Us presente l’(hipotètic) senyor Smith: un ciutadà i pare exemplar de caràcter afable i tranquil, a més d’un reputat metge i un membre estimat en la seua comunitat. Un bascós dia d’estiu, després de veure que Duke, el gos del veí, orina al seu jardí, el senyor Smith, de qui no es coneix cap episodi violent anterior, agafa el bat de beisbol del seu fill, travessa tranquil·lament el carrer i mata el seu veí a colps. Una setmana més tard, ja a la presó, al senyor Smith li diagnostiquen un tumor en una àrea del cervell relacionada amb el comportament criminal. És el senyor Smith responsable del que va fer? Va decidir lliurement les seues accions aquell nefast dia d’estiu? O va ser el seu comportament el resultat inevitable i incontrolable de la seua patologia? En casos així, intuïm que els nostres actes estan condicionats quasi irremeiablement per la malaltia, fins al punt que el senyor Smith podria ser absolt en un tribunal. No obstant això, molts homicides naixen amb defectes en el cervell semblants als causats per aquell tumor, o els desenvolupen com a resultat d’una infància traumàtica. Són ells més responsables dels seus actes que el senyor Smith? Potser van triar nàixer amb aquelles patologies o patir una infància traumàtica?

«En un món determinista totes les nostres accions són resultat de contingències passades que escapen al nostre control»

En un món determinista –han argumentat des de Schopenhauer fins a Sam Harris– totes les nostres accions són resultat de contingències passades que escapen al nostre control, ja siguen aquestes els gens que hem heretat, l’ambient en què ens hem criat, o l’atzar. Com que no controlem cap d’aquests factors, el lliure albir no pot ser sinó una il·lusió. Decidim fer el que volem, però allò que «volem» no seria sinó un a priori dictat pel nostre cervell i les experiències i estímuls ambientals que el modelen i han modelat. Si bé alguns filòsofs compatibilistes, com Dan Dennett, argumenten que hi ha una noció del lliure albir que sí que seria compatible amb el món determinista en què vivim, ho fan basant-se en nocions de llibertat molt allunyades de la idea «libertària» del lliure albir que tots intuïm. Diu alguna cosa sobre això la neurociència?

Llig l’article sencer al web de Mètode

Pau Carazo, investigador Ramón y Cajal de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (Universitat de València).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb