El 15 d’agost a la nit a Bétera tirem coets. Molts. La coetà és una festa que marca la nostra existència com a poble, amb una ocupació inusual, perquè és total i absoluta, de l’espai públic. Som molts els qui en tirem, milers, i els qui no en tiren comparteixen la festa de les cases estant. Per als més reticents, la cosa és una certa molèstia durant unes quantes hores, però que generalment s’aguanta en nom de l’expressió de col·lectivitat que la festa representa. Fins ara, que ha aparegut –i no rigueu, si us plau– la constitució espanyola.

En una carta a una pàgina web local una veïna del poble que es presenta com a ‘filòsofa pràctica i educadora social’ ha afirmat –lògicament en un castellà ben ranci– que esperava que l’ajuntament es posaria ‘del costat de la constitució espanyola’ i enguany prohibiria la coetà. I com que això no ha passat, qualifica l’ajuntament de ‘institució violenta que força la gran majoria a convertir-se en participants passius’. Evidentment el poble, que tira coets en massa per tradició el 15 d’agost a la nit, al seu text passa a ser ‘una minoria’ que ‘gaudeix fent malbé el mobiliari urbà’. I, per acabar, aquesta senyora completa el manual de fer articles constitucionalistes fent-hi passar el ‘Basta Ya!’ anti-ETA i qualificant la coetà de ‘clandestina’. Qualificació més que xocant, al·lucinògena, tenint present que, tret de pocs carrers reservats per seguretat, es fa al poble sencer.

La cosa seria simplement graciosa si no fos perquè resulta molt representativa de quelcom que ja fa temps que passa: converteixen la vetusta i fossilitzada constitució espanyola en un projectil contra qualsevol cosa que la dreta espanyolista considere fora del seu consens, contra tot allò que escapa al franquisme sociològic, aquell concepte tan precís popularitzat per Armando de Miguel abans de transformar-se ell mateix en allò que denunciava de jove.

Com bé explica Juan Carlos Velasco a Patriotismo constitucional y republicanismo, el nacionalisme espanyol no ha tingut mai un discurs articulat que es puga considerar democràtic i per això, per salvar aquest buit, el PP es va servir de la manipulació grollera del concepte del ‘patriotisme constitucional’ alemany d’Habermas amb la voluntat de ‘amagar les vergonyes del nacionalisme espanyol més castís i ranci’ rere un concepte modern i en aparença integrador.

Però, com que tot era mer teatre instrumental i el contingut de la proposta original no interessava, aquell patriotisme constitucional bord ha esdevingut ben de pressa un terrible fonamentalisme constitucionalista, que connecta millor amb el sentiment autoritari que impregna la dreta franquista i sovint el PSOE mateix. Un fonamentalisme que és usat pels hereus del franquisme per alienar i marcar negativament tota mena d’oposició. Si cal, inventant-se coses que no són escrites al text. I fixeu-vos que aquesta veïna arriba a afirmar que la constitució espanyola actual empara un suposat dret seu de tenir la finestra oberta el 15 d’agost a la nit sense que li entren coets i d’aparcar el cotxe a la porta de casa –curiosament només aquella nit, passant per alt que una nit qualsevol no hi ha qui puga aparcar el cotxe a la porta de casa en una població tan difícil per al trànsit com és Bétera.

L’exemple local serveix, doncs, per a il·lustrar de manera gairebé caricaturesca una cosa que no solament els independentistes i l’esquerra conseqüent denuncien amb una gran contundència, sinó també de manera molt acurada eminents professors catalans, bascs, gallecs i espanyols mentre els mitjans i la classe política oficial fan el desentès. Quan el professor Xavier Bastida argumenta que, de fet, la constitució espanyola és una ideologia totalitària que no permet la discrepància i transforma els dissidents i els inconformistes en marginals, es refereix a la mateixa cosa que, al final, de manera pintoresca, expressa aquesta senyora que vol prohibir la coetà. Nicolás Rufo, al seu magnífic text How does Sociological Francoism shape Spanish Democracy?, explica a la perfecció que la dreta espanyola té un ‘sentiment patrimonial del poder que rebutja el parlamentarisme’ i afirma que per això s’agafen a la constitució ‘com si fos el santuari de la nació espanyola, per poder construir la tesi que, atès que són ells els defensors de la nació espanyola indissoluble, ells són els únics amb dret de manar-hi’. I la professora Lucía Payero encara va més lluny, revelant el pervers mecanisme de presa del poder per part de la desacomplexada dreta espanyola: ‘Afirmant que és la constitució la que ha establert la democràcia , aleshores només cal aplicar una lògica maniquea, segons la qual qualsevol que la qüestiona [la constitució] és automàticament un enemic de la democràcia, de l’estat o de la nació.’ Com sempre –i anirem a parar ací una vegada i una altra–, l’alineament del PSOE al costat de la dreta franquista solidifica el bloc autoritari que destrueix la poca democràcia que teníem. Per la qual cosa la seua responsabilitat és immensa.

Tanmateix, cal recordar, gràcies a Sheldon Wolin, que aquesta bunquerització constitucional és una victòria nostra, perquè força el règim a abandonar la cara més amable del totalitarisme invers i el fa virar vers un totalitarisme clàssic molt més fàcil d’identificar i combatre, infinitament més difícil d’aguantar per a la població. I la sort, per dir-ho d’alguna manera, és que aquest tancament constitucional n’expulsa tants que portarà inevitablement al col·lapse del règim, potser de l’estat. Com a exemple valga l’agressió soferta l’altre dia a Màlaga per un grup de joves valencians que havien penjat la bandera de la ciutat de València –ara oficial de la comunitat autònoma– en un balcó. A cops de totxana van ser rebuts per grups de malaguesos que els consideraven independentistes catalans. Sembla que els xicons eren blavers, però les quatre barres, per més afegits que hi vulgueu posar, escapen al fonamentalisme espanyolista perquè al cap i a la fi són quatre barres. Ho va denunciar encertadament el president de les Corts Valencianes Enric Morera, en emfasitzar la gravetat de l’atac. El nacionalisme espanyol que s’agafa a la constitució com si fos patrimoni seu és més agressiu encara que no el franquisme, simplement perquè ara es troba amenaçat per una perifèria exhausta de l’espoliació organitzada i a la qual ja no pot enganyar gaire més.

A partir d’ací, que hi haja qui, al Principat, considere de manera pública que hi ha cap eixida possible que no siga la independència només es pot explicar per les condicions personals o perquè crega que no es pot derrotar Espanya i que, en conseqüència, cal acomodar-se a les engrunes per continuar mantenint el seu projecte organitzatiu. I contra això crec que, més que dedicar-se a repartir carnets de dignitat o de catalanitat –una tasca que fan alguns indignats però que jo considere insultant i perfectament inútil–, cal proveir la gent de les eines necessàries perquè puga analitzar la realitat de manera crítica i, consegüentment, fer-se conscient tant de la gravetat de la situació com de la necessitat imperiosa de rematar l’impuls de l’octubre del 2017, al preu que siga. Això, si més no, procurem fer sempre a VilaWeb, d’acord amb la nostra responsabilitat periodística i la nostra independència editorial.

 

VilaWeb necessita el vostre suport: feu-vos-en subscriptors

En què creu VilaWeb: la nostra declaració de principis

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb