25.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 26.05.2021 - 09:27
La interpretació per Magalí Sare i Manel Fortià d’una versió lliure de “Els segadors” en la presa de possessió del president Aragonès ha suscitat una polèmica interessant, fins i tot amena, en què voldria participar. Però no per opinar sobre allò que van fer els intèrprets, sinó per apuntar que, a diferència del període 2015-2017, es va palesant cada vegada més que ens duen cap a l’explosió de les aparences, i l’exaltació de la ignorància, per a ocultar que la nostra classe política no sap en quina direcció va –la política i més: veure Jordi Cuixart abraçant-se a Miquel Iceta, personalment, va ser com si el president d’Òmnium m’hagués clavat un punyal al cor.
Anem a l’himne, però. Musicalment, em va semblar interessant, tot i que reconec que aquesta mania que ha agafat a tothom d’exagerar els melismes algun dia s’hauria d’aturar. Dit això, em va semblar inapropiat que en la presa de possessió del president de la Generalitat, probablement l’acte més solemne que el Molt Honorable Pere Aragonès farà en tota la seua vida, es donés a l’himne nacional un tractament que simplement no es corresponia al moment. En un acte solemne els himnes s’executen com cal, no com vols, perquè compleixen una funció de convocatòria que reclama la participació, coral, dels assistents. Participació impossible en aquest cas.
M’ha cridat molt l’atenció la reacció de les diverses tribus. A les xarxes socials els d’Esquerra a favor i els de Junts en contra –en general i com a norma. Ja fa riure això que la gent deixe de tenir pensament propi tan bon punt té carnet. Però el problema és que així no hi ha manera de discutir. Tant de fanatisme acabarà ofegant-nos. No entraré en l’afer de “les segadores”, però no tinc cap dubte que si la presidenta hagués estat Laura Borràs, la claca de Junts hauria aplaudit i la d’Esquerra hauria protestat. I, en tot cas, si res em preocupa és que es puga convertir el feminisme en un gest buit i intranscendent, en un canvi, capriciós, d’una estrofa, en una simple aparença pirotècnica. Sobretot en veient que de coses com aquestes n’hi hagué unes quantes durant la curta celebració. Com ara que al nou president li presentàs armes un escamot de gala dels Mossos d’Esquadra… desarmat. Presentar armes desarmats deu ser una nova aportació catalana al món mundial.
Però de tot plegat allò que m’ha semblat més increïble és la nova mostra d’ignorància col·lectiva desfermada pels tertulians, per alguns mandarins i per uns quants col·legues periodístics que lamentablement s’han acostumat massa a parlar per parlar. Per justificar l’himne, molta d’aquesta gent ahir s’abocà a explicar que als Estats Units sempre fan versions de l’himne i que és superexcitant i bonic i modern, això. Que l’esquerra nostra pose d’exemple els Estats Units, de qualsevol cosa, ja és ben curiós, però si volen que en parlem, parlem-ne. Perquè, una vegada més, el provincianisme i la ignorància van de bracet.
Als Estats Units, efectivament, és una tradició que en els grans esdeveniments polítics i esportius un artista famós entone l’himne nacional. Però no en fan versions. Ni canvien la lletra –això no passaria pel cap a ningú! Ni canvien tampoc generalment la música que canten –si de cas, hi posen solament algun accent petit, més de fraseig que de res més. Per alterar la manera com el percebem la gent, això sí, el reharmonitzen, però posant sempre l’èmfasi, i l’experimentació, en l’acompanyament, no pas en la part del vocalista. Si voleu, al final de l’article, en el post scriptum, ho explique amb més detall.
I la cosa que em preocupa a mi és que en aquest país anem com més va pitjor, cada vegada més preocupats per les aparences i no pas per la substància, cada volta amb menys referents sòlids a què agafar-nos i respectar. El 2005, per exemple, el president Maragall va canviar “Els segadors”, cosa que ja aleshores causà un enrenou notable. Però ho va fer magníficament bé. Perquè en va encarregar una nova harmonització al mestre Antoni Ros Marbà, respectuosa amb la literalitat, el sentit i l’esperit de l’himne. Una nova harmonització que el mestre, a més, va confessar que s’inspirava en la manera com Oriol Martorell el dirigia “com si l’interpretés un poble que canta amb les dents serrades”. Hi va haver molta polèmica, els convergents van organitzar un enrenou de por, però la discussió partia de referents musicals i intel·lectuals de pes, que sabien molt bé de què parlaven. Hi podies estar d’acord o no, però sabien molt bé de què parlaven.
I d’aquell debat entre gegants musicals d’ahir hem caigut en aquest guirigall de fanàtics i indocumentats d’avui. I la veritat és que cansa la sensació que tot allò que ens ofereixen són gests, gests i més gests, però sense gens de coherència, sense cap nord, purament i simplement un espectacle per a entretenir les masses. O per a substituir els projectes que no es volen executar. I què voleu que us diga? Sincerament, crec que un país no pot anar mai bé si resta tan desarmat intel·lectualment com aparenta estar-ho el nostre i si acaba per sistema a les mans de xarlatans descarats que no tenen ni tan sols la decència de callar quan no entenen en una cosa. “No faces de la teua ignorància un argument”, deia Fuster. Buf, si en tenim de feina.
PS1. I ara parlem seriosament de l’himne americà, per a qui li interesse. Segurament la interpretació més celebrada de totes és la que Whitney Houston va fer a la Superbowl del 1991, que és el resultat d’una harmonització brillant, espectacular, obra del contrabaixista de jazz i compositor John Clayton. Evidentment, i merescudament, Houston es va endur tots els elogis per la seua prodigiosa veu, però el secret de l’èxit en realitat era al darrere. Tan ben fet que tant si sabeu una mica de solfa com si no, sols parant l’orella ja podeu apreciar-ho.
Clayton mescla hàbilment l’harmonia tradicional, allò que la gent espera sentir, amb uns canvis petits i tremendament subtils destinats a expandir el fons però deixant-lo completament recognoscible. D’entrada, canvia el ritme de 3/4 a 4/4, és a dir, el manté dins la línia dels compassos simples però propicia una altura diferent que permet a la cantant més espai per a moure’s. I després crea un joc perfectament estudiat que consisteix a mantenir l’harmonia tradicional, trencar-la, tornar-la a mantenir, trencar-la i tornar-la a mantenir. Així naix una seqüència que no deixa mai que l’oient reste desconcertat durant prou temps, perquè la peça sempre torna a allò que li sona i té a dins. Però la seqüència, alhora, li permet d’imprimir tocs subtils que fan que tot plegat sone diferent, tot i que és gairebé –que ho és– igual.
En la segona secció, per exemple, fa baixar la força de la fanfàrria inicial i la substitueix de sobte per les cordes, executades amb molta contenció, tot canviant dramàticament la intensitat i el volum. I per ací i per allà substituirà alguna nota o algun acord, especialment algun dels més primaris, per un acord molt més sofisticat, jazzístic. Però sempre calculant que l’oient no es desoriente i desconnecte de la solemnitat del moment. Clayton sols es permet una mica més de llibertat al final, quan ho remata tot de manera insuperable frenant la melodia a mesura que s’acosta a la nota alta del mot “Free”. Després tan sols cal deixar que Houston mantinga la nota durant tres compassos en compte del compàs sol que marca la tradició i que des del mi s’enfile més amunt encara en una floritura tècnicament arriscadíssima, que ha quedat com el moment més excel·lent de la seua interpretació. L’arranjament, aquest arranjament concret, és una autèntica meravella, una obra d’art. Però l’himne, la lletra i la veu cantada, no es toca. Perquè no la toca mai ningú. Escolteu les versions de l’himne en actes oficials, que a YouTube n’hi ha per a tots els gusts i ho comprovareu vosaltres mateixos.
PS2. A mi, de totes les versions de l’himne americà, la que m’agrada més és la de Jimi Hendrix a Woodstock, però, per favor, que allò no era un acte oficial i l’himne, en aquell context, era una protesta contra l’imperialisme ianqui a Vietnam! De versions fabuloses de “Els segadors” n’hi ha també. La de Rafael Subirachs a Canet el 1976 és la tradicional, amb una interpretació extraordinària. La versió que Tete Montoliu va enregistrar a Catalonian Rapshody és una meravella. Marina Rossell n’ha enregistrada una d’interessant. O hi ha aquesta cosa estil heavy que va posar de moda A Sound of Thunder. Però cap d’aquestes no hauria tingut sentit al Pati dels Tarongers, precisament aquest dilluns, com la de Hendrix no s’entendria al Capitoli de Washington i precisament en una inauguració presidencial.
PS3. Us recomane molt que, si no ho vau fer ahir, feu un colp d’ull a aquesta entrevista d’Oriol Bäbler a Manel Vidal. Tota és interessantíssima, però la descripció que fa del Primer d’Octubre és insuperable: “El 2017 no anàvem borratxos, anàvem tots legítimament calents, que és un sentiment molt noble.”
