
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
Tots els secretaris d’Estat dels Estats Units són uns criminals. Ho porta el càrrec. Als Estats Units els secretaris no són l’equivalent dels ministres europeus, que en el cas de la secretaria d’Estat equivaldria al ministre d’Afers Estrangers. No ho són perquè els secretaris d’Estat no tenen veu pròpia i es limiten, s’han de limitar, a executar les ordres del president. I com que Amèrica ha estat i és encara una presidència imperial, no hi ha hagut cap president que no haja declarat una guerra, envaït un país, destruït una ciutat o assassinat extrajudicialment un opositor. A Washington són activitats rutinàries que sempre resten en les mans dels secretaris d’Estat i Defensa, sobretot del primer.
Després, intel·lectualment, n’hi ha de més interès o de menys. Però l’interès no té a veure amb la criminalitat. Henry Kissinger, per exemple, és un dels més grans criminals vius que hi ha al planeta, però alguns dels seus llibres, alguns, són atractius. Madeleine Albright entraria en la categoria dels interessants. La seua vida personal ho és, molt. Fins i tot aquell famós descobriment del seu passat jueu desconegut que tant la va trasbalsar. Els seus treballs a Georgetown sobre l’Europa de l’est, abans de ser secretària d’Estat, van ser de lectura obligada per als qui volíem entendre què passava rere el teló d’acer. Però el 1997 va esdevenir la 64a secretària d’Estat i la primera dona d’ocupar aquest càrrec. Sota la presidència, indefinible per a ser suau, de Bill Clinton. Va deixar el càrrec el gener del 2001.
Mentre era secretària d’Estat, en una famosa entrevista al programa ’60 minutes’ una periodista li va comentar que a causa de les sancions que el president Clinton havia imposat a l’Irac havien mort més de mig milió de xiquets. La xifra era discutible, jo no me la creia, però fos com fos ella no la va qüestionar pas. La periodista li va demanar aleshores: ‘La mort de mig milió de xiquets és un preu raonable a pagar?’ I la senyora Albright va respondre: ‘Crec que el preu és raonable.’ Ho recorde perquè a mi se’m va glaçar el cor en veient amb quina fredor criminal aquella persona que jo havia estimat pel seu treball intel·lectual acceptava una barbaritat com aquella. La mateixa dona, la senyora Albright, va ser després la principal responsable de la campanya de bombardaments contra Sèrbia per la guerra de Kossove i es va trobar involucrada en un escàndol posterior, quan es va saber que una empresa seua s’havia quedat la privatització del servei de telefonia i postal del nou estat kossovès –hom calcula que amb un valor de sis-cents milions d’euros.
Ahir el diari espanyol El Mundo la va entrevistar. I va publicar un titular que deia ‘Madeleine Albright: “El que veiem a Espanya amb Catalunya ja ho vàrem veure a Iugoslàvia”.’ L’article el signa un tal Pablo Pardo i és, com passa habitualment en la inefable premsa espanyola, molt creatiu i massa poc seriós. Perquè si llegeixes l’entrevista, Albright en cap moment fa esment de Catalunya. Diu ‘És una cosa que veiem a Espanya i que ja vàrem veure en l’ex-Iugoslàvia.’ El periodista i el lector poden interpretar que es refereix al procés d’independència de Catalunya, però el periodista no pot posar-li a la boca, entre cometes i com si fos textual, una paraula que ella no ha pronunciat. Encara més: li hauria pogut demanar si es referia a Catalunya, era ben simple, però no ho va fer. En canvi va manipular-ne les paraules sense vergonya. No cal escandalitzar-se més, perquè cada dia hi ha una barrabassada com aquesta en la premsa espanyola, que ja arribarà en tot cas el dia que haurà de fer acte de contrició i penediment per aquest paper tan lamentable que fa.
Més enllà de la manipulació, però, m’interessa avui el concepte i voldria anar una mica a fons. El periodista d’El Mundo –i sembla que la senyora Albright– intenten crear una associació d’idees que ve a ser alguna cosa així com: ‘Això que passa a Catalunya és igual que allò que va passar a Iugoslàvia, cosa que implicarà molts morts i per tant…’ Jo diria, entenc, que tots dos vénen a dir que no paga la pena ni que ho intentem.
