La “sopa primitiva” de la catalanitat

  • La nació és un procés dinàmic que parteix d'elements que han estat ací durant segles, però que només pren cos quan s'articula i es defineix com un procés polític que vol el reconeixement internacional

Vicent Partal
22.06.2023 - 21:40
Actualització: 23.06.2023 - 09:10
VilaWeb

L’editorial d’ahir, arran de la lectura de Catalonia: A New History, ha originat una gran varietat de respostes interessants, que em mouen a reprendre avui el tema i intentar d’afinar més què volia dir.

Enric Pujol, molt especialment, em diu que entre els historiadors no està tan resolta com jo done entenent la visió sobre l’origen de les nacions modernes, vinculada a la revolució francesa i el canvi que significa. I insisteix que ara la moda, si ho puc dir així, és mirar més enrere. Posa com a exemple preeminent el llibre d’Anthony Smith La nació en la història, editat en català, naturalment, per l’editorial Afers –que, de l’Horta de València estant, deu ser avui en dia una de les millors editorials del món, en qualsevol llengua, a l’hora d’acostar-se seriosament a la qüestió nacional.

Pujol –a qui he demanat que escriga un article sobre tot això– invoca en els missatges que m’ha enviat la revolució catalana de 1640 i els escrits de Pierre Vilar en què parla de trets “nacionals” prematurs ja d’ençà del segle XIII. I té raó en tot el que diu. De fet, Andrew Dowling mateix en parla i, efectivament, remarca que durant la revolta del 1640 “va emergir allò que podem definir com una forma de sentiment nacional entre les elits [catalanes]” i que “encara que el 1640 no va ser una rebel·lió nacionalista en sentit modern, tampoc no va ser una simple revolta popular, absent de component nacional”.

En aquest sentit, no em reca gens de reconèixer que, segurament, ahir em vaig deixar portar una mica massa per les meues prevencions particulars. 

Com explique a Fronteres, la discussió sobre què són les nacions ja fa molt temps que dura, especialment entre els historiadors i els sociòlegs, i s’han fet dos bàndols, si em permeteu l’expressió, que en solem dir “modernistes” i “perennialistes”. Els uns, per explicar què és la nació, posen l’accent en el fet que és la decisió moderna d’un grup qualsevol de persones d’ordenar el patró de semblança-dissemblança amb els seus veïns –seguint la brillant expressió de Benjamin Akzin— en forma d’estat. Els altres, en canvi, posen l’accent en l’essència d’una definició, d’un reconeixement, llaurat durant segles. Segons els perennialistes, les nacions s’anaren creant abans de l’aparició d’aquest instrument modern que anomenem “nació” i, una volta aparegut aquest, simplement lluitaren, amb més fortuna o menys, per ser reconegudes com a tals i esdevenir estats nació.

En el llibre reconec que no es poden projectar al passat les formes modernes de consciència nacional, a partir de la nostra mentalitat d’avui, però també dic que tampoc no es pot negar tota consciència nacional prèvia al segle XVIII. I és a partir d’aquest matís, que segurament em va faltar en la redacció d’ahir, que jo em declare “modernista”. És a dir, que sóc dels qui creu que la consciència nacional, la voluntat d’estructurar-se com a nació, és un fenomen recent per bé que té arrels molt profundes en el passat. A això em vull referir, simbòlicament, quan faig servir l’expressió “sopa original” o “sopa primitiva”, concepte manllevat de la ciència quan hom parla dels elements originals a partir dels quals naix la vida.

I crec això perquè crec que, igual que passava amb la vida primitiva, la catalanitat, i qualsevol forma de nacionalisme en qualsevol part del món, no era ni és ni serà mai un procés inexorable i tancat, una cosa que no es pot modificar, sinó que és un procés dinàmic que s’explica a partir de la combinació d’uns elements primitius –potser essencials seria més adequat que primitius– que han donat com a fruit això que som nosaltres. És a dir, geografia, economia, llengua, història, demografia… I sobretot, sobretot, una lluita imparable a través dels segles per trobar el camí com a nació, com una construcció social que siga reconeixible per la resta del món. En definitiva, això que Dowling diu que vam aconseguir, finalment, el Primer d’Octubre del 2017.

La nació, per tant, és un procés dinàmic que només pren cos si arriba a ser un procés polític que busca el reconeixement internacional de la pròpia diferència. Per això la independència és la clau de tot.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Eduard Riu
Eduard Riu
22.06.2023  ·  22:32

No sembla que historiogràfiment es pugui considerar “moda”, sinó més aviat de corrent o corrents de recerca, aquells que progresivament abandonen el fre ideològic que ha estat per a la comprensió temporal i cultural de les formacions nacionals l’ortodòxia tòpica de la seva “modenitat” i la inexistència de estadis precedents o “sopa primigènia”, que en realitat poden ser recoenguts també en època medieval. En el camí de la superació d’aquesta constricció i pel nostres cas meriex ser conegut i llegit el llibre de Stefano M. Cingolani “La formació nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans (785-1410)” (Generalitat de Catalunya, 2015).

Josep Usó
Josep Usó
22.06.2023  ·  22:33

Al capdavall, no deixa de ser una manera d’entendre la vida. I com que l’espai és limitat, sempre hi ha friccions entre les nacions veïnes. Per això també és important la independència.

Maria C. Colomer
Maria C. Colomer
22.06.2023  ·  22:58

Això que Dowling diu que vam aconseguir el 2017, entenc que ja s’havia aconseguit abans que Castilla ens derrotés el 1714. Erem nació, -m’agrada la sopa primigènia, – i també erem estat.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
22.06.2023  ·  23:41

Ahir, em vaig abstindre voluntàriament, a banda de q tinc faena per damunt de la coroneta però avui ficaré cullerada.

1. Francesc Ferrer i Pastor, de la Font d’En Carròs. La Safor) el lexicògraf del vocabulari Valencià-Castellà, un patriota independentista de pedra picada deia que al seu poble apareix per 1ª vegada l’assignació de “cathalà” a l’idioma nacional. Una compra-venda de terrenys entre un parcer i un notari. Abans deien “romanç” “parlar pla” etc.

2. La Crònica de Ramon Muntaner, nascut al Castell de Peralada, però Senyor de Xirivella (vila tocant a València i per ço, l’Horta) i Jurat de la Ciutat de València parlava de que “fins els peixos duen les 4 barres”.

3. La traducció al castellà d’Ausiàs Marc diu textualment “cavallero valenciano, cathalan de nación”.

4. El jurament dels papes Borja “Papam cathalanum, Rex Aragonum, etc..) no pot ser més evident.

5. La Germania de València i la Germania de Mallorca no és cap altra cosa q constituir sengles Repúbliques a l’estil de la de Venècia quan el nostre poder nacional s’ha desplçat de la Mediterrània cap a l’Atlàntic i a Sevilla i Toledo-Madrid. Contra l’emperador més potent del món en la seua època. Per cert esclafades amb milícia principatina al regne d València i aragonesos a les Illes. 70 anys q Cronwell a Anglaterra i segle i escaig a Pau Claris q, per cert posà el PRINCIPAT SOTA PROTECTORAT DELS BOURBONS DE PARÍS.
Que ja té collons la cosa!

6. Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo pels amics de Felanitx i la resta de la nostra nació, en algun cas a tret al seu bloc a VW la graciosa i paradoxal història de que la Generalitat d’Amunt envià missiva a la Generalitat d’Avall queixant-se de que ells, els principatins estaven tips de que els valencians es consideraren els veritables i authentics cathalans i que els prinbcipatins també n’eren, de cathalans antics. El Sant Ofici castellà venia ja encalçant-los per qüestions de puresa de sang, pel que s’hi pot deduir.

7. Perquè a mitjans del segle XVIII, després dels Decrets de Nova Planta i prohibició del català el Pare Sempere fa un Diccionari Valencià-Llatí?
Perquè escriuen el notari de València Carles Ros i el frare valldalbaidí Fra Gadea, i el rector de Vallfogona, malgrat totes les interdiccions? I quan he rehabilitat algun edifici històric en aquest període de “decadència2 les capitulacions, pressupostos, “visures”, ço és, revisions d’obra es continuaven a València escrivint en català, això sí, farcit d’estrangerismes.

8. Pregue atenció a propòsit del per què el regidor de València, En Civera, dit el “fideuer”, en 1812 en constuir-se la batlia demanà que les actes es redactaren en Llengua Valenciana. Que el misser (lletrat) de Vila-real i exercent a València fa els primers versos romàntics en català tots 2 casos molt abans que en C. B. Aribau fera els seus versos.

