà dels indignats —o del 15M.

I plego de posar-ne exemples, per no fer-me pesat.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
16.11.2021  ·  19:49

Vicent, llegint el teu article, he de manifestar-te que el teu optimisme em deixa en una situació de perplexitat, una perplexitat moderada, però real. Jo no crec, en absolut, que pel fet de crear el Consell per la República, Catalunya pot albirar una millor posició per ser independent. No, no crec que res es mogui si la fundació del Consell per la República té una identitat pròpia sorgida de les signatures sobre una taula de despatx. Altra cosa seria si l’acord tingués l’origen en un procediment revolucionari sense intenció d’usar la violència, però contundent. Una manifestació semblant a les que s’han fet l’onze de Setembre, hauria justificat el teu optimisme, i aquesta mani hauria de tenir lloc a Bèlgica per la sola raó de tenir més ressò i reconeixement internacional

Ramon Peiron
Ramon Peiron
16.11.2021  ·  19:52

El 21D vaig votar la CUP perquè no em refiava ni un pèl de les argúcies que pogués tramar en Mas a Junts pel Sí.
Ara sóc militant de Junts perquè em refio del lideratge d’en Puigdemont i de la seva gent.
Com diu en Salvador Aregall necessitarem els partits: no podem inventar un altre sistema ni tornar a bastir una nova candidatura tipus “aquest any sí”. Els resultats de Junts han estat prou bons i segueixo confiant que estan i estaran al servei de la República.
Vicent, informar des de l’editorial que Junts s’ha donat a l’autonomisme, així sense més ni més, no em sembla coherent amb la teva idea de periodisme: informa de quines traves ha posat la gent de Junts a quines iniciatives i seré el primer a donar-me de baixa en menys d’un minut. I si no ho pots concretar mínimament, crec que hauries de rectificar.

Marta Vizcarro
Marta Vizcarro
16.11.2021  ·  21:10

Sóc militant de Junts i he estat candidata a l’AR del Consell per la República. Diumenge passat era a l’acte de Junts de Lleida i es va anomenar la Constitució del Consell i, evidentment, el President Puigdemont. En tot moment s’ha donat suport a l’AR. En cap moment cap reticència.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes