Després de les eleccions, continuem avançant cap a la fatídica data del 22 de maig de 2018, dia en què, si no s’ha constituït el govern de Catalunya, s’hauran de convocar eleccions. Tenint en compte aquesta possibilitat, seria convenient de tenir clar i mantenir-se ferm de no arribar a noves eleccions. Ara bé, això vol dir posar qualsevol candidat que pugui ser acceptat i no descartat en el procés de preselecció previ a la investidura?

Primer de tot, convindria començar a tenir clar que el problema, contràriament del que sembla, s’ha assumit i es vol fer creure, no el té ni Catalunya ni el Parlament de Catalunya. Tot al contrari, el problema el tenen el govern i l’estat espanyols.

En realitat, el Parlament de Catalunya té una sobirania que actualment no és exercida pels seus membres. La realitat no és tan sols allò que és legal. La realitat es construeix a partir de la combinació de diversos elements. Ara toca reconèixer la validesa de l’autoritat i legitimitat social que té el Parlament de Catalunya com a institució, independentment dels drets reglats que constin sobre el paper.

Si alguna cosa ha canviat aquests mesos és que, efectivament, Carles Puigdemont ha emprat l’exili per internacionalitzar la problemàtica. Ha aconseguit de trencar les barreres ‘dels afers interns i familiars’ per portar-ho a un debat obert a escala internacional. Durant aquest procés i les activitats associades –també el seu pas per la presó alemanya i la resolució sobre el delicte de rebel·lió– han aconseguit un reconeixement i un aval unànime com a president electe dels comicis del 21-D. És el president que ha estat escollit a les urnes en unes eleccions convocades pel govern espanyol. Mal que ens pugui pesar, el resultat que ha sortit és el que ha sortit, i la funció del parlament és acatar-lo i posar-lo a la pràctica.

Investir Carles Puigdemont és dur a terme un acte de recuperació de les institucions. Un acte legal i que, alhora, mostra enteresa i convenciment institucional. Investir Puigdemont significa passar la pilota a camp contrari i posar el problema on realment és, al govern espanyol i l’estat, i no pas al Parlament de Catalunya. Implica portar Mariano Rajoy i el rei d’Espanya, Felipe VI, a camp obert on, legalment i formalment, hauran d’assumir públicament davant de tot el món que no estan conformes amb el resultat de les eleccions que ells van convocar. I aquest no és un detall menor.

Aquest fet permetria d’obrir un escenari a escala internacional perquè es visibilitzés el nivell insòlit d’autoritarisme, la falta de democràcia i compromís del govern i  l’estat espanyols, que ara es mostren profundament intolerants i incapaços d’acceptar el resultat de les eleccions del 21-D que ells van convocar. Aquesta acció posaria en evidència que el problema amb el president electe el tenen el president del govern espanyol i el cap d’estat espanyol, però no Catalunya. Per tant, posaria en evidència, més encara, que Carles Puigdemont no pot ser investit per efecte de les pràctiques autoritàries del govern espanyol. Mentrestant, el Parlament de Catalunya hauria de formar govern i començar la legislatura.

Històricament, fins al segle XVIII, els membres de les institucions catalanes les havien usat per frenar els consecutius embats que pretenien reduir o eliminar la sobirania que tenien. I ho feien mitjançant l’ús ferm en els seus posicionaments, no dubtant de la seva legitimitat. I aquí ve la part social. L’autoritat, la legitimitat, no es tenen només perquè ho digui un reglament, es tenen perquè s’hi creu fermament, i des d’aquí s’actua en consonància fins a aconseguir-ne un reconeixement legal i formal.

Ara mateix els membres del Parlament de Catalunya són els primers que no creuen en la legitimitat que té aquest òrgan com a institució de les catalanes i els catalans, i ho fan amb la seva actitud de seguidisme i capcot davant el Tribunal Constitucional i el govern espanyols. Sense defensar, ni tan sols amb l’actitud, la figura del parlament com a institució, ni tampoc la voluntat dels votants. De fet, qui buida el sentit, el valor i la legitimitat de les institucions catalanes no és el govern d’Espanya, sinó els membres mateixos del Parlament de Catalunya, que les tracten i fan servir des de l’assumpció extrema de la seva supeditació i desconeixent absolutament el seu pes i valor polític i social.

Entrem ara en l’altre argument fal·laç que es repeteix com un mantra, el del desplegament de polítiques socials i recuperació de les institucions. Si les polítiques socials que van ser aprovades en el seu moment pel Parlament de Catalunya, quan comptava amb certa autonomia, no van ser aprovades pel Tribunal Constitucional (per exemple, la llei catalana d’accés universal a la sanitat), què fa pensar que amb unes institucions intervingudes sí que ho faria? Són moltes les persones que volen aquest avenç en polítiques socials, però com podem parlar de polítiques socials (1) sabent que les estructures actuals de govern no ho permetran en cap cas i (2) com poden parlar d’avenços socials en un context polític i social que cada dia té més deixos d’autoritarisme i dèficit de drets fonamentals com la llibertat d’expressió? És a dir, en un marc d’absència de llibertats bàsiques i fonamentals que defineixen les bases mínimes de la qualitat democràtica. En un context on cada dia s’avança en el desconeixement dels drets de tota mena –recentment, la sentència de la Manada, però tenim els nois d’Altsasu, Valtonyc, Hassel i una llista que aviat ja no tindrem capacitat per a recordar-la de manera particularitzada. Per tant, en un context de clara regressió en matèria de drets fonamentals, com es pensa que seria possible implementar aquestes polítiques socials, com si l’una cosa anés deslligada de l’altra. I des de l’autoritarisme i un control institucional actual, que cada dia és més proper al franquista? Des d’aquesta situació, com es creu que es pot dur a terme aquest propòsit?

Recuperar les institucions és mostrar que les legitimen actuant en consonància amb això. En el moment actual, un acte en aquest sentit és investir Carles Puigdemont. Fer-lo president independentment de què diran el govern espanyol i l’estat. Que govern espanyol i estat hagin de signar de manera pública un document que digui explícitament que no l’accepten i quins en són els motius. I que això sigui vist i projectat a l’espai internacional. Forçar-los que reconeguin, explícitament, que no permeten ni validen el resultat de les eleccions que ells havien convocat. Almenys seria un primer pas per a recuperar terreny en reafirmació i recuperació de les institucions catalanes que tant es pregona.

Quan es parla de recuperar institucions es busca recuperació del control. La pregunta és: quin seria aquest control sabent que les institucions són intervingudes i que realment ni el govern espanyol ni l’estat no pensen retirar el 155? El dia que ho facin serà quan hauran aconseguit demolir tot un poble i estiguin segurs que no tornarà a sorgir cap d’insurgència, i això vol dir moltes dècades (i potser generacions). Així doncs, recuperar les institucions no és en cap cas assumir d’omplir uns espais de presa de decisió política  buits, perquè ja hi ha qui pren aquestes decisions de Madrid estant. No és igual no tenir govern durant sis mesos que no tenir-ne però estar intervingut, que vol dir que ja hi ha qui dirigeix la maquinària.

El que passa en aquests moments no és res nou. Per tant, no siguem il·lusos de creure que entrant en el joc del dominador s’aconseguirà cap benefici de cap tipus. Com a molt, s’aconseguirà que els qui són al Parlament de Catalunya puguin mantenir sou i feina, però ni socialment ni políticament, ni tan sols possiblement amb els presos, no es podrà aconseguir res. Tot al contrari. Espanya (com a aparell institucional) sempre ha estat el que és: imposició per l’ús de la força, sense cap mena de lògica negociadora ni estratègica. Per què hauria de ser diferent ara?

Els membres del Parlament de Catalunya mostren que no estan a l’altura de les circumstàncies i només busquen com fer cas al govern central i alhora convèncer la resta de la gent que ho fan pel bé de totes i, d’aquesta manera, mirar de controlar la ingovernabilitat. Són els membres del Parlament de Catalunya els qui fallen realment en l’avenç d’aquest procés profund.

Si una cosa ha quedat en evidència des del dia 21-D és que el sistema representatiu indirecte de partits és dels menys representatius i democràtics. És un sistema en què s’aliena la capacitat de govern per via de l’acció del vot, deixant la població, els votants, sense més eines i instruments que la queixa o les revoltes. La unilateralitat. Sense deixar opció a mecanismes de govern més participat. I per això mateix no es pot anar a noves eleccions, perquè en el sistema polític actual l’expressió de la voluntat social només pot ser recollida mitjançant els filtres immensos que són els partits polítics, que després manipulen, juguen i negocien o interpreten la voluntat que hi ha darrere dels vots com millor els convé –i que poques vegades es correspon amb la realitat. Per tant, en un escenari de noves eleccions, la voluntat del 47% de la població molt possiblement no tindrà opcions reals de poder ser expressada (votada). Això comportarà un canvi en el resultat sobre ‘el sobiranisme’ i no faltaran aleshores els analistes demoscòpics que diran que ‘això de l’independentisme ja ha passat’ quan en realitat simplement serà un efecte de la maquinària electoral.

Ara més que mai, toca a la gent demostrar que no es demana sinó que es fa República, i per això les institucions socials (CDR, ANC, sindicats combatius, associacions de veïns, col·lectius, etc.), tot aquest teixit social ha de prendre la iniciativa i treballar per començar, impulsar i implementar un procés constituent des de baix, que superi la fase dels debats abstractes i que es proposi un treball de creació de possibilitats i opcions de fiscalitat, hisenda, règim econòmic, serveis socials, bàsics i essencials, arquitectura institucional, marc de competències, sense perdre de vista el marc global en què es troba Catalunya, és a dir la relació –possible– amb polítiques que emanin de la UE, des dels pobles, vil·les i ciutats, cap a teixits supralocals, marcant uns calendaris, uns objectius i metodologies de treball concret. Ara ha de ser el poble que mostri la seva capacitat instituent i passi per sobre de les institucions que ara fallen. Sobretot en un moment com l’actual, amb una creixent insatisfacció generalitzada en diferents territoris de l’estat espanyol.

Edurne Bagué
@nunne344

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb