25.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 26.09.2018 - 07:46
Tots els secretaris d’Estat dels Estats Units són uns criminals. Ho porta el càrrec. Als Estats Units els secretaris no són l’equivalent dels ministres europeus, que en el cas de la secretaria d’Estat equivaldria al ministre d’Afers Estrangers. No ho són perquè els secretaris d’Estat no tenen veu pròpia i es limiten, s’han de limitar, a executar les ordres del president. I com que Amèrica ha estat i és encara una presidència imperial, no hi ha hagut cap president que no haja declarat una guerra, envaït un país, destruït una ciutat o assassinat extrajudicialment un opositor. A Washington són activitats rutinàries que sempre resten en les mans dels secretaris d’Estat i Defensa, sobretot del primer.
Després, intel·lectualment, n’hi ha de més interès o de menys. Però l’interès no té a veure amb la criminalitat. Henry Kissinger, per exemple, és un dels més grans criminals vius que hi ha al planeta, però alguns dels seus llibres, alguns, són atractius. Madeleine Albright entraria en la categoria dels interessants. La seua vida personal ho és, molt. Fins i tot aquell famós descobriment del seu passat jueu desconegut que tant la va trasbalsar. Els seus treballs a Georgetown sobre l’Europa de l’est, abans de ser secretària d’Estat, van ser de lectura obligada per als qui volíem entendre què passava rere el teló d’acer. Però el 1997 va esdevenir la 64a secretària d’Estat i la primera dona d’ocupar aquest càrrec. Sota la presidència, indefinible per a ser suau, de Bill Clinton. Va deixar el càrrec el gener del 2001.
Mentre era secretària d’Estat, en una famosa entrevista al programa ’60 minutes’ una periodista li va comentar que a causa de les sancions que el president Clinton havia imposat a l’Irac havien mort més de mig milió de xiquets. La xifra era discutible, jo no me la creia, però fos com fos ella no la va qüestionar pas. La periodista li va demanar aleshores: ‘La mort de mig milió de xiquets és un preu raonable a pagar?’ I la senyora Albright va respondre: ‘Crec que el preu és raonable.’ Ho recorde perquè a mi se’m va glaçar el cor en veient amb quina fredor criminal aquella persona que jo havia estimat pel seu treball intel·lectual acceptava una barbaritat com aquella. La mateixa dona, la senyora Albright, va ser després la principal responsable de la campanya de bombardaments contra Sèrbia per la guerra de Kossove i es va trobar involucrada en un escàndol posterior, quan es va saber que una empresa seua s’havia quedat la privatització del servei de telefonia i postal del nou estat kossovès –hom calcula que amb un valor de sis-cents milions d’euros.
Ahir el diari espanyol El Mundo la va entrevistar. I va publicar un titular que deia ‘Madeleine Albright: “El que veiem a Espanya amb Catalunya ja ho vàrem veure a Iugoslàvia”.’ L’article el signa un tal Pablo Pardo i és, com passa habitualment en la inefable premsa espanyola, molt creatiu i massa poc seriós. Perquè si llegeixes l’entrevista, Albright en cap moment fa esment de Catalunya. Diu ‘És una cosa que veiem a Espanya i que ja vàrem veure en l’ex-Iugoslàvia.’ El periodista i el lector poden interpretar que es refereix al procés d’independència de Catalunya, però el periodista no pot posar-li a la boca, entre cometes i com si fos textual, una paraula que ella no ha pronunciat. Encara més: li hauria pogut demanar si es referia a Catalunya, era ben simple, però no ho va fer. En canvi va manipular-ne les paraules sense vergonya. No cal escandalitzar-se més, perquè cada dia hi ha una barrabassada com aquesta en la premsa espanyola, que ja arribarà en tot cas el dia que haurà de fer acte de contrició i penediment per aquest paper tan lamentable que fa.
Més enllà de la manipulació, però, m’interessa avui el concepte i voldria anar una mica a fons. El periodista d’El Mundo –i sembla que la senyora Albright– intenten crear una associació d’idees que ve a ser alguna cosa així com: ‘Això que passa a Catalunya és igual que allò que va passar a Iugoslàvia, cosa que implicarà molts morts i per tant…’ Jo diria, entenc, que tots dos vénen a dir que no paga la pena ni que ho intentem.
