La ciència del transