Tant Joan Sales com Màrius Torres són poetes. La guerra no els fa passar les ganes d’escriure’n, de poemes, al contrari. Torres és poeta per damunt de tot. Sales hi té traça, però té unes altres ocupacions al front. Dins les cartes, s’hi envien els poemes que escriuen i els comenten. Algunes cartes són pàgines i més pàgines de notes i revisions poètiques. En aquesta, Sales li parla de Carles Riba i la Revista de Catalunya, i dels ‘intel·lectuals’ que s’han procurat ‘missions a l’estranger’ durant la guerra. Sales no es mossega la llengua.

«Em fan gràcia els dubtes que et vénen a propòsit dels teus versos. És una sort que no els hagis enviats a en Carles Riba; li tinc un respecte immens però em fa l’efecte que viu en un món fals.

El respecte que m’inspira és sobretot personal; ja l’hi tenia d’abans però la guerra me l’ha fet més respectable encara. Continua a Barcelona quan tants d’altres ‘intel·lectuals’ es fan donar importantíssimes i urgentíssimes missions a l’estranger; quan el ‘príncep dels poetes’ es mira els toros des de la barrera de l’ambaixada de París i el ‘poeta nacional’ no ha parat fins molt més lluny encara, fins a la Polinèsia, ell, el mateix en persona que va escriure la lletra d’aquell himne:

¡Glòria! Catalans ¡cantem!

Cantem amb l’ànima!

A un crit i a una sola veu:

¡visca la pàtria!

La nostra terra és redimida,

el gran moment és arribat…

Tenim el cor per estimar-la

i en la tempesta del combat

tenim els braços per defensar-la

¡ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Carles Riba és incapaç de pondre unes tals indecències poètico-patrioteres potser precisament perquè ho és d’abandonar tan frescament la pàtria quan aquesta les passa tan negres; però viu en un món fals. Com donant raó a una certa dita popular que el concerneix de ple en tant que ‘home petit’, ha dut l’art de la punyetització fins a unes altures que els mateixos bizantins envejarien. Entre les seves Estances de joventut hi ha coses bones però res de més plumbi que quan es posa a punyetitzar sobre poesia i poetes: és capaç de parlar de l’Esclasans amb la mateixa serietat que si es tractés del Dant. Hi ha qui diu que és tan bonic viure d’il·lusions; jo ho trobo tirant a idiota. Em temo molt que si els hi haguessis enviats no els hauria entesos; potser m’equivoco ¡què més voldria! En tot cas ¿quina necessitat en tens? Deixa’l que com sempre i més que mai, ara que tot cruix i trontolla, punyetitzi i punyetitzi sota les bombes (cosa que no deixa de constituir com una mena d’heroisme punyetívol) des de les planes de la Revista de Catalunya que no llegeix absolutament ningú ¿qui la llegiria si tots tenim altres maldecaps? Tu, mentrestant, treballa i calla.

Almenys la Revista de Catalunya no es dedica a omplir d’insults l’exèrcit enemic com fan en tantes publicacions de reraguarda tants valents que més valdria que fossin al front; si el combatessin amb les armes a la mà no sentirien la necessitat d’insultar-lo de lluny –i fins comprendrien com n’és de grotesc.»

[Podeu llegir la carta sencera ací.]

Carta inclosa en el llibre ‘Cartes a Màrius Torres’ (de l’editorial Club Editor)

VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.