Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) és, segurament, una de les veus més sexis del nou panorama mediàtic d’aquest país. Un espai que es va obrint pas, a empentes i rodolons, amb una combinació de podcasts, Twitter, Twitch i YouTube, sense renunciar als mitjans tradicionals. Ens trobem amb ell al Mercat de Santa Caterina, on, en una taula minúscula de bar, ens relata la seva vida i peripècies professionals –la Sotana, el Soterrani, La competència, etc.–, però també com veu les quatre potes de la “catalanor”: la Generalitat, el Barça, la llengua i la Corporació Catalana de Mitjans de Catalunya (CCMA).

Durant l’entrevista, en cap moment es treu les ulleres de sol. El capvespre engoleix els carrerons del barri i ell diu: “Són graduades.” Tota l’autoritat involuntària que li atorga la veu, la perd amb les paraules.

Quina cosa us preocupa més, la pandèmia, el govern o el Barça?
—[Riu.]

Si és que us preocupa cap de les tres coses…
—Em preocupen relativament, com a tot bon català. Començant pel final, amb el Barça estic en un punt, suposo perquè en parlo cada setmana, que em preocupa mínimament. Li he perdut tot el respecte i el sentimentalisme. Ja no queda res de la visió de nen petit i aficionat. El Barça és un bassal de merda infinit envoltat d’un entorn tòxic i mediocre. No en queda res, de la tendresa i de la visió naïf. Durant les eleccions es va comentar molt que el Barça podia desaparèixer, perquè no hi ha un puto duro, i aquí em van tocar una mica la fibra. Però no desapareixerà, abans serà una sucursal de Goldman Sachs.

I el govern?
—Em passa una mica igual. Els polítics que són ara mateix a primera línia institucional són l’última parella de mitjons que es queda al fons del calaix. Estan completament desaparellats. Laura Borràs i Pere Aragonès… Una és una mitja, l’altre és un mitjó foradat. És impossible conservar el respecte.

I la pandèmia?
—Segurament és la que m’ha preocupat més. En l’àmbit sanitari, però també en la gestió que n’ha fet el govern en matèria de restriccions i retallades de drets. A Catalunya hi ha hagut un còctel destructiu que ha ajuntat els Avengers de la mediocritat i la cosa aquesta ambiental, aquest estat de pànic, que ha permès de tolerar el populisme punitiu. Els polítics han vist que restringir i castigar, per fer veure que érem els més responsables, donava rèdits i aplaudiments. Això és una bomba de rellotgeria, i prendrem mal, perquè desfer el camí no és fàcil. Això sí que em fot por de veritat.

Per tant, si us heu de quedar amb una de les tres coses, quina agafeu: màscara, llaç groc o samarreta de Mingueza?
—Hòstia…

La vida és prendre partit, que diuen alguns.
—És una decisió difícil. És una mica com allò de la doble moral que s’apliquen els comunistes: “Lenin in the streets, Dostoyevsky in the sheets.” D’acord amb això, màscara en interiors, i samarreta de Mingueza en exteriors.

Què creieu que ens ha deixat de bo la pandèmia?
—En un sentit tràgico-còmic?

Sí, per exemple, podria ser un personatge tan sucós com Oriol Mitjà a les xarxes socials.
—Home, Oriol Mitjà és un personatge increïble. És una persona polièdrica, difícil de plasmar amb tots els seus talents [riu]. Em costa de veure res bo, que no sigui irònic, que ens hagi deixat la pandèmia. Perquè realment m’ha sorprès que algunes coses que jo tenia enteses com a socialment acceptades, al final… no, era jo que les havia entès…

Malament?
—No, malament, no [riu]. Jo les havia entès bé, però no eren un consens, que és el que jo em pensava [riu]. Però, vejam… Oriol Mitjà, que ens ha donat moltes tardes de glòria, com la presentació del llibre amb el Lorem ipsum a la coberta o els whatsapps, diguem que censurats, amb Zapatero… Em sembla que va cremant, d’una manera molt vertiginosa, les etapes del català famós.

Les fagocita.
—Quan Catalunya adopta un fill predilecte, com ha passat amb Guardiola o amb David Fernàndez, hi ha una corba que es repeteix sempre, però que ell va rebentant a una velocitat inaudita. La pandèmia va accelerar la seva fama, però també la seva decepció amb Catalunya. Això també li va passar a Guardiola, quan va dir allò que s’havia buidat, o a David Fernàndez, que no ha volgut tornar a presentar-se al parlament. Veurem quant dura la història, però Oriol Mitjà ens ha donat molts moments de glòria i de comèdia involuntària, que és la millor de totes.

Abans de canviar de tema, rematem ràpidament quatre qüestions sobre l’actualitat. Què us sembla Pere Aragonès com a president?
—Em sembla que serà un molt bon president autonomista, en el mal sentit de la paraula. És un paio que serà un bon gestor i que portarà els Excels al dia, amb les columnes de diferents colors i amb taules dinàmiques ben fetes. El que es coneix com un llepa-segells. Però també és un líder força lamentable. No crec que tingui una idea de país forta ni que valgui gaire la pena.