La immundícia intel·lectual del tal Pardo i segurament de la senyora Albright és colossal i crec que n’hem de parlar clarament. La senyora Albright va fer independent Kossove bombardant Sèrbia de manera continuada entre el 24 de març i el 10 de juny de 1999, amb 38.000 missions aèries que van causar errors inexplicables, com ara l’atac a combois de refugiats albanesos o l’atac directe a l’ambaixada de la Xina a Belgrad, on van morir uns quants diplomàtics d’aquell país. Al final les xifres més serioses parlen de més de mil morts al bàndol serbi i uns quatre mil a l’albanokossovès. I amb aquestes xifres, fredes i tècniques, n’hi hauria d’haver prou perquè qualsevol periodista qüestionàs la capacitat de Madeleine Albright de donar lliçons a ningú sobre un possible esclat de violència a cap país. Però ja se sap que en el periodisme espanyol, per a anar contra Catalunya, s’aprofita tot.
Ara, i anant al final. El conflicte dels Balcans va ser una atrocitat completa. El vaig viure personalment a Eslovènia, a Croàcia, a Bòsnia i a Sèrbia. Ningú no m’ha de contar res. I sempre explique que allò que vaig arribar a veure al front de l’Eslavònia oriental em va fer perdre la fe en la humanitat. Va ser una carnisseria. Milers i milers de morts. Però per culpa de qui? Que entre els croats o els kossovesos hi havia criminals, no en tinc cap dubte. A alguns els vaig veure actuar amb els meus ulls. Però políticament la culpa de tot la tenia Sèrbia. Sèrbia va trencar la federació, va fer servir l’exèrcit de tots per a atacar tothom qui no es doblegava al seu projecte. Sèrbia introduí l’etnicitat en el conflicte i trencà el pluralisme nacional. Sèrbia va saltar totes les regles, començant per la presidència de la rotació col·legial. I francament fer servir la violència creada pel supremacisme serbi com a argument acusador no contra el supremacisme espanyol, que és l’únic que ha generat violència, sinó contra el sobiranisme català, que n’és víctima, és tenir una barra difícil de superar. Cal recordar, a més, que el pacifisme és clau en el moviment independentista català? Cal recordar, tant si estem d’acord com si no amb allò que va fer, que el president Puigdemont va dir que no havia fet efectiva la República perquè no volia que nasqués de la sang.
Ara, així i tot, i si m’ho permeteu, encara hem d’anar més a fons. Perquè la gran pregunta és si els ciutadans d’Eslovènia o Croàcia, de Montenegro, de Macedònia, de Sèrbia mateix, fins i tot diria que de Kossove i potser –ja no ho veig tan clar, dissortadament– de Bòsnia, viuen millor o pitjor avui que quan hi havia un sol estat iugoslau. El sacrifici, el preu que varen haver de pagar, és excessiu de totes passades. Però els fets ja no es poden canviar i la pregunta és si els Balcans d’avui són millors que els que bombardà la senyora Albright o no.
I la resposta d’aquesta pregunta és ben senzilla: són molt millors. Eslovènia és un país absolutament equiparable als millors de l’Europa central. Croàcia forma part de la Unió Europea i té un nivell de vida superior, en general, al de bona part dels membres de la Unió que formaven part del vell bloc soviètic. Quan Macedònia resolga el conflicte amb Grècia obrirà la via per a entrar a la Unió Europea i, juntament amb Montenegro, poden ser-hi al cap d’un temps raonable. Però sabeu què és la cosa més important? Que Sèrbia és un país canviat. Sèrbia avui és una societat vibrant que vol desempallegar-se del passat etnicista i obrir-se a Europa. I per això pactarà el reconeixement de la independència de Kossove i anirà més lluny i tot: pactarà una rectificació pacífica de les fronteres que Albright va establir a còpia de bombes.
Aleshores, si és tan evident que els Balcans en termes generals han millorat respecte de quan existia la Iugoslàvia unida, hauríem d’arribar a una conclusió quan el periodista d’El Mundo i potser la secretària d’Estat ens volen fer por, invocant aquella guerra. Hauríem de concloure que pretenen dir-nos, fer-nos creure, que és millor viure sotmesos a la força, fins i tot si és en pitjors condicions, que no pas ser lliures, fins i tot si és en més bones condicions. Jo crec que és això, sincerament, que proven d’encolomar-nos al cap i a la fi: la por de la llibertat. I he de dir que això no és que faça vergonya. És que el 2018 provoca literalment vòmit.
PS. Hi ha un detall no pas menor que a ella, precisament, crec que l’hauria de fer ser més dúctil quan parla de segons què: la senyora Albright va néixer en un estat que avui ja no existeix. Es deia Txecoslovàquia i en aquesta llista de la Wikipedia sobre antics estats independents apareix al costat de la Corona d’Aragó, per exemple. No comment.
26 comentaris dels subscriptors

Oriol Cardús
25.09.2018 | 23:19
Magnific editorial, Vicent, diria que dels millors que t’he llegit. Només afegiria que aquesta millora de Serbia els ultims anys a Espanya no es donarà immediatament, sino que caldran tants anys o mes que a Serbia perque tot el sistema putrefacte de l’Estat caigui, perque per tal que Espanya millori, el que necessita es eliminar la classe dominant extractiva que l’arruina i converteix tot en un continu de clientelisme i amiguisme politic, amb uns resultats que potser son mes nefastos pel seu pais que la mafia italiana a Italia.

Josep Usó
25.09.2018 | 23:27
De la senyora Albright no en puc parlar, però de la premsa espanyola sí. I en resum, tot es pot condensar en una dita valenciana. “De ponent, ni vent ni gent”. Són males persones; i, a més, estan espantats. Veuen que malgrat tots els seus esforços i barbaritats, se’ls enfonsa el que els resta de vaixell. Llibertat i República. La resta per a ells.

Rafael Morera
25.09.2018 | 23:33
Grand article és clar del tot sense cap mena de dubte molt BO.

JESUS CASTELLS
25.09.2018 | 23:35
Un gran anàlisi Vicent, nosaltres tenim molt recorregut en la millora de la societat a tots els nivells, fins i tot españa hi podria guanyar, si reconduís els molts recursos que fa servir per oprimir i sotmetre els utilitzes per progressar i protegir els drets de les persones i pobles. A veure si aviat ho entenen.

jaume vall
25.09.2018 | 23:37
Un exercici majestuós i visceral de periodisme. Que cap polític indecent vulgui amagar la realitat mentre hi hagi els periodistes sincers que esdevenen els nostres ulls i les nostres orelles. I que ho volguem veure i escoltar.
Dit això, per moltes pressions internacionals que l’estat espanyol rebi -si les rep, en el millor dels casos- per tal de permetre l’autodeterminació catalana, no deixarà Catalunya sense fer-nos pagar un preu molt alt, sang inclòs -o presó inclosa-.
Per tant, els qui demanen mesures radicals, que siguin conscients que Ñ també en prendrà. Ni per l’orgull humiliat ni per la pèrdua del 20% de la seva riquesa, permetrà que ens en sortim sense costos socials irreversibles.
Malgrat tot, tindrem un país millor i uns ciutadans amb més benestar quan ens haguem alliberat del jou espanyol.

eva salas
25.09.2018 | 23:50
Però si ja ho diu vostè, benvolgut Vicent: treuen molts rèdits econòmics, milionaris; si no és matant mai no els podrien treure.
Té la mort als ulls la dona en qüestió. A la mirada. I al somriure.

David Badia
26.09.2018 | 08:22
Si no es només El Mundo, també l’ABC, La Razon i El Pais que diuen mentides rera mentides en relació a Catalunya. També cal afegir els diaris economics El Economista i Expansión que totes les noticies son dolentes i semafors vermells a tots els catalans que van a favor del nostre pais. pero el pitjor es els comentaris que publiquen dels lectors plenes de mala llet i odi cap els catalans. A veure si molts catalans es animen i enviem les nostres queixes com si fossim un gota malaia, segur que faria forat.

Albert Miret
26.09.2018 | 08:48
Gràcies per al teu magnífic editorial i per la teva lliçó d’història, Vicent. Realment entre aquest capítol i molts d’altres de la història recent arribes a la conclusió que la política de molts països, sobretot dels més potents, va estretament lligada al crim i la massacre. De política, gairebé no en queda i la que hi ha s’assembla més a les brutes tècniques de la màfia que no a cap ciència ni cap art. Els casos d’assassinats de russos que han d’emigrar del seu país perquè són incòmodes pel poder, són el pa de cada dia, i no és només de Rússia que cal marxar corrent per aquest concepte, i els darrers anys ja semblava que el costum de les morts sobtades ja s’havia encomanat a llocs molt propers. L’alcohol, la droga, l’assassinat i la simple estupidesa és més abundant en el món de la política que a les bandes de carrer. Els exemples vivents més coneguts avui dia es diuen Trump, Juncker, Putin, Baixar al-Ássat i, per desgràcia moltíssims més… i més propers del que ens pensem. Hom comença a pensar que potser el sistema democràtic de les eleccions ja ha estat violat de tantes maneres que com no es modifiqui de tal manera que faci impossible la trampa, aviat acabarà inservible, com inservible és la “justícia” que hauria d’estar castigant a aquests criminals públics.

