De vegades els contraris s’il·luminen. Les manifestacions de Gabriel Rufián contràries al nacionalisme van rebre una rèplica gairebé a l’acte quan Gavin Newsom declarà Califòrnia un estat-nació. Una rèplica interessant, aliena a la fatigada retòrica de declaracions i contradeclaracions en què consisteix la política catalana; interessant perquè Newsom fa política i les seves paraules duen càrrega executiva. És veritat que Rufián dispara llocs comuns i que aquesta és la clau del seu èxit entre una determinada parròquia, però també de la seva limitació. Amb tot, de vegades fa com el llamp quan descarrega l’electricitat atmosfèrica i aclareix l’ambient. Es nota en el fet que ningú del seu partit no acostuma a desmentir-lo. La distinció entre independentisme i nacionalisme és un clàssic d’ERC. Al principi ho era sobretot per una qüestió de marca, per distingir-se de CiU, que pràcticament monopolitzava l’etiqueta. Però d’ençà del tombant de segle va començar a cercar raons ideològiques, a remolc de Jürgen Habermas i alguns altres que vaticinaven la fi de les nacions. Llavors el postnacionalisme semblava progressista, fins al punt que l’adoptà José María Aznar, promovent allò del patriotisme constitucional, fins que el 2006 el seu partit va atemptar patriòticament contra la constitució i els qui han vingut després d’ell l’han rebregada sense cap mirament.

Com que els espanyols no tenen cap més model d’estat que l’absolutisme d’arrel castellana, s’enlluernen amb cada estrella que puja a l’horitzó polític i la imiten durant l’estona que dura la lluor. Espanya ha estat liberal i afrancesada al segle XIX, comunista, feixista i filonazi al segle XX, socialdemòcrata a cavall dels dos segles, vagament macrònica durant l’ascens del polític francès i darrerament trumpista. Però mai segones parts no foren bones i els espanyols sempre acaben rendint-se a la realitat pròpia: exèrcit, Guàrdia Civil, escàndols de la cort, caciquisme al servei d’una oligarquia amb gran penetració territorial i un control ferri de l’opinió.

Puix que a Espanya el nacionalisme no tenia res a veure amb la construcció de la unitat espanyola i era sinònim d’allò que se li resistia, la doctrina d’Habermas era oli en un gresol i encara afegia una pàtina progressista a la política espanyola finisecular. Sols que les raons d’Habermas eren diametralment oposades a les dels postnacionalistes locals. Habermas, que en una conferència pronunciada a Stanford el novembre del 2007 es declarà hereu de la reeducació d’Alemanya pels Estats Units, temia el retorn del nacionalisme alemany amb la reunificació de les dues Alemanyes. El seu postnacionalisme era un rebuig d’aquell passat que, segons l’historiador Ernst Nolte, no volia acabar de passar. Per contra, a Espanya el patriotisme constitucional sorgia, com gairebé totes les polítiques des del segle XIX ençà, per por de la des-unificació d’un estat mal engalzat i servia per a refermar un passat que de cap manera no es volia que passés.

Habermas mateix s’adonà prou aviat de la dificultat de legitimar l’estat sense un rerefons cultural comú a la ciutadania. La prova la tenia al davant, en el projecte d’estat federal fallit que és la Unió Europea, malgrat els Erasmus i més esforços anèmics de sintetitzar una identitat europea passablement funcional. I mentre que alguns s’aplicaven a crear-la allà on no existia, uns altres iniciaven un procés desidentificador i engegaven a rodar bagatge històric i cultural, començant per la llengua, en un esforç de reducció de la realitat a la mida estricta de la política. Així es progressava de la identitat a la independència, com anunciava un assaig de Xavier Rubert de Ventós contemporani del d’Habermas, sense saber-se ni preocupar-se de saber què era allò que volia esdevenir independent i que Rubert de Ventós, amb ironia característica, anomenava un OPNI, un objecte polític no identificat.

El catalanisme, que havia començat essent lingüístic i cultural abans d’esdevenir conscient de la nacionalitat, esdevenia independentista seguint la lògica interna del nacionalisme. Sols que, amb un masoquisme típicament català, començava independitzant-se no pas de l’estat espanyol sinó d’ell mateix, menjant-se les pròpies entranyes i acabant declarant-se postcatalanista o directament no-catalanista. Damunt aquesta catifa màgica s’arriba al punt que el portaveu d’ERC al congrés dels diputats no tingui manies de declarar que ell i ‘centenars més de persones’, que cal suposar de l’òrbita d’ERC perquè la frase tingui  sentit, no són sols no-nacionalistes sinó que ja han avançat al no-independentisme. Perquè ser independentista, diu Rufián, no és ser res i, efectivament, com més va més ho sembla. Però ell es defineix republicà i d’esquerres, creient que això és alguna substancia, malgrat que, sense referir-les a realitats concretes i intuïtives, aquestes categories restin buides. Si no és que comporten una petició de principi i Rufián simplement s’identifica doctrinàriament amb el partit que li dóna feina i que, per si algú ho oblidava, s’anomena republicà i d’esquerres. La qual cosa voldria dir senzillament que a Rufián les sigles no li deixen veure la selva de la política.

Califòrnia és oficialment una república encara que el governador no sigui republicà. No solen ser-ho, perquè des de mitjan segle XIX aquest nom el monopolitza el partit de l’oposició. Però Newsom pot considerar-se ‘d’esquerres’ en la distribució de l’assemblea dels representants al Capitoli de Sacramento, tot i que aquí preferim el terme ‘liberal’, vinculat amb la tradició anglosaxona representada per John Stuart Mill, entre altres. El terme ‘esquerra’ no té valor absolut, no designa res de particular ni cap política ni menys cap virtut específica. És simplement una disposició relativa a una orientació de la vida pública observada des d’un lloc determinat, sigui la presidència d’un parlament, sigui l’escala subjectiva de valors d’una persona determinada. Hom no és d’esquerres com pot ser blanc, mascle i de la Seu d’Urgell, sinó que ho és en relació amb un eix ideològic de característiques variables (i sovint bescanviables) segons els llocs i els temps.

A Califòrnia no cal declarar-se republicà en el sentit que voldríem suposar-li a Rufián, com tampoc no cal declarar-se mamífer o plantígrad, perquè tothom n’és a causa de l’evolució política del continent. Ni cal lluitar per aconseguir l’estat propi, perquè Califòrnia ja n’és un dintre de la Unió i no pas una entitat administrativa vagament descentralitzada. Però no és cap país independent i en això té una certa retirada amb Catalunya, com també en el fet de ser l’estat econòmicament més potent i un dels que més suporta un dèficit fiscal onerós en relació amb els altres estats. Aquesta retirada té alguna cosa a veure amb el fet que alguns mitjans catalans es fessin ressò de la declaració de Newsom, que tanmateix cal contextualitzar. La definició de Califòrnia com a estat nació arriba en un dels moments més tensos en la relació entre el govern federal i els estats. L’actitud punitiva de la Casa Blanca contra els estats desafectes a la seva política arribà a una fita digna del govern espanyol quan Trump va advertir els estats que no comptessin amb les reserves nacionals de material mèdic i alhora va donar instruccions a la Federal Emergency Management Agency de confiscar les compres d’equipament dels estats durant la pandèmia.

Newsom no és l’únic governador que ha advertit Washington que, si no coopera, l’estat buscarà la manera de protegir-se; però és ara per ara l’únic a elevar el to al nivell d’avís de ruptura. Això es desprèn de la seva afirmació no sols que Califòrnia té prou capacitat econòmica per a proveir-se del material mèdic que el govern federal li refusa, sinó que podria fins i tot exportar-ne a uns altres estats. ‘Exportar’ és un terme propi de les relacions internacionals i als americans els fa el mateix efecte que als espanyols dir que el Principat exporta a Extremadura.

El llenguatge de Newsom és provocador i té el recorregut que té. De moment, poc més que posar en guàrdia el govern federal sobre on pot portar la política de Trump d’hostilitzar els estats blaus, és a dir, els de tradició demòcrata, tres o quatre dels quals financen bona part de la resta, especialment els que voten en clau republicana. Contribuint el 15% de la renda de les persones físiques a la caixa comuna, Califòrnia té motius per a exigir un tracte més respectuós, però caracteritzar-la de nació és inversemblant, car les nacions històriques del seu territori han pràcticament desaparegut i allò que ha vingut després són superposicions humanes d’origen i caràcter diversos. Però Califòrnia encarna un model de societat, igual o molt semblant a aquell a què aspira Catalunya. Amb una economia que equilibra una agricultura potent amb la tecnologia més avançada, el millor sistema públic d’educació superior suplementat amb universitats privades que ocupen sistemàticament els primers llocs del rànquing mundial, una població no sols diversa sinó majorment tolerant, essent un santuari per a la immigració perseguida per Washington, amb la legislació més restrictiva de la venda d’armes de tot el país i lideratge en la protecció de l’ambient i la lluita contra el canvi climàtic, Califòrnia pot argumentar un caràcter diferencial molt notable. Però el caràcter nacional no pot reclamar-lo en cap sentit històricament plausible del terme ‘nació’.

Tanmateix, aquest desplaçament semàntic no és cap inconvenient per a Newsom, car el seu objectiu era prevenir Trump, però també el partit demòcrata, excessivament complaent, sobre on pot portar l’actual deriva antidemocràtica del govern federal. En tot cas, la declaració ‘nacionalista’ de Newsom té interès per al debat a Catalunya, car si els republicans catalans rebutgen la nació perquè aspiren a una república, els qui ja tenen república consideren la nació imprescindible per a qualsevol pretensió d’independència. Si més no, la consideren necessària per a defensar la democràcia davant un nacionalisme no menys ferotge i destructiu que l’espanyol.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.