Cada nit els subscriptors de VilaWeb reben a les deu l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari.
El cap de setmana tots els lectors podeu descarregar-vos l’edició especial de cap. de setmana que trobareu ací.
Feu-vos subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

En portuguès hi ha un verb, ‘desaplaudir’, que no conec en cap més llengua. Es fa servir per manifestar decepció, retirada de confiança, rebuig, fins i tot reprovació d’una persona de la qual s’esperava més. Segons que sembla, Inés Arrimadas comença a entrar en aquesta categoria.

La dirigent de Ciutadans tenia un missatge únic i una obsessió: ser presidenta de la Generalitat per a apartar l’independentisme del govern i posar fi al procés republicà. Perquè poguera aconseguir-ho, s’hi va abocar una quantitat de diners i d’esforços com no s’havia vist mai enlloc. Durant la campanya del 21 de desembre Ciutadans va tenir tots els beneficis que pogués imaginar i voler. Però no n’hi hagué prou. L’independentisme va resistir, i de quina manera.Fins a eixir del túnel on el volien ficar. Però mig any després, Ciutadans, segurament enganyat per la seua potència parlamentària en una situació de gran excepcionalitat, ni se n’adona ni s’hi sap adaptar. I comencen a fer-se evidents els primers indicis del ‘desaplauso’.

El discurs de Ciutadans es va dissenyar per negar la legitimitat, fins i tot la representativitat, de l’independentisme. La intenció era d’acorralar el moviment republicà, des de la violència institucional i des de la violència al carrer, i d’impedir la normalitat cívica. D’ací ve l’obsessió pels llaços, d’ací vénen els gestos violents de Carrizosa al parlament, d’ací ve el llenguatge clarament abusiu en cada intervenció. I d’ací ve la negativa a entrevistar-se amb el president Torra si no retira la pancarta del Palau de la Generalitat.

Però Arrimadas sembla que no ha calculat bé ni els canvis esdevinguts després de la moció de censura a Madrid ni l’ambient que hi ha als carrers de Catalunya, on els seus escamots ja han arribat al límit de les coses que podien fer, sense haver aconseguit, ni de bon tros, allò que volien. D’aquesta manera, arran de l’afer de la pancarta, Arrimadas ha quedat més com una excèntrica que no pas com una política en qui es puga confiar. Especialment, en vist que Torra no ha perdut els nervis ni ha transigit en res, amb què ha deixat ben clars els límits de les amenaces. La presència normalitzada dels altres dirigents polítics a palau, començant per la de Miquel Iceta avui, farà tota sola la feina de situar Arrimadas en l’àmbit de la no-política, fora del circuit on es discuteixen les propostes i s’elabora el dia a dia del país, on passen les coses que interessen. A fora, hi serà ella, tota sola amb els seus crits.

Aquests dies els cercles pròxims a Ciutadans van molt espantats amb les conclusions d’una enquesta que rebaixa d’una manera important les seues expectatives de vot al Principat i que castiga especialment la manera de fer política d’Arrimadas. Crec que encara és massa prompte per a traure’n conclusions gaire contundents, però el sentit de l’enquesta concorda amb la decepció visible al carrer, sobretot entre el seu electorat circumstancial del 21 de desembre. Aleshores la pregunta és si ningú serà capaç de fer rectificar un partit programat des de fora per fer una sola feina, en la qual ha fracassat. I, sobretot, si la progressiva desafecció i l’allunyament de la realitat no el tornarà encara més violent i excèntric. I eixa és la qüestió que ens hauria de preocupar. A tots.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]