9. El perquè la Senyera és la bandera nacional més antiga del món. I el perquè els prioncipatins dels comtats no són “cathalans de ple dret” fins que existim mallorquins i valencians amb la creació de sengles regnes. Servidor ha tingut companys a l’escola, a València, eh! que eren monolingües, fills del Barri del Carme, o de les pedanies del Cap i Casal, Cases de Bàrcena, Benifaraig, El Palmar, Borbotó, i en faig d’anys, 63. Cosa que, com a castellà profund, em sorprenia que “això” pogués existir!
No hi parle de cap passat llunyà ni antic en el temps

10. A 2011 vaig escriure aquest text que provava d’esbrinar què és la Nació Catalana, i nosaltres, els seus nacionals.
Heus ací l’enllaç

“Veure’ns amb d’altres ulls i neurones.”

https://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/veurens-amb-daltres-ulls-i-neurones/

Josep Blesa (València)

Rafel Torner
Rafel Torner
22.06.2023  ·  23:47

Sobre tot això, recomano a les persones interessades de llegir el llibre Crítica de la nació pura, de Joan Francesc Mira. Un llibre breu, dels primers anys 80, premi Octubre, molt interesant i, cosa que sempre és d’agrair, de molt bon llegir. Són interessants les idees de poble-nació, nació cultural (en relació am cultura nacional) i nació política, i el paper de la llengua, etc. Una delícia d’allò més instructiva.

joan rovira
joan rovira
23.06.2023  ·  00:31

Sr. director, la realitat com a procés dinàmic, es pot interpretar, també, com l’evolució col•lectiva geogràfica o (fractals) dels QUATRE NIVELLS de consciència descrits pel físic Michio Kaku. (1)

Tal com fa l’encapçalament de l’editorial: (elements) (relacions) (estructura) (re-coneixement). Model que es pot aplicar tant a (grups) (tribus) (nacions) (estats) o (GOIs)…

Destacaria d’aquesta interpretació sobre l’evolució de les agrupacions humanes: d’una banda, que es tracta d’un desenvolupament en l’espai al llarg del temps dels nivells de consciència del cervell i, de l’altra, que ho controlen (uns quants) quan és (de tots).

D’aquí, els desajustos que s’origina entre els que pretenen controlar l’evolució que és de tots. Entropia que augmenta amb la grandària observada. Motiu pel qual els grups primigenis siguin tan importants a tots els continents i una de les causes dels canvis, molt convenients i positius, en curs. Ho deixo aquí.

PS. “The Future of the Mind”, Michio Kaku, Penguin Books, 2014.

Existeix, la traducció al castellà. Tanmateix, tal com he comentat altres vegades, el contingut de les paraules és diferent, entre les diferents llengües-cultures. Per tant, seria només una aproximació de l’original, tal com ho prova la traducció del títol: “El futuro de nuestra mente”.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
23.06.2023  ·  05:50

Molt didàctics l’editorial i tots els comentaris, tant sols 6 aquest hora. Massa nivell!!! Salut.

Imma Presseguer
Imma Presseguer
23.06.2023  ·  06:40

Pocs comentaris perquè tracta d’una matèria només apta per a intel·lectuals.
El passat importa relativament poc, ja que, malgrat la quantitat d’especialistes, historiadors, arqueòlegs, la veritat d’altres èpoques no la sabrem mai.
Si ja avui en dia, amb tots els mitjans tecnològics i d’informació ja tenim la impressió de que vivim dins d’una gran mentida, imagina’t saber el que pensava la gent fa quatre o cinc segles…

Pep Agulló
Pep Agulló
23.06.2023  ·  08:26

Un tema controvertit. M’hagués agradat ficar cullerada, però m’agafa en ruta, lluny del recó de pensar…

Josep Maria Rúbies
Josep Maria Rúbies
23.06.2023  ·  09:39

En definitiva una nació serveix per servir la gent que l’habita, cuidar-la, ajudar-la i si pot ser usant la democràcia perquè tots entenguin el com i el que. Per això la nostra nació ha de ser lliure e independent d’aquells que ens volen mal.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
23.06.2023  ·  09:47

Els espanyols, amb el sentit d’estat que els fa avançar, asseguren que són una nació des de la Hispània romana.

Nosaltres, sense sentit d’estat, preferim posar en dubte l’origen de Catalunya/nació.

Sort tenim d’en Josep Blesa que avui ens parlar sense l’independentisme màgic.

¿Quants catalans ho han perdut tot (també la vida) defensant la nostra Terra?

Crec que estem fent com els dos conills perseguits per gossos i comencen a discutir si els gossos eren llebrers (galgos) o conillers (podencos)…. discutint van ser caçats fàcilment.

Esperem l’article d’Enric Pujol !!

Carles Lladó
Carles Lladó
23.06.2023  ·  09:53

“Territori, llengua i dret. Història, cultura, art. Himne i bandera. Llegenda i mites d’arrels llunyanes. Sentiment i orgull. I ràbia i gent amb ganes, nosaltres catalans!”

Això era a “Catalunya Independent!” el 1986 i ara, aquí, hi ha el Pla d’Alliberament Nacional, que ha de començar amb un ens d’unitat integral creat per com més millor dels centenars d’entitats nacionalistes que existeixen –i no pas per una ni per cinquanta– i, sense més volades de coloms, continuar amb tècnica judoka que proposa el Pla.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
23.06.2023  ·  11:39

Queda clar independéncia en tots els sentits

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
23.06.2023  ·  12:22

Moltes, moltes gràcies, Sr. Blesa.

Com sempre, un plaer llegir-vos… pel que diu i per la riquesa de la llengua que utilitza.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
23.06.2023  ·  12:52

Sr. Partal, ahir no vaig poder fer cap comentari al seu editorial, però avui ja no me’n puc estar. Sense haver llegit cap dels doctes llibres que proposeu hi ha una cosa que tinc bastant clara: vosté confon o vol fer confondre el concepte de Nació amb el d’Estat-Nació. Les Nacions, com la Catalana entre d’altres, existeixen des de moltíssim abans de la revolució francesa, els estats-nació potser sí que són un invent a partir de la revolució francesa.
Salut, força i visca la Nació Catalana!!*!!

Carles Gil
Carles Gil
23.06.2023  ·  13:14

I no ens oblidem de l’aportació d’en Josep Fontana i “La identitat catalana”!

Rafael Benavent
Rafael Benavent
23.06.2023  ·  13:24

I- La denominació “Comunitat Valenciana” és un clar exponent, contra natura, del que som i vers on ens volen fer confluir, diluïts en una “España de las Comunidades” que persegueix nostra (des)integració, homologació i dependència, a les ordres de tot el que ella és, sota “la seua sempre creixent, troiana, majoria absoluta castellana”.
II- La denominació “País Valencià”, té la gran virtut (i perill per a “ells”) d’autoconstituir-nos culturalment, geogràficament, administrativament, en un ens polític diferenciat, independent, com la pròpia auto percepció evidencia. Ni millors ni pitjors, però no sotmesos a ningú pels seus interessos, confrontats als nostres. Volem ser protagonistes i responsables de nostre pressent i futur. I si en nostre empeny tenim alguna errada, tindre igualment la capacitat i possibilitat d’esmena corresponent.
III- Ara i sempre, res millor que fer el camí en companyia. El secret de l’èxit, però, serà la llibertat-possibilitat i seny a l’hora d’escollir l’acompanyant amb qui mútuament poder complementar-nos i créixer el més integralment possible.
IV- Amb més de tres-cents anys de la Batalla d’Almansa, amb la pèrdua continuada, el més possible, de tots els drets que ens arrabassaren, només vull fer unes observacions: Front a la “demoníaca” denominació de “Països Catalans”, saben molt bé que no poden integrar-nos, ara ni mai, amb uns “Paises Castellanos” sota cap correspondència afí. Per què serà? D’on ve la dificultat? D’ahí “Las Comunidades Autónomas”, però “atadas i bien atadas”, amb la mirada i projecte de futur posats en nostra desaparició, per absorció d’ells, com a Poble.
V- Tinc viscuda l’experiència personal, d’una pila d’anys, de l’apreci que el Poble Català ens té al Poble Valencià. D’on, i de quan ve, la dita mútua popular, “Valencians i Catalans, cosins germans”? Per contra, institucionalment, políticament derivada cap a les masses, també sabem dels enverinadors protagonistes
de l’actual, interessat anticatalanisme intentat. Tot i malgrat la hostil oposició encoberta, el pont natural forjat des dels lligams històrics, culturals, de nostres necessitats i recíprocs interessos de tot tipus, continuen bastint nostra realitat. Com ínfim botó de mostra actual, la quantitat de docents desplaçats al Principat per exercir la seua professió, i el de tants altres més, treballadors i especialistes històricament allí també, integrats. I no cal dir d’alló econòmicament més rellevant, com ho són i ha estat sempre, la destinació majoritària i més preuada de nostres productes agrícoles. Mala peça són al nostre teler, tots aquells que de fet o intenció, estan o procuren nostra animadversió. Personalment no vull estar contra Espanya, però ni soc ni em sent espanyol. “Por imperativo (i)legal?”: Que no m’hi obliguen.
Res pitjor que un matrimoni (malcasat) a la força.

Miquel M.Matas
Miquel M.Matas
23.06.2023  ·  14:53

Des d’ Ermessenda de Carcassona i el Compte Borrell que hi ha voluntat de ser .

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
23.06.2023  ·  14:55

Estaria bé aplicar el model de semblança – dissemblaça als occitans v.s. catalans v.s valencians v.s. mallorquins. A veure què en surt.
Una cosa són els models ciemtífics i l’altra la realitat que sempre demana marges i llibertat.

Josep Gualló
Josep Gualló
23.06.2023  ·  16:49

QUAN EL DICTADOR GENERAL FRANCO VA MORIR AL LLIT I NO COM EL SEU AMIC BENITO MUSSSOLNI ,VA COMENÇAR EL “MOVIMIENTO QUE ALGO CANVIE PARA QUE TODO PERMANEZCA”

Durant la útima epoca de Franco els que erem prou valents per fer manifestacions sota les porres i posteriors tortures dels grisos si en’s podien agafar. Cridant: “Llibrerat Admistia Estatut d’Autonomia.

Ara pot semblar una reivindicació pobre. Però segur que el canvi dels grissos era “un gran canvio para que todo permanezca”

Un maniobra molt efectiva la va fer el primer president del gobierno de la monarquia Adolfo Suarez. Un diumenge a la tarda va instalar una tarima a la font de Montjuïc des de la qual el MHP Tarradelles que era a l’exili, va dir una frasé que ha passat a l’historia “Ciutadants de Catalunya ja soc aquí”

Tarradellas era un vellet que ja repepiajava. Despres de tants anys de passar el dessert vam mossegar l’ham amb la camisa aixecada. Va deixar el camí aplanat pels companys de partit del moment actual. Els del seu temps no haurien permés aquesta vergonya.

jordi Rovira
jordi Rovira
23.06.2023  ·  17:11

No pas debades la tasca del periodista i la del historiador troben un camí comú. I tot al contrari, en aquest camí constant de conformació d’identitat social, l’intel·lectual i el ciutadà, tant si són periodistes, si són historiadors, o si són polítics, fan passos per a la revolució. Si voleu pel canvi, que no fa tant era la forma més líquida, suau i eufemística de parlar de revolució. La qüestió nacional és el tema present de totes les revolucions. Les revolucions sempre són nacionals. I m’està molt bé aquest enunciat per com surt al pas i està a la contra d’allò tan amanit dels dos eixos diferents: el nacional i el social. Doncs, no! D’eix només n’hi ha un: la revolució nacional. Les nacions possibles, les imaginàries i les reals. I tal com es van gestant les coses, no fos que haguéssim d’arribar a la conclusió que Espanya no és una nació real, sinó una nació imaginària a mans d’un feixisme subjacent, que es repeteix com l’all, i que troba el seu referent en el record perdedor d’un Bismarck que – aquest sí- resta al cul del sac de la història, amb dues guerres mundials perdudes, així com perduda va ser la nació pangermanista. En canvi, la nació catalana es converteix en una nació possible. Una nació que malda per trobar el seu camí de revolució, el seu camí nacional. Un camí que no és com els dels anglesos, o francesos; i tampoc com els dels americans o alemanys. Un camí que ni fa més pena, ni té menys glòria. Simplement un altre camí. I sí, un camí que va fer la seva posada de llarg en aquella fita de l’1-O.
Ni perdut, ni guanyat, només viscut!

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
23.06.2023  ·  20:35

Del “cavaller valencià de nació català” que autodefinia Ausiàs al concepte sorgit a París hi ha tot un joc de mans. Una cosa és la nació cultural que parla un mateix idioma i l’altra l’estat mercat que la burgesia vol crear al temps que la nació que li interessa. Ara Europa ho ha superat però els vells estats-nació i els seus centres de poder (París, Madrid) s’hi resisteixen. Ja els va bé mantenir les colònies i els mites patrioters adjunts. Els fa por l’Europa dels pobles on cada nació històrica puga tenir el seu lloc.

Salvador Molins
Salvador Molins
23.06.2023  ·  21:36

“La Nació és una entitat objectiva i evident. Qui no la veu i no la palpa és que no té sentits. La veuen prou els qui fa segles la combaten i cerquen el seu anorreament, la seva extinció.” (Manuel Serra i Moret)

Preàmbul d’un capítol del llibre de Santiago Espot i Piqueras “De Catalunya Acció a Força Catalunya, Cartes a la meva nació.

david graupere
david graupere
24.06.2023  ·  11:44

“modernistes” i “perennialistes”? M’encanta el nou i m’enamora el vell.

No hi ha res que sigui modern ni etern en termes humans… els models són models. De què us serveix penjar-vos el rètol de modernista? Em plau més a mi el de noucentista, si parlem de modernor.

Què són 2000 anys en l’escala humana? No gaire, encara avui els gens ens permeten traçar la germanor global com a espècie.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any