La cultura catalana seduïda pel poeta Kavafis

  • L’hel·lenista Eusebi Ayensa publica la 'Poesia completa' del poeta neogrec Kavafis, un autor amb una influència notòria a Catalunya

VilaWeb
Joan Safont Plumed
06.06.2024 - 21:40
Actualització: 07.06.2024 - 11:36

Poc es podia imaginar el poeta neogrec –o hel·lènic, com li agrada de definir-se– Konstandinos Petru Kavafis, mort a la seva ciutat d’Alexandria l’any 1933, que un dels seus poemes, “Ítaca”, esdevindria gràcies al cantant –i avui president de l’Assemblea Nacional CatalanaLluís Llach, metàfora mítica de l’alliberament nacional de Catalunya. És evident que Llach va galvanitzar el poema amb els vents d’esperances del 1975 –afegint-hi estrofes molt més polititzades i, curiosament, canviant l’accent del nom de l’illa–, a partir d’uns versos del vell poeta que han servit d’inspiració a uns quants músics, de l’italià Lucio Dalla fins al basc Fermin Muguruza, passant pels andalusos Niños Mutantes. Però va ser un futbolista peculiarment rebel, Oleguer Presas, qui el va llançar urbi et orbi a la celebració de la Lliga, guanyada pel Futbol Club Barcelona l’any 2006. Una celebració insòlita. Enmig de discursos maldestres i tòpics, poesia. Poesia de Kavafis, de Llach o de Muguruza, de qui sembla que és la frase in extenso que va fer servir el jugador de Sabadell: “Sí, encara que ens diguin somiadors, seguim caminant cap a la utopia. Seguim avançant cap a Itaca.” El fet és que el procés independentista va adoptar aquell clam com a propi, en els temps lírics de les metàfores marineres. Kavafis mateix n’havia explicitat el sentit, en alguns texts. En una entrevista deia: “El sentit d’aquest poema és senzill i clar: l’home, en la seva vida, tot percaçant un objectiu (Ítaca), aconsegueix experiències, coneixements i, sovint, béns superiors a aquest objectiu. De vegades, aquesta Ítaca, quan arriba al final dels seus afanys, la troba pobra, inferior a allò que esperava, però, tanmateix, Ítaca no l’ha enganyat perquè ‘savi com t’hauràs fet, amb tanta experiència, /ja hauràs entès què volen dir les Ítaques’.” I, afegia: “No es limita a l’art, sinó a qualsevol objectiu que ens proposem: embarcar-se en política, en el món de la ciència, embarcar-se en l’art, i fer-ho noblement, socialment, embarcar-s’hi d’una manera noble, literalment i moralment. És l’experiència que guanyes en el camí, les esperances que coves, els feliços èxits parcials, les hores agradables assaborint la glòria de l’èxit, el fet d’alçar la vista cap a fites llunyanes. Ítaca no és necessàriament dolenta, però és pobra en comparació amb el que t’imaginaves.”

El pioner, Riba

Aquestes explicacions del poema les he pogudes llegir en la recent traducció íntegra de la poesia de Kavafis a càrrec de l’hel·lenista Eusebi Ayensa, tot un monument literari al qual fa temps que em volia referir en aquest Mirador. La publicació en dos volums de la Poesia completa kavafiana (Ed. Flâneur) seria una notícia per si sola, perquè per primera vegada es tenen en compte tots els materials d’arxiu i la bibliografia més actualitzada del poeta, mort fa noranta anys, l’arxiu del qual va ser custodiat amb zel i recel. Però, a més, l’obra magna del professor Ayensa s’incardina en una tradició d’estimació, estima i anostrament del poeta d’Alexandria, una tradició que ja té més de seixanta anys. La va encetar el nostre home de lletres modern més hel·lènic, Carles Riba, amb una traducció que es va publicar pòstumament, l’any 1962, i que Ayensa mateix va reeditar i ha estudiat profusament. L’interès per la poesia neogrega de Riba, que l’any 1927 havia visitat el regne dels grecs amb la seva muller, Clementina Arderiu, va ser tardà, i la coneixença de Kavafis fou gràcies a la hispanista grega Júlia Iatridi, que va ser qui li va fer a mans el text original en grec modern, i qui el va animar a traduir Kavafis, acarant els seixanta-sis poemes canònics. És prou sabut, i Ayensa ho recorda, que Riba va matisar sempre que va poder l’erotisme dels poemes i, fins i tot, el significat més obertament homosexual. Reblava el clau Joan Triadú, l’editor d’aquell volum –amb dibuixos de Josep Maria Subirachs–, quan assegurava: “En la tria de poemes el traductor va creure que es devia als gustos del lector actual tant com a les seves afinitats”, i afegia –capellanescament moralitzant–: “Prescindí deliberadament d’aquelles zones del món eròtic kavafià que no podien ésser acollides sinó amb marcada violència entre nosaltres.”