Preferiríeu Joan Laporta a Sant Jaume?
—No, boig.

Trobarem a faltar Torra i Bartomeu?
—Home, segur. Els personatges públics que projecten la imatge de no saber gaire què passa al seu voltant, de sentir campanes i no saber ben bé d’on vénen, són els millors. Gent que ja els veus que no hi ha ningú al volant. El cas de Torra és el d’un senyor que en condicions normals no hauria de ser president d’un país, fins al punt que jo crec que es llevava cada dia i se n’havia oblidat, que ho era. El cas de Bartomeu és el d’una persona molt mediocre, molt acomplexada i amb molt mala hòstia. Un paio d’aquests que semblen ximples, però després a l’hora de veritat veus que sí, que són ximples, però també són males persones.

I per acabar, què us sembla que l’home que havia d’anar molt a Londres, Jaume Giró, tingui l’economia a les seves mans?
—He llegit gent dient que és un bon senyal perquè vol dir que l’independentisme sedueix l’establishment, i jo crec que és exactament al contrari: és una prova més que aquest govern no farà res. Si és que en calien més proves.

Manel Vidal i Boix.
—Digui.

Sou nascut a Salt, no?
—Sí. Vaig estudiar la primària allà i la secundària a Girona.

Com éreu d’adolescent?
—El Manel Vidal adolescent era dispers. Una mica de prototip de persona empanada, que sense esforç va anar passant els cursos.

Xutant una mica la llauna, no?
—[Riu] Intentant que no caigués a terra. A tot plegat, cal afegir-hi una gran presència de THC, fins ben bé a una etapa postadolescent.

Per què vau intentar d’estudiar filosofia?
—La paraula és intentar, certament [riu]. Quan vaig acabar el batxillerat no tenia nota per a fer periodisme o comunicació audiovisual. I vaig pensar que filosofia seria una bona opció, perquè ho feien a Girona, i em van dir que tenia bona fama.

En aquella època hi havia Terricabras i companyia, oi?
—No el vaig arribar a tenir. Ell feia classes a partir de tercer, jo vaig fer primer i a segon vaig desaparèixer. S’havia de llegir moltíssim, i jo durant anys m’havia dit que de petit tenia molta facilitat per a la lectura. “En algun moment et reenganxaràs”, em deia. Fa deu anys que estic així i començo a pensar que…

Que no heu llegit en la vostra vida?
—[Riu] Que havia llegit molt de petit és un fet. Però moltes vegades penso que, en part, és culpa d’internet que ara em costi llegir un llibre de tres-centes pàgines. Twitter m’ha follat el cervell, així de clar. Jo tinc un cervell de metxa curta i les coses en general se’m fan llargues. Si vaig a un concert de Public Enemy…

Ep, compte!
—Em sobraria mitja hora, segur.

Doncs no intenteu d’anar al Camp Nou a veure Bruce Springsteen.
—No ho tenia previst [riu]. Fer un concert de quatre hores, sense drogues, com fa Bruce Springsteen, em sembla fins i tot de mala educació.

Vejam, sense drogues…
—Que sí, que sí. Només massatges, diu ell.

Tornem a la universitat.
—Si hagués pogut, hauria estudiat periodisme o comunicació audiovisual, que són carreres on no aprens, però com a mínim després fas unes pràctiques. I això ja ho tens al currículum.

I deixeu la carrera?
—Ho deixo i em passo un any treballant al mercat de Salt venent fruita.

Quina és la vostra fruita preferida?
—Fruita o verdura?

Fruita.
—Diria que la pera conference.

Això és una altra lliga…
—Tu què? Ets de mango o una merda d’aquestes?

El meló i mandarines, sense discriminar.
—Està bé. El meló Bollo és bo, i un valor garantit. Però em vénen flaixos del Vietnam, del meló amb pernil, que és un dels plats que més fàstic em fa del món.

Les drogues no es barregen.
—Això ho dius tu.

Per què s’acaba la vostra etapa de fruiter?
—A vint-i-un anys intento recuperar els estudis i intento de fer ciències polítiques a la Universitat Pompeu Fabra. I aquí sí que fracasso. L’hòstia encara ressona.

Polítiques, aquell gran comodí per a entrar a la universitat.
—Em pensava que m’interessava, però la veritat és que no tant. A primer en vaig suspendre dotze de dotze. Molt lamentable. Al setembre em vaig esforçar una mica i en vaig recuperar quatre. No em van deixar tornar a entrar [riu]. A vint-i-dos anys ja m’havia deixat dues carreres de lletres. Difícilment es pot ser un jove tan fracassat.

I us n’aneu a Alemanya per voluntat o us fan fora de casa?
—Hi ha una mica de tot. Quan ets jove, et penses que prens les decisions, però la veritat és que et posen a l’àrea petita i et van centrant pilotes. No vaig marxar a Alemanya ben bé amb un farcellet. Als anys noranta es feia allò d’agermanar ciutats i Salt estava agermanada amb Lingen. I arran d’això, em va acollir una família d’allà.

I què, la vida a Lingen?
—És una vida d’ambient rural, però industrialitzat, com totes les ciutats mitjanes alemanyes…

Sembleu la Viquipèdia…
—[Riu] La part millor de totes és que era una ciutat sense atur i es trobava feina sense voler. A mi això em va anar bé, perquè la meva intenció era quedar-me allà sis mesos, mentre aprenia la llengua.

“Alemany perfecte i anglès molt bo”, segons el vostre perfil d’Infojobs.
—[Riu] Hòstia puta, el vaig esborrar l’altre dia perquè me’l van refregar en un directe de Twitch de la Sotana.

Continua indexat a Google.
—Tot el que diu és mentida [riu]. Però d’alemany en sé. M’hi volia quedar sis mesos i m’hi vaig quedar gairebé quatre anys.

Déu n’hi do.
—Vaig fer uns estudis que es diuen Ausbildung, que són una mena de formació professional dual. L’empresa et contracta i durant tres anys treballes tres dies i dos els dediques a la formació, que és directament en alemany. No hi ha pràctiques posteriors, sinó que és una immersió en el capitalisme des del primer moment [riu].

De què era l’empresa?
—L’empresa era de construcció. Feien asfalt i carreteres. I els estudis eren com de màrqueting, econòmiques i logística. No en recordo absolutament res [riu].

I vau viure quatre anys amb la mateixa família?
—No, home. Vaig anar amb una altra [riu].

Com?
—Després vaig anar a viure amb la filla de la família.


—La filla tenia quaranta-cinc anys i tres fills. Jo era com el fill gran [riu].

I què oferíeu a canvi?
—Algunes classes de castellà…

La llengua de Fernando Savater sempre obre portes…
—I pagava una mica de lloguer.

I per què torneu?
—Vaig acabar els estudis. Em va sobrar un any d’estar-me a Alemanya. Lingen no és ni Berlín ni Rio de Janeiro.

Una mena de Cervera en versió germànica?
—Diria que s’assembla més a Figueres, però sense ser tan lleig. És molt lleig, Figueres. Però vaig tornar amb la idea de treballar a Barcelona amb alguna cosa relacionada amb els estudis que havia fet. Estava convençut que trobaria una empresa del món del transport o de la logística que necessités algú que parlés anglès i alemany.

I bé?
—Vaig trobar feina en una empresa de peces de recanvi que estava perduda en un polígon de Rubí. El primer dia vaig arribar una hora i mitja tard.

No es pot començar amb més bon peu.
—Doncs vaig aguantar-hi uns sis mesos ben bons, tot i que eren com unes pràctiques molt mal pagades. I ho vaig deixar quan vaig trobar feina al Poblenou, prop d’on vivia.

De què?
—Era un call center, que és bàsicament el que hi ha al districte del 22@. L’empresa gestionava la informàtica d’altres empreses més grans. “Ha provat d’apagar i tornar a encendre l’ordinador?”, aquesta mena de consells, però en alemany. Aquest era el meu valor afegit.

Com us prova la informàtica?
—No en tinc ni idea, però encara no ho saben [riu]. En unes oficines, en principi, sempre hi haurà algú més inútil que tu.

En quin moment comenceu a explorar unes altres vies professionals?
—Des de la meva estada a Alemanya, ja participava en la Sotana, que al principi es feia per Skype. Però la cosa va anar creixent, i quan vaig tornar a Barcelona, la vam començar a fer a Ona de Sants, que és la segona ràdio del barri.

Per sota de Ràdio Estel?
—Per sota de Sants 3 Ràdio, però no m’estranyaria que fos la tercera [riu]. Amb la ràdio la cosa encara va créixer més, i d’aquí vam fer el salt a la Cadena Ser, on fèiem l’u per u. A més, anàvem fent coses paral·leles, i jo vaig demanar una reducció de jornada al call center. La meva idea era anar-ho fent créixer, sense forçar-ho, però em van trucar de La competència

I vau deixar el 22@?
—Ells em van trucar l’estiu del 2019 i jo havia deixat la feina una mica abans. Gravàvem el pilot de Benzina amb en Marc Serrats a Mediapro. Això havien de ser un parell de mesos, i ens havien dit que TV3 hi tenia molt d’interès, però era una pastanaga. Una pastanaga que, per tal d’abandonar el call center, jo vaig mossegar amb molt de vigor. I llavors La competència va caure bastant del cel…

I amb qui parleu?
—Amb els Òscars mateix, que em diuen que busquen algú per substituir en Tomàs Fuentes, que en teoria plegava, però al final vam acabar coincidint gairebé un any. Cosa que considero una benedicció, perquè em va servir per a entendre la dinàmica del programa i per a agafar el ritme de guionista. En el fons, La competència és ràdio teatre. Gairebé tot està guionitzat. A més, fa deu anys jo ja era un fan d’en Tomàs. En aquell moment vivia a Alemanya, i per mi, en plena arrencada del procés amb Mas al capdavant, Catalunya es va convertir en un videojoc. I abans de tornar-me addicte a Twitter em drogava amb els blocs de Valero Sanmartí, Jair Domínguez i també Tomàs Fuentes.

Què significa per al programa que Natza Farré plegui?
—Doncs una gran pèrdua i la trobarem a faltar, perquè ocupa molta antena i el seu caràcter és irrepetible. Però crec que és natural que vulgui girar full. Dotze anys fent un programa diari, en què l’actualitat té un pes molt important, és molta tralla. Les rutines casquen. Suposo que té ganes de provar coses noves sense tanta pressió. Escriure, fotre el camp… No ho sé, ens quedarem coixos, però els Òscars trobaran la manera de tirar endavant.

Moltes vegades heu dit que treballeu per “la cigala de Satanàs”, en referència al grup Godó. Com us va?
—Mmm… amb contradiccions [riu]. El periodista Hibai Arbide diu que menys de cinc contradiccions són dogmatisme, jo afegeixo que més de cinc, segurament, és hipocresia. Llavors, treballo per preservar aquest equilibri fi. Treballo en una ràdio i un grup que he criticat obertament. No amago que moltes coses no m’agraden. Però treballo en una mena d’espai on puc dir el que vull amb molt poca censura i, sobretot, amb molt poca autocensura, que és la més perillosa de totes. És evident que hi ha límits, en un programa amb tanta audiència, però se’m permet dir coses que no són la línia editorial de La Vanguardia ni del grup Godó. Evidentment, que no puc fer com a la Sotana, però l’encaix en el dia a dia em causa poc fàstic.

Quin seria un nivell inacceptable de fàstic?
—Que no pogués expressar les meves opinions, fos en l’enfocament nacional o social, a través dels personatges del programa. He hagut de passar per un procés d’adaptació a La competència, però no en el sentit de rentada de cervell, sinó perquè no havia treballat mai en un programa diari del mainstream. Ara bé, al final s’han de pagar les factures, i jo no he vingut a jutjar la gent que treballa en llocs on ha d’amagar la seva opinió o identitats.

Us preocupa res?
—Home, hi ha dinàmiques. Si fa molts anys que treballes per un programa mainstream en un grup conservador amb una línia editorial concreta, corres el perill que t’arrossegui. I això em fa por i hi penso sovint.

El fet que hàgiu entrat als grans mitjans, amb Joel Díaz i en Magí Garcia, us condiciona quan us poseu el micròfon de la Sotana davant?
—La Sotana continua essent un espai lliure. Tot i que, si som honestos, potser ho és menys que fa uns anys. Crec que intentem encaixar-ho tan bé com podem. A l’Andreu, per exemple, li importa una merda i segurament és qui calcula menys. Els altres hem de mantenir aquest equilibri, que si algú ha de malparlar del seu grup, millor que ho faci un altre. Però surt sol. El que no vull que passi és que a la Sotana se censurin continguts. És preferible tenir un problema i apagar un foc, que no pas entrar en una dinàmica d’això no ho diguis… Tot i que sabem que la Sotana portarà problemes, perquè ja n’ha portat en el passat.

Què penseu quan us etiqueten encara com a underground o punki?
—Que són etiquetes caducades. Sobretot la de punki, que em fot una mandra de collons. Dels cinc que som, tres treballem als mitjans grans, però és que la Sotana arriba a moltíssima gent ara. Tenim entre 40.000 i 50.000 escoltes setmanals, tot i ser d’autoproducció.

Són més persones que al famós concert de Love of Lesbian al Sant Jordi.
—Correcte, i sense haver d’aguantar la tabarra èpica de Santi Balmes [riu]. Clarament és un programa que se’ns ha escapat de les mans.

Una altra cosa que us singularitza és el Patreon. Quants calés feu?
—Aquí hi ha un error que m’agradaria aclarir. Ningú viu de la Sotana, ni en podria viure. La Sotana és…

Una cooperativa…
—[Riu] La Sotana és una organització horitzontal i, com a tal, funciona malament. Un dia marxarem com el cap de la secta dels Simpson, amb una bicicleta voladora carregada de bosses plenes de dòlars. Ara seriosament, i vull que quedi molt clar, a la Sotana entren uns 7.000 euros mensuals. Aquests diners han de servir per a pagar l’estudi de ràdio, que són uns set-cents euros el mes; a més, tenim diversos compromisos, com organitzar dues festes anuals, pagar tot el marxandatge… I, sobretot, pagar impostos. Que és una cosa que fem molt gustosament, perquè som gent molt d’esquerres i ens agrada que es facin carreteres i hospitals.

I aeroports…
—[Riu] Aeroports, no. A Lleida no calia.

Quina part us quedeu cadascú?
—L’última vegada van sortir uns sis-cents el mes per persona. N’estem encantats. Volem cobrar-ne més? Sí, no t’enganyaré. Però tenint en compte que la Sotana va començar a Skype, no ens queixem.

I també feu les retransmissions del Barça per Twitch…
—Aquest era un dels compromisos que vam adquirir amb els mecenes, i ens pensàvem que no ho hauríem de fer mai. Ho fem a Twitch perquè ens han explicat, a nosaltres que som senyors grans, que es pot monetitzar, que és un verb horrible… Bàsicament, que hi ha gent que dóna diners durant el directe perquè tu acabis fent una mica de stripper. Intentarem no enriquir Amazon més del compte, però els compromisos s’han de complir.

Hi ha perill de morir d’èxit?
—Oh, i tant. Això de veure’ns almenys tres cops per setmana –programa i dues retransmissions–, ser divertits i fer companyia a gent que no coneixem… pot arribar a generar una mica d’estrès. Per tant, si entra pasta, és més fàcil de dissimular. De totes maneres, la gent tendeix a pensar que les feines als mitjans tradicionals són per a tota la vida i no és així. Acabes depenent d’una penya que negocia renovacions amb les cadenes. I allà tu no hi pintes res. Per això, el que veig més segur, i fins i tot necessari, és fer créixer aquests projectes d’autoproducció – la Sotana i el Soterrani– perquè algun dia en puguem viure. Això seria una gran fita.

Aquí hi ha esperit d’emprenedor.
Ja ho som una mica ara, però de baixa estofa. Som gent gran fent retransmissions a Twitch i ex-fumetes fent d’emprenedors…

Això podria ser l’embrió d’un nou Silicon Valley.
—No, no. Aquesta gent fuma CBD, que són els porros dels rics. No n’hi ha cap d’aquests que fumi White Widow. Aquesta gent fumen la marihuana aquesta que no t’arruïna la vida.

Com el gestioneu, l’embús de feina?: La competència, la Sotana, el Soterrani, la secció al Tu diràs, la secció al Via lliure
—Com podem i anar tirant. Això és una mica de plorar a la limusina, perquè hem de ser conscients que ens truquen dels llocs i tenim feina… Fa quatre dies era Rubí i en fa dos era en un call center. Que potser hauré d’abaixar el ritme, segurament, però sóc un privilegiat i en sóc conscient. Fins ara no havia treballat mai de res que m’agradés. De fet, no creia que fos possible.

Els somnis es compleixen?
—No, això és filosofia barata per a vendre llibres de trading i altres merdes. A mi em sembla una pijada queixar-me d’una cosa que m’agrada. Si només fes de community manager de La competència, ja seria la feina de la meva vida. Per sort, faig de guionista i tinc més projectes amb els meus amics.

Abans heu parlat dels problemes que pot tenir la Sotana en un futur. Amb qui podeu xocar?
—Últimament, amb els nazis.

Això, d’entrada, és bon senyal.
—Suposo que diu coses bones de nosaltres [riu]. Haver-nos enfrontat als nazis de l’Espanyol, valgui la redundància, ens converteix directament en lluitadors antifeixistes, sense haver fet ni una assemblea.

Heu xocat també amb la cotilla dels mitjans tradicionals, com ara la SER i Betevé, però també clubs com el Barça. Es poden repetir aquests problemes des de l’autoproducció?
—Sempre podem tornar a xocar amb la penya que té poder i que t’amenaça posant la cigala sobre la taula, tal com va fer el Barça quan ens va posar una querella per una cançó sobre en Bartomeu. O com ho va intentar l’Espanyol mateix.

Què voleu dir?
—Quan ens van fer fora de Betevé, per allò d’Isidre Esteve, l’Espanyol va presentar una queixa formal davant la direcció. Però ja ens havien fotut al carrer. Fins i tot en aquestes merdes aconsegueixen ser segons. Amb gent que fa servir el seu poder i estatus per espantar-te, sempre hi podem tenir problemes. El Barça no et persegueix perquè li paguis pasta, no la necessita, vol acollonir-te i que t’ho pensis dues vegades abans d’obrir la boca.

Potser ara sí que el Barça necessita els diners de la vostra querella…
—Ara necessita un verkami.

Ens podem trobar que Laporta espolsa una demanda per pagar l’Espai Barça?
—[Riu] Quan va venir a la Sotana va dir que no ens perseguiria. Però segurament tornarem a tenir problemes amb els entorns radicalitzats del futbol, perquè encara hi ha més subnormals que en la política i són gent que tenen un cervell on no hi ha espai per al sentit de l’humor. Ara, vist amb perspectiva, són gent que amenacen, però que realment no fan res més enllà. Volen que et desdiguis del teu contingut i que demanis disculpes. I nosaltres n’estem fins als collons de demanar perdó per les coses. I si ens desdiem del nostre contingut, no ens queda absolutament res. Només un gironí, tres calbs i un tècnic de so.

Us volia llegir un piulet.
—Hòstia, quina por.

No és pas vostre. No vull que us tornin a tancar el compte.
—Endavant, doncs.

Segurament ja us ha arribat. Diu així: “Primer van començar fent de haters graciosets a Twitter. Després van descobrir que volien trobar feina com a nova generació de graciosets oficials dels mitjans. Fins aquí comprensible. Però ara es posen seriosos i pontifiquen sobre tot i comencen a fer el ridícul”.
—Això és un tweet de Xavier Fina.

Certament.
—No sé si va per mi, però podria intuir que sí.

I per algú més.
—Sí, per tota aquesta colleta. Jo vull que quedi molt clar que el ridícul pontificant l’he fet tota la meva vida [riu]. Vull dir que és una cosa que faig a Twitter des que em vaig obrir el primer compte. Passa que en algun moment et foten una mica més de cas, i sembla que et vulguis erigir en una mena d’ungit del coneixement. Al final és aquesta compulsió de reaccionar a l’actualitat i algunes vegades et fots en alguns bassals i a vegades fas el cunyat. És divertit. Dit això, deixa’m dir que aquest tweet dóna un retrat perfecte de l’autor, que és una persona que no posa mai noms i cognoms a les seves crítiques. Sempre a mig camí, no fos cas. És un paio d’aquests que ha llegit molt i no sap res, sap greu i tot, tota aquesta pèrdua de temps.

Us fa una mica de por convertir-vos en una mena d’Edu Galán o Soto Ivars?
—[Riu] Què vols dir?

Anar picant amb la moneda de vint-i-cinc pessetes a la barra del bar mentre feu comentaris de cunyat en una televisió apagada.
—La veritat és que no. Tinc molt clar que sóc un animal de Twitter i que no entraré en aquestes dinàmiques perverses, com ha passat a tota aquesta gent que menciones, que s’han pres massa seriosament a si mateixos.

Sou dels d’anar al lavabo i mirar Twitter, oi?
—Sí, sóc un addicte. Tinc la mateixa relació que amb els porros quan era més petit. Pura compulsió. Quan m’agrada evadir-me i no pensar, miro mems d’Entrepreneur Concurseitti i merdes així.

A què aspira Manel Vidal?
—Ara mateix sóc en un lloc on no hauria pensat mai que arribaria.

No s’hi val a dir que voldríeu jugar a l’NBA.
—L’esperança encara la conservo, tot i que tinc el genoll una mica… I tinc molt poca punteria. Em conformo a jugar al Barça.

Com en Pau Gasol?
—Pau Gasol es mou per la pista com jo. Corre com si tingués butllofes als peus. A més, entrena amb el rellotge posat, que és una cosa que fa molt de persona antiga.

I les aspiracions?
—Jo tinc unes esperances molt moderades.

Això és molt català.
—Sí, és veritat. A vegades intento matar aquest catalanet d’escola catòlica que porto a dintre, i ser una mica més flipat. Per exemple, a en Marc Sarrats sempre li dic que és un flipat, però des de l’admiració. Perquè els flipats obren camí.

Marc Sarrats morirà jove, no?
—[Riu].

Potser és una mala herba i viu tot fumant fins als 120. Però aquesta tensió i energia no pot ser sana.
—És un paio que s’autoboicoteja molt, però més des d’una cosa cerebral que no pas física. És relativament sa, ell, tot i que s’encén el cigarro amb la burilla de l’anterior. Perdó, he posat el llistó de persona sana molt baix [riu].

A la carretera de les Aigües no l’hi han vist mai.
—Té ulleres d’ós rentador, però no s’autodestrueix tant com sembla.

I què feu amb el catalanet interior?
—L’intento aplacar. L’Òscar Andreu sempre em diu que hem de fer creure a la gent que ens estem fotent rics i així el jovent es voldrà dedicar a això que fem nosaltres. Però costa vèncer el catalanet d’escola catòlica i de perfil baix. A més, jo em relaciono molt amb en Joel i en Magí, que són autèntics addictes al perfil baix. Al final és un escut per a no caure en el narcisisme, però crec que pot arribar a ser contraproduent. A mi, d’aquí a deu anys, com he dit abans, m’agradaria poder-me dedicar només als meus projectes. No tinc un impuls artístic o la necessitat de transmetre un missatge rellevant. No. Jo sóc un paio que intenta no arribar tard a la feina, tot i que em costa moltíssim [riu]. Tinc ambicions, però són petites. Però això no vol dir que hagis de menystenir-te o deixar de fer el que t’agrada o demanar perdó constantment.

Quantes vegades us han tancat el compte de Twitter?
—Ara tinc el quart compte. I hi torno sempre per addicció pura.

Per què us el tanquen? Per denúncies en massa?
—El primer va ser per una ximpleria, que realment no calia. I a partir de llavors, he descobert que un cop tancat, et veten per tota la vida. Acaben detectant que te n’has obert un altre. Hi ha una mena de sistema que barreja robots i persones, molt eficient, que és un dels zenits, ara mateix, de les joint ventures entre les intel·ligències artificials i les humanes. T’acaben trobant i t’acaben fent fora. És tristíssim, però jo he fet autèntiques acrobàcies per a reobrir el compte.

Com ara quines?
—Faig servir una VPN, que em canvia la IP de lloc…

També va bé per a piratar el futbol.
—[Riu] Correcte, però sobretot per a tenir Twitter i veure què diuen quatre subnormals. També tinc un correu redirigit a Telegram i un telèfon fals digital als Estats Units. Podria dir que per a la feina em va bé tenir Twitter, però bàsicament és per vici.

Parlem una mica més de política?
—Ja no ve d’aquí.

Què us sembla la situació actual?
—A Catalunya hi ha un xoc molt fort… Parlo de l’espai independentista, de política espanyola no en parlo. Hi ha un xoc molt fort entre el relat del 2012 al 2017, quan es va vendre el discurs de la llei a la llei, i la realitat que vivim ara. Es va vendre a una bossa de gent molt important que la independència seria bufar i fer ampolles. Aquesta droga, que els partits repartien i els mitjans vau amplificar, ha originat un xoc sentimental increïble entre els votants independentistes.

Com veieu la recol·locació dels partits després de l’1-O?
—Esquerra ha interpretat que li convenia contradir tot el que havia dit, perquè realment contradir-se té un cost molt baix en política. I oferir una cosa més a llarg termini, i una cosa més pactista i de diàleg. Això, si segueixes molt l’actualitat política, et sembla cínic i una manera d’estafar. Però aquesta estratègia li funciona, perquè ha estat el partit independentista més votat el 14-F.

I Junts per Catalunya?
—Convergència, o l’espai postconvergent, com li vulguis dir, és en un estat molt avançat de descomposició, que no fa més que accelerar-se per les lluites internes. De cara al públic, Junts encara fa el discurs d’una confrontació fictícia amb l’estat per aparentar que és l’ala dura de l’independentisme, però en realitat, en les coses concretes, fa igual que Esquerra amb una altra retòrica.

Només canvien les formes?
—Segurament hi ha més matisos. Però el discurs rupturista subnormaloide de Junts no me’l crec, perquè és completament fals. El discurs de lluites compartides d’Esquerra em sembla perillós a llarg termini. Tot això de la fraternitat amb la metròpoli, pensant que així ets més d’esquerres, i comprar tots els marcs mentals de l’enemic, no pot acabar bé. La por pel nacionalisme propi, sobretot si és d’una nació sense estat, crec que és una cosa que només passa a Catalunya, i és de menjaflors. Esquerra s’ha convertit en un espai ampli de sobiranistes. Una mica com la casa gran que va intentar vendre Mas al principi de tot plegat, però amb la tricolor pel cul.

I la CUP?
—S’ha deixat arrossegar per les dinàmiques dels grans partits, que és una cosa inevitable quan et presentes al parlament i investeixes 254 presidents convergents. Amb el cor a la mà, volen un govern amb ERC i els comuns, però això no fa majoria. I el dilema que tenen és triar entre un govern independentista amb presència de la dreta o un govern amb el suport de la socialdemocràcia espanyola.

I com veieu la legislatura?
—Crec que s’obre una etapa de pacificació i que s’intentarà emblanquir el PSC, encara més, per vestir-lo de partit pactable. Amb la intenció d’agafar més distància amb l’1-O, tot assenyalant que el que va passar el 2017 va ser fruit d’un estat de bogeria momentània. Com si ara haguéssim recuperat el seny com a nació i tornéssim a estar disposats a fer “política de veritat”. Jo, personalment, em nego a acceptar aquest discurs derrotista. El 2017 no anàvem borratxos, anàvem tots legítimament calents, que és un sentiment molt noble. Però el nou paradigma serà la pacificació i anirà creixent, perquè és molt còmode deixar-se portar i dir: ja en parlarem. Si ara defenses coses que llavors eren mainstream, et consideren un boig. Això és una cosa que explica molt bé el company Ot Bou.

Què se n’ha de fer amb el 52% de vots independentista?
—Aquest percentatge fa més nosa que servei als partits. Tot sigui dit, aquest 52% queda molt bé als titulars, però si vas al fons de la cosa, s’han perdut més de 700.000 vots. La cosa més probable és que en aquesta legislatura i la següent, els partits no tinguin previst fer-ne res, del 52%. De fet, em sembla que preferien la comoditat de tenir la majoria d’escons, però no de vots.

Van ser els partits que es van marcar aquesta fita.
—Sí, com tantes altres metes volants. Per mi aquest percentatge no vol dir res, ni servirà de res.

Com veieu Junqueras i Puigdemont?
—Bàsicament crec que Junqueras pensa en Pujol, en molts sentits, com a model per a edificar una hegemonia amb una suposada legitimitat moral. Mitjançant el xantatge emocional, la presó i el victimisme intenta construir aquesta hegemonia que doni a Esquerra el govern de l’autonomia durant anys. Perquè veu que el seu suposat soci de govern es va desintegrant a marxes forçades. I Puigdemont… segurament pensa en Tarradellas i tota la cosa aquesta de la legitimitat institucional a l’exili.

Referents encreuats, no?
—Sí, tampoc no hi ha gaires referències a Catalunya. I les coses no solen acabar bé [riu].

Què cal fer per aconseguir la independència?
—No ho sé. Fontana deia, i perdona la pedanteria, que les independències es fan amb guerres o amb aliats internacionals. L’1-O no tenies armes. Tenies les dels Mossos, però eren comprades per Espanya i no compten. I veient el personal que les porta… [riu]. Ara, en aquest punt, sí que trobo molt pervers el relat que s’ha fet amb la idea que si s’anava a més enllà de la DUI, moriria gent al carrer. La culpa que mori gent és de qui els mata. És així. Aquesta cosa paternalista de carregar el pes de cadàvers que deixa algú altre em rebenta.

I el suport internacional?
—Catalunya va fer el préssec davant totes les instàncies internacionals possibles. Raül Romeva, que era el conseller d’Exteriors, anava pel món amb el lliri a la mà i venent la idea que faríem la independència perquè érem una mena de poble elegit. No es va elaborar en cap moment un discurs geopolític propi i seriós. Si no fas por a la gent, és molt difícil que et facin cas a escala internacional.

És a punt de sortir el concepte realpolitik.
—[Riu] Abans mata’m. No dic que hagis de demanar 10.000 soldats a Putin o al xinès de l’Espanyol per a fer la independència, però ens hem de treure de sobre les tabarres de la llei a la llei i el món ens mira. Queda clar que, per fer la independència, Catalunya no tindrà suport dins la Unió Europea. Potser cal explorar més enllà i ser una mica més fill de puta. Fins a quin punt som independentistes? Què estem disposats a fer? Volem ser els més macos de la classe? Poder, podem ser-ho. Però mentrestant Espanya va fent les seves coses d’estat. Ven armes a l’Aràbia Saudita i a moltes altres dictadures. Si ha de fer servir la carta del terrorisme d’estat, ho fa. Volem ser els més macos? Endavant, però hem d’entendre que és un debat fals perquè t’exigeixes uns estàndards morals que no se’ls aplica ningú.

Sortim de la política i parlem de l’estat de la llengua. Com veieu el català?
—Jo sóc dels qui creuen que hem de fer servir el català en totes les circumstàncies. La situació és límit, però ens cal deixar de llepar-nos les ferides i aparcar la cosa aquesta victimista que som una llengua en perill d’extinció que ha patit un genocidi cultural. Tot això ja ho sabem. Què ens cal? Parlar-lo i fer coses en català. Si agraden, doncs encara millor. Aquesta és una tasca que solia fer la Corporació Catalana de Mitjans als anys vuitanta i noranta… Però ara ja no. No sé si ha desistit o ha assumit el marc aquest de la Catalunya dividida i que TV3 i Catalunya Ràdio no plasmen la realitat. Si vols plasmar la realitat, dóna una càmera i quatre duros a la Isabel Coixet i que et faci una pel·lícula. Al final, i això és lleig que ho digui, la supervivència del català dependrà que es parli menys castellà a Catalunya. Per tant, l’hem de fer servir a tot arreu i, en totes les circumstàncies, cal ser més mal educats i demostrar que el català no tan sols és útil, sinó que també obre portes.

Què s’ha de fer amb la CCMA?
—Ens cal fer un discurs autoafirmatiu i si la CCMA no se n’ocupa, hem de fer coses al marge. Com més bolets apareguin, com ara Canal Malaia o altres iniciatives o projectes, millor. Al final, si es fan coses ben fetes, acaben funcionant, perquè si grates una mica, hi ha país i gent interessada. Amb això no vull dir que s’hagi de tancar la CCMA. Al contrari, ja va bé que existeixi i entretingui persones entre 98 anys i 130 [riu]. Però és evident que sobretot les generacions joves necessiten referents que parlin la seva llengua; si no, es refugiaran en el castellà o l’anglès, que encara són més dominants a internet que en els mitjans tradicionals.

Vicent Sanchis va dir fa poc que TV3 no té diners per a muntar una plataforma per a públic juvenil.
—La CCMA en general té un problema greu, que és que la lectura de cunyat de bar que hi treballa massa gent i que cobren massa diners, en aquest cas, és veritat [riu]. TV3 i Catalunya Ràdio s’han convertit en una mena de transatlàntic que no pot virar, mentre carrega penya que no fot ni brot i cobra una pasta. A mi en Sanchis em pot deixar els comptes, que li trobo els vuit milions sense problemes.

Cal recuperar realment el 3xl.net?
—Tu l’havies vist?

Sí.
—I què?

Molt sobrevalorat.
—Oi que sí?

Tornaves de l’escola i, sí, feien dibuixos en català. Però la majoria de vegades la tele s’apagava al cap de cinc minuts perquè era infumable.
—Només cal veure’n el logotip per fer-se una idea de la cosa.

Algun missatge més per a Vicent Sanchis?
—No et necessitem, Sanchis.

No us oferiran mai un late night a TV3.
—Tinc ambicions petites.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.