Eva Navarrete
26.09.2018 | 08:48
És tanta la ignorància, la supèrbia… i la desesperació que els rosega que ja no saben on agafar-se, i allà on s’agafen se’ls gira en contra. Fa uns dies era amb l’exemple del Canadà, ara Iugoslàvia… Tinc curiositat per saber quin serà el proper exemple. Mentrestant, aprendrem lliçons d’història i relacions internacionals de la manera més clara i entenedora. Gràcies, Vicent!

Jordi Gras
26.09.2018 | 09:08
Vicent, des de la més profunda admiració per la feina que fas em sembla que el primer paràgraf del teu editorial és un error. Les afirmacions tan generals ho acostumen a ser. A més sovint són injustes, i no serveixen per a res. A part d’aquest matís, aprofito per agrair-te una vegada més el teu treball.

Pep Agulló
26.09.2018 | 09:34
LA MANIPULACIÓ COM A NORMA
No sé si és el postoperatori que li’n dóna més temps, però fa dies que en Vicent ens regala articles plens de digressions històriques, culturals, polítiques….molt interessants.
“Tots els secretaris d’Estat dels Estats Units són uns criminals. Ho porta el càrrec.” Esplèndid, precís. Madeleine Albright ho era. I el miserable mercenari Pardo, en l’entrevista, li posa en boca que “el que veiem a Espanya amb Catalunya ja ho vàrem veure a Iugoslàvia”. Ens hem de preguntar com els retornarà aquesta infame propaganda de guerra contra Catalunya. Algun dia passarà. La novetat pels mitjans de Madrid no és pas que els catalans siguem nazis, criminals serbis, etc., sinó que no utilitzessin la realitat per capgirar els fets i denigrar l’enemic. Sempre esperant el comodí dels morts que no acaba d’arribar.
Vicent, no es queda amb la denúncia de tanta immundícia, ho gira en positiu: els estats balcànics estan avui millor… Ofici!

Joan Begue
26.09.2018 | 09:40
Digueu-me ilus digueu-me esotèric, tant és ho visc d’aquesta manera.
Les logies existeixen? Els full de ruta de Clubs de Poder existeixen?
Si el president Nixon i l’esmentat H.Kissinger van proposar i sembla que escrit està un pla per reduïr la població mundial a 1/3 si existeix i és segueixen els protocols dels savis de Sió
Si el tercer imperi alemany comandat pel conegut A.H. puja al poder amb els diners de les set germanes. Si es continua atacant tot el que sigui anomenat comunista simplement per consigna no per anàlisi.
Catalunya serà república quan una part dels jugadors “JUGADORS” decideixin

JORDI BALBASTRE
26.09.2018 | 10:00
Gràcies Vicent,
Molt bon article, desgraciadament no tinc gaires coneixement s sobre el tema. Tencoratjo a que ens facis una xerrada pública als subscriptors.
Gràcie de nou.

Gerber van
26.09.2018 | 10:56
He pensat el que diu Jordi Gras. M’estranya molt que el director va dir en la primera frase de la seva editorial ‘Tots els secretaris d’Estat dels Estats Units són uns criminals.’ Crec una generalització així treu credibilitat d’aquest article. Peró la excplicació en l’article és una analísi magnífic.
És clar que hi ha alguns en el país veí qui intenten a Balcanitzar el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. Això sí fa molt de por de veritat. En tot cas hem d’evitar qualsevol violencia del nostre costat i necesitem tota la intelligencia (i paciencia!) comuna per a arribar a la República.

Montse Massot
26.09.2018 | 11:18
Molt bon treball sr.Partal bona lliçó d’historia, sabia més o menys com va anar però no per sabut ho fa menys horrible, les comparacions envers Catalunya son denigrants per falses

Rafael Benavent
26.09.2018 | 11:32
El millor camp abonat per a la ignorància és la por. I es retroalimenten. Gràcies, Vicent per aquesta Editorial tan especial feta des del pensament, des del cor i des de la mateixa vida que cada dia ens mostra millor la teua talla com a periodista i de ser persona; no des de simples teories partidistes contaminades. Ens congratula ser lectors teus i de Vilaweb.

Rafael Benavent
26.09.2018 | 11:48
Sr. GERBER VAN (i altres comentaristes en la seua opinió): Personalment interprete que quan el Sr. Partal tracta de “criminals de guerra” als secretaris d’estat norteamericans no ho fa en funció de la persona sinó del càrrec en funció.

maria serra
26.09.2018 | 12:03
Gràcies Vicent , sense la teva aportació amb els teus articles la independència s’hem feria més feixuga .

Pep Agulló
26.09.2018 | 12:36
Algú pot refusar el que ha dit Vicent en tot el seu context?
“Tots els secretaris d’Estat dels Estats Units són uns criminals…. els secretaris d’Estat no tenen veu pròpia i es limiten, s’han de limitar, a executar les ordres del president. I com que Amèrica ha estat i és encara una presidència imperial, no hi ha hagut cap president que no haja declarat una guerra, envaït un país, destruït una ciutat o assassinat extrajudicialment un opositor…”

Juan Martin ALEGRIA
26.09.2018 | 13:04
Muy interesante Sr. Partal. Gracias por refrescar la memoria histórica.
Sin querer darle coba, es un lujo leerle.

oriol avila
26.09.2018 | 13:06
Amics lectors :
Demanem a Deu i al qui sigui, que tingui pietat dels catalans i desl espanyols, i faci sorgir un lider a Catalunya i un altre a Espanya, amb la categoria moral, politica e intelectual de un o Mandela.
També que injecti paciencia, perseverancia, serenitat i confiança en aquests liders que no podria dir si son o no els actuals que ens toca sostenir pero que es el que toca, sempre amb voluntat pacífica i constructiva.
Visca la Republica de Catalunya associada a altres paisos amics !!
Visca la Republica d´ Espanya lliure dels fantasmes imperials !!

Gemma R.
26.09.2018 | 14:01
“Però ja se sap que en el periodisme espanyol, per a anar contra Catalunya, s’aprofita tot.” Per desgràcia així és, i és molt preocupant com van escribint un relat, que ara sembla que vira cap al de “si seguiu per aquest camí, us farem la guerra i es vessarà sang”. No ténen cap altre raó per convèncer-nos, per això el diàleg no arribarà mai, per més que hi apel.lem. Està bé repetir-ho perquè quedi clar que per nosaltres no va quedar. Però seguirem tossudament alçades (com diu la CUP), i quan finalment aconseguim desenpellagar-nos d´aquest estat putrefacte, mai més mirarem enrere, perquè no trobarem a faltar res.
Gràcies per aquest article, un cop més genial reflexió!

jordi Rovira
26.09.2018 | 16:20
Les últimes editorials m’ajuden a refermar els arguments que anem mantenint en la nostra militància. Dies enrera reflexió pertinent sobre conquerir el cel, ahir l’exemple canadenc i avui revisada al mite dels balcans. Queda clar que la violència als Balcans deu a l’eficiència criminal ejecutiva dels secretaris d’estat bona part del seu tipus; encara que la resultant en sigui una millora indiscutible en el benestar general i per tothom. Queda clar també que un país democràtic com el Canadà no pot permetre que cap dels seus ciutadans sobirans es vegin coartats per unes lleis que estrenyen la seva voluntat de lliure autodeterminació. I que la fórmula de respecte democràtic, que sempre estalvia bel·ligerància legalista inútil, es atendre i entendre la diferència i el tracte bilateral entre nacions.
Queda clar també que el cel de poc serveix si a la terra, on l’espai de la república dels homes i dones; les coses del dia no milloren.
Sí, el senyor Sánchez és molt aixerit de presència i té bona planta; però no n’enxampa ni una.

M. Carmen González
26.09.2018 | 19:03
Immens Partal en la seva línia, però les últimes no tenen desperdici.

Josep Pasqual Gil
26.09.2018 | 19:07
Una anàlisi impecable. A certs secretaris i presidents no els salva ni un Nobel dat a correcuita. I el paper del Pardo, lamentable, com és habitual a la seua mal-dita “prensa” d’informació.

Roser Caminals
26.09.2018 | 19:38
D’acord amb el contingut de l’article, pero la primera frase te un to perillosament demagogic. Ningu nega que molts secretaris d’estat hagin estat responsables d’un gran numero de morts pero, que jo sapiga, els que van treballar per a Obama van cometre un sol assassinat extrajudicial: el d’Osama Bin Laden. Jo era aqui quan van caure les torres bessones i un avio a 50 km de casa meva. I francament, no acusaria Hillary Clinton de criminal.
Altrament, se’ls ha retret ser massa tous amb el regim de Siria i no haver declarat la guerra a Assad.
Els secretaris d’estat que han tingut la desgracia de servir en Trump i que no son de la meva devocio, no han fet mes que frenar-lo i impedir que declares la guerra a Corea i muntes un cop d’estat a Venezuela.
No vull xuclar mes oxigen amb comentaris sobre els EUA. Ja tenim prou barbars a l’estat espanyol.
S'ha afegit la noticia a Favorits