La immundícia intel·lectual del tal Pardo i segurament de la senyora Albright és colossal i crec que n’hem de parlar clarament. La senyora Albright va fer independent Kossove bombardant Sèrbia de manera continuada entre el 24 de març i el 10 de juny de 1999, amb 38.000 missions aèries que van causar errors inexplicables, com ara l’atac a combois de refugiats albanesos o l’atac directe a l’ambaixada de la Xina a Belgrad, on van morir uns quants diplomàtics d’aquell país. Al final les xifres més serioses parlen de més de mil morts al bàndol serbi i uns quatre mil a l’albanokossovès. I amb aquestes xifres, fredes i tècniques, n’hi hauria d’haver prou perquè qualsevol periodista qüestionàs la capacitat de Madeleine Albright de donar lliçons a ningú sobre un possible esclat de violència a cap país. Però ja se sap que en el periodisme espanyol, per a anar contra Catalunya, s’aprofita tot.
Ara, i anant al final. El conflicte dels Balcans va ser una atrocitat completa. El vaig viure personalment a Eslovènia, a Croàcia, a Bòsnia i a Sèrbia. Ningú no m’ha de contar res. I sempre explique que allò que vaig arribar a veure al front de l’Eslavònia oriental em va fer perdre la fe en la humanitat. Va ser una carnisseria. Milers i milers de morts. Però per culpa de qui? Que entre els croats o els kossovesos hi havia criminals, no en tinc cap dubte. A alguns els vaig veure actuar amb els meus ulls. Però políticament la culpa de tot la tenia Sèrbia. Sèrbia va trencar la federació, va fer servir l’exèrcit de tots per a atacar tothom qui no es doblegava al seu projecte. Sèrbia introduí l’etnicitat en el conflicte i trencà el pluralisme nacional. Sèrbia va saltar totes les regles, començant per la presidència de la rotació col·legial. I francament fer servir la violència creada pel supremacisme serbi com a argument acusador no contra el supremacisme espanyol, que és l’únic que ha generat violència, sinó contra el sobiranisme català, que n’és víctima, és tenir una barra difícil de superar. Cal recordar, a més, que el pacifisme és clau en el moviment independentista català? Cal recordar, tant si estem d’acord com si no amb allò que va fer, que el president Puigdemont va dir que no havia fet efectiva la República perquè no volia que nasqués de la sang.
Ara, així i tot, i si m’ho permeteu, encara hem d’anar més a fons. Perquè la gran pregunta és si els ciutadans d’Eslovènia o Croàcia, de Montenegro, de Macedònia, de Sèrbia mateix, fins i tot diria que de Kossove i potser –ja no ho veig tan clar, dissortadament– de Bòsnia, viuen millor o pitjor avui que quan hi havia un sol estat iugoslau. El sacrifici, el preu que varen haver de pagar, és excessiu de totes passades. Però els fets ja no es poden canviar i la pregunta és si els Balcans d’avui són millors que els que bombardà la senyora Albright o no.
I la resposta d’aquesta pregunta és ben senzilla: són molt millors. Eslovènia és un país absolutament equiparable als millors de l’Europa central. Croàcia forma part de la Unió Europea i té un nivell de vida superior, en general, al de bona part dels membres de la Unió que formaven part del vell bloc soviètic. Quan Macedònia resolga el conflicte amb Grècia obrirà la via per a entrar a la Unió Europea i, juntament amb Montenegro, poden ser-hi al cap d’un temps raonable. Però sabeu què és la cosa més important? Que Sèrbia és un país canviat. Sèrbia avui és una societat vibrant que vol desempallegar-se del passat etnicista i obrir-se a Europa. I per això pactarà el reconeixement de la independència de Kossove i anirà més lluny i tot: pactarà una rectificació pacífica de les fronteres que Albright va establir a còpia de bombes.
Aleshores, si és tan evident que els Balcans en termes generals han millorat respecte de quan existia la Iugoslàvia unida, hauríem d’arribar a una conclusió quan el periodista d’El Mundo i potser la secretària d’Estat ens volen fer por, invocant aquella guerra. Hauríem de concloure que pretenen dir-nos, fer-nos creure, que és millor viure sotmesos a la força, fins i tot si és en pitjors condicions, que no pas ser lliures, fins i tot si és en més bones condicions. Jo crec que és això, sincerament, que proven d’encolomar-nos al cap i a la fi: la por de la llibertat. I he de dir que això no és que faça vergonya. És que el 2018 provoca literalment vòmit.
PS. Hi ha un detall no pas menor que a ella, precisament, crec que l’hauria de fer ser més dúctil quan parla de segons què: la senyora Albright va néixer en un estat que avui ja no existeix. Es deia Txecoslovàquia i en aquesta llista de la Wikipedia sobre antics estats independents apareix al costat de la Corona d’Aragó, per exemple. No comment.