En l’interès de Riba també hi va tenir un paper el seu col·lega i admirador Gabriel Ferrater. “Sóc justament jo qui, deu fer set anys o sis, vaig fer conèixer a Riba les traduccions de Kavafis que Marguerite Yourcenar havia publicat a les revistes Mesures i Fontaine (aleshores no havia sortit encara el volum complet). Riba tenia el text original, però, abans de saber si l’interessaria, i poc que entenia el grec modern, no s’havia llançat a desxifrar-lo. Es va entusiasmar de seguida, i es va posar a l’estudi de la llengua”, escrigué a Serra d’Or. Nogensmenys, Ferrater encara influiria més, gràcies a aquesta versió francesa que havia portat en tornar de l’exili francès, en la lectura que en va fer el seu germà petit, Joan, que a la seva versió de Les poesies de C. P. Cavafis, escriu: “Va ser, doncs, amb aquest total de vint-i-cinc obres seves que ja ben aviat em vaig poder fer una idea prou adequada de la mena de poeta que era Cavafis i també, és clar, del seu enorme interès, excepcional en tants sentits, i més aleshores que ara en la mesura en què ja es podia del tot, per dir-ho amb paraules de Riba, “veure vençut a la grega, a força de vitalitat, una vitalitat que arriba a ser feroç, i a força de llum, una llum pura i que no admet enganys, el modernisme i la seva sentimental quincalla.” Fos com fos, Joan Ferraté va acabar versionant els poemes canònics i tretze dels que havien quedat a l’arxiu del poeta, amb la categoria de “reservats”.

Una llarga genealogia de kavafians

Entretant, havia continuat la tasca de Riba, en allò que aquest no s’havia vist en cor de versionar, una de les personalitats culturals més fascinants, el professor Eudald Solà, expert erudit en literatura i cultura bizantina i neogrega i també conegut pel pseudònim Alexis E. Solà. Còmplice de Salvador Espriu, antic cap del servei de Relacions Culturals de la Generalitat, va arribar a ser cònsol de Xipre, i marcaria deixebles i amics. Podeu llegir l’article que en va escriure l’enyorada Carme Junyent, o, bé directament, posar-vos “Ens veiem a Folegandros”, del seu amic Llach:

“Hauran quedat els fulls oberts
damunt la taula que potser
t’espera encara en un retorn incert.
El vell Kavafis i també
el teu Poeta que a l’Alguer
ens va commoure més enllà del cor.”

També a Solà, Joan Margarit li dedicà Conversa a Alexandria, inscrit en una genealogia kavafiana que inclou més traductors, com Antoni Avellà i Bartomeu Garcés; músics, com el Llach al qual ens referíem al començament –que va musicar “El vell”– o Marina Rossell; poetes com Feliu Formosa, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Manuel Forcano, Enric Sòria i Jordi Julià. I, Ferrater, és clar. Quant a la narrativa, Maria Àngels Anglada li dedicà el seu volum de contes pòstum Nit de 1911. I, en castellà, Terenci Moix va fer servir un dels versos per titular la seva novel·la No digas que fue un sueño, amb el qual va guanyar el premi Planeta. Es tracta de “El Déu abandona Antoni”, personalment el meu favorit entre tot allò que va deixar-nos escrit el poeta d’Alexandria, aquell qui Josep Pla anomenà el “poeta grec modern paganitzant, invertit, patriòtic, elegíac, libidinós i politeista de la Grècia moderna, que visqué gairebé tota la seva vida a Alexandria d’Egipte.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor