Alexis Eudald Solà

L’Eudald explicava que, quan va adoptar el nom Alexis, Salvador Espriu li va dir que, dient-se Eudald, canviar-se el nom era un error. Comparteixo l’opinió del poeta i crec que és la primera vegada que he escrit el seu nom complet. Jo el vaig conèixer com a Eudald i sempre l’he anomenat així perquè el nom m’encanta.

L’Eudald va ser professor meu de literatura el curs 1973-74, quan jo feia COU. Aquell curs va quedar marcat per tres esdeveniments: l’assassinat de Carrero Blanco, l’assassinat de Puig Antich i la revolució dels clavells. El primer va tenir lloc el 20 de desembre; aquell dia no teníem classe de literatura. La primera classe després de la mort de Puig Antich tots esperàvem que en digués alguna cosa. No va poder. Estava furiós i es va justificar: “Vomitaria massa mala llet.” El dia de la revolució dels clavells va entrar eufòric, només va dir: “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar…”

Cal recordar que eren les darreries del franquisme? L’Eudald ens feia classes de literatura espanyola i les classes es feien en castellà. I malgrat tot, ens va parlar dels clàssics grecs i romans, dels grans autors de la literatura occidental i de molts autors catalans. Era joveníssim i ara, amb la perspectiva dels anys, em sorprenc que pogués saber tantes coses. En aquell moment no em sorprenia, senzillament en gaudia. Ell acabava la traducció dels poemes de Kavafis i un dia em va deixar el manuscrit dels textos abans que veiessin la llum. Per mi, en aquell moment, el món editorial era completament desconegut i això de llegir un llibre abans de la publicació em va impressionar moltíssim.

Els coneixements que transmetia l’Eudald no es quedaven a l’aula. Després d’haver llegit Antonio Machado guiada per ell, vaig aprofitar les vacances per fer una ruta per la Sòria machadiana. Això de reconèixer els paisatges després d’haver-los llegit va ser una experiència insòlita per mi en aquell moment, però també un aprenentatge que ha estat una guia per a voltar pel món més enllà de les rutes turístiques convencionals. Una de les vegades que les seves classes em van ser més útils en la vida quotidiana va ser un vespre després d’una manifestació. Quan venien els grisos jo mai no corria, hauria estat inútil i més aviat em delatava, així que, amb el meu uniforme de col·legi de monges, intentava passar desapercebuda. Aquell dia jo hi havia anat amb una amiga i mentre tothom es dispersava i els grisos carregaven, li vaig repetir a la meva amiga la classe d’aquell dia de l’Eudald. Ens havia parlat de Baudelaire i fins i tot vaig ser capaç de reproduir trossos del poema “L’albatros”, que ell ens havia llegit i que encara ara és un poema que recomano als joves artistes incompresos. Un altre dels poemes que m’ha acompanyat i que he fet llegir a tots els somiadors és “Bèlgica”, de Josep Carner. El recordo encara tal com ens el va llegir.

Quan es va morir la meva mare i em vaig entretenir a mirar els seus llibres, em vaig adonar que molts dels que tenia els havia esmentat l’Eudald. La meva mare llegia molt i tenia un criteri molt sòlid que jo encara ara no he entès en una dona de pagès, que va viure una guerra dels vuit als onze anys i que treballava des dels catorze, però aquesta és una altra història. Entre les meves històries de terror de quan era petita hi ha el Llanto por la muerte de Sánchez Mejías, que la meva mare recitava com ningú. Bé, se sabia l’obra de García Lorca de memòria. Malgrat tot, jo em prenia les seves lectures amb aquella condescendència juvenil dels que creuen que s’ho han inventat tot i no feia gaire cas de les seves recomanacions. Hi havia dos autors, però, amb què sí que havia pogut fer forat i que l’Eudald també tenia molt presents: Espriu i Sèneca. Del primer ens havia explicat tantes anècdotes, tantes vivències i ens n’havia llegit tants poemes que jo mateixa em vaig convertir en una espriuana que regalava els llibres del poeta a tots els bons professors que he trobat pel món. En l’article sobre els arxius de Marburg ja vaig explicar l’anècdota en què el professor Armstrong em va fer llegir-li un poema per saber com sonava en català. I llegir-li Espriu a Mazisi Kunene, un gran poeta zulu amb qui vaig reballar a Los Angeles, em va fer sentir demiürg entre aquelles cosmogonies tan potents. Pel que fa a Sèneca, especialment, les seves Lletres a Lucili, ha estat un autor que m’ha acompanyat sempre, especialment en la mort de tots dos.

Podria continuar esmentant llibres i llibres que vaig llegir perquè els havia recomanat el meu professor Eudald Solà. Però no tan sols va ser el meu professor i, tot i que vam perdre el contacte durant bastant temps, ens vam retrobar al cap dels anys com a companys de departament a la Universitat de Barcelona. D’aquella època recordo molt especialment el seu agraïment infinit a Sebastià Serrano i les nostres xerrades, sempre massa curtes –jo tenia la canalla petita i corria tot el dia–, sovint a peu dret. La darrera vegada que vam parlar, però, ho vam fer asseguts. En un banc davant el jardí de la facultat, molt a prop del bust de Salvador Espriu. Vam parlar de la malaltia i del tractament com d’un mal tràngol que s’havia de passar, però crec que ambdós teníem l’esperança que se’n sortiria.

Abans de morir li va demanar a Josep Maria Bernal, un doctorand seu, que jo fos al tribunal que havia d’avaluar la seva tesi. Una tesi en què el guiatge de l’Eudald era present en cada paràgraf. Vaig anar-hi amb dos llibres que m’han acompanyat sempre: la seva traducció dels poemes de Kavafis i la traducció que havia fet Carles Riba amb un pròleg de l’Eudald que és com una de les seves classes. Quan vaig recordar-lo, no vaig poder evitar plorar amb un devessall de llàgrimes que ningú no sabia com entomar. Recordo que l’enyorat Joan Solà era al meu costat i jo podia percebre la seva incomoditat, però no podia parar. Al capdavall, si jo era allà, si havia fet filologia, si era doctora i si era a la universitat era perquè, en un moment en què jo tenia pànic del futur, vaig topar amb un professor que em va mostrar fins a quin punt la cultura és el millor ajut per a viure.

Aquest diumenge, 4 de juny, s’ha inaugurat a Ripoll l’Espai Alexis Eudald Solà. L’espai és a la plaça Abat Oliba i l’acte semblava ben bé pensat i creat per l’Eudald. La mateixa cura que ell posava quan organitzava qualsevol activitat es veia en tots els detalls d’aquest dia. Poca estona després d’haver començat, mentre el seu amic Florenci Crivillé en feia la glosa, començava a ploure amb força. Però la pluja, lluny de deslluir l’acte, el feia resplendir encara més. Refugiats al Museu Etnogràfic, la veu meravellosa de la cantautora Marina Prat (aquesta noia té un do), els seus deixebles interpretant poemes que ell havia traduït, l’Oriol Genís retornant-nos la seva veu en els poemes de Kavafis i les paraules de la seva vídua, Mercè Trullen, tot brillava com sempre va resplendir l’Eudald. Quina prova tan contundent que és el record el que fa reviure les persones.

L’acte, conduït per la regidora de Cultura en funcions, Montsina Llimós i amb la presència de l’alcalde en funcions, Jordi Munell, tenia també l’ombra melancòlica del comiat amb una mirada al futur: un agermanament entre Ítaca i Ripoll. Tant de bo s’acabi fent realitat, seria la culminació de l’obra de l’Eudald i un símbol ben necessari a Ripoll. Mentrestant, desitgem que aquest espai serveixi per a allò que l’Eudald va convertir en forma de vida: el respecte i el gaudi de la cultura com a forma d’alliberament. Que el lloc que el va veure néixer i ara el recorda trobi la manera d’acomplir el somni de Salvador Espriu: “Diverses són les parles i diversos els homes i convindran molts noms a un sol amor.”