La memòria dels nostres avantpassats està escrita en els ossos. Des de perspectives tan dispars com les ciències humanes, biològiques o mèdiques podem conèixer molts aspectes sobre la vida i la mort d’aquells que van habitar les ciutats que trepitgem avui. Les restes humanes constitueixen els millors fòssils directors per a conèixer el nostre llinatge i la nostra memòria. Alguns autors han comparat l’anàlisi bioarqueològica de les societats antigues amb una labor detectivesca, i en certa mesura així és, perquè estudiar els ossos i dents dels nostres avantpassats implica desxifrar indicis que poden o no acabar en evidències i en proves objectives per a entendre la nostra història.

La font principal d’estudi que vehicula aquestes anàlisis és l’arqueologia, una ciència que en el segle XXI és un gran contenidor en el qual s’imbriquen múltiples ciències auxiliars. Per tot això, història, ciència i memòria conflueixen en el registre paleobiològic. Ossos i dents són els reservoris de l’ADN antic i de molt més, són claus essencials per a desxifrar la història d’aquells que van construir les nostres ciutats, moltes de les quals tenen arrel en fundacions romanes de fa 2.000 anys.

«Les restes humanes constitueixen els millors fòssils directors per a conèixer el nostre llinatge i la nostra memòria»

Quan intentem conèixer la vida i mort d’aquelles poblacions, en què les fonts escrites escassegen, el registre arqueològic funerari és una de les principals evidències que els científics intenten paleotraduir amb coneixements i tècniques del present. Posem un exemple: què i quant sabem sobre aquella primera població que va fundar una ciutat com València (Valentia)? L’arqueologia tradicional ha donat respostes, però també l’antropologia física, la medicina i altres ciències han aportat gran quantitat de dades valuoses (García-Prósper, 2016; García-Prósper i Polo-Cerdá, 2016; García-Prósper, Polo-Cerdá, Romero i Iborra, 2010; Polo-Cerdá, 2017; Polo-Cerdá i García-Prósper, 2002).

La colònia de Valentia va ser una de les més precoces fundacions romanes en la península Ibèrica. Per les fonts literàries sabem que en el 138 aC Juni Brut va encapçalar l’expedició de militars llicenciats que van fundar la colònia. La primera font escrita que parla de la fundació procedeix d’una cita de l’índex perdut del llibre 55 de l’obra les Periochae de Titus Livi, que diu: «Iunius Brutus co(n)s(ul) (in Hispania) iis, qui sub Viriatho militaverant, agros et oppidum dedit quod vocatum est Valentia». La traducció i interpretació diu que «Juni Brut, cònsol en aquell any, al costat de P. Corneli Escipió Nasica Serapio, encarregat del govern de la Hispània Ulterior, va colonitzar amb soldats que van servir “sub Viriatho” [s’accepta com a interpretació majoritària l’expressió “en temps de”] una ciutat a la qual es va donar el nom de Valentia».

La fundació va coincidir en un moment clau entre la derrota de Viriat en el 139 aC i la destrucció de Numància en el 133 aC, i no és casualitat la seua estratègica ubicació geogràfica, equidistant entre Tàrraco i Cartago Nova. La investigació arqueològica i geomorfològica han confirmat aquests fets, i cada vegada es tenen més dades sobre el procés fundacional. Però si hi ha una cosa especial en aquest fet, és l’aïllament inicial del primigeni assentament i la condició forana dels seus primers habitants, la qual cosa atorga a la cultura material un caràcter genuí que s’ha pogut conèixer, en gran manera, gràcies a la troballa del cementeri més antic de la ciutat conegut fins al moment, situat entre els carrers de Quart i de Cañete.

Aquesta necròpoli és un dels millors testimonis per a conèixer l’origen i evolució de la ciutat, perquè la seua estratigrafia tanca una àmplia seqüència cronològica que s’estén des del segle II aC fins al III dC. En ella han quedat impresos altres fets significatius dels primers segles de vida de l’urbs valentina, com la seua destrucció en el 75 aC en el context de les guerres entre les tropes de Pompeu i l’exèrcit rebel de Sertori, però també podem llegir que, després d’un període d’ostracisme o quasi total abandó, a poc a poc i fins a mitjan segle I dC, la ciutat va tornar a reconstruir-se. És en aquest moment quan sorgeixen inscripcions epigràfiques que parlen d’una organització municipal complexa concretada a través de dos ordes (ordo colonials): Valentini Veterani et Veteres, en què els segons (veteres) farien referència a la colonització republicana o primers pobladors, i els primers (veterani), a la colonització imperial després de la destrucció de la ciutat i una segona deductio (nova aportació de ciutadans, també segurament soldats llicenciats, entre altres pobladors).

Llig l’article sencer al web de Mètode

Elisa García-Prósper, doctora en Arqueologia per la Universitat de Valèn­cia, especialista universitària en antropologia forense per la Universitat Complutense de Madrid i investigadora del Grup Paleolab®.

Manuel Polo-Cerdá, doctor en Medicina per la Universitat d’Alacant, especialista universitari en Antropologia Forense per la Universitat Complutense de Madrid, investigador associat del Grup Paleolab®, metge i antropòleg forense adscrit a la Unitat d’Antropologia i Odontologia Forense de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de València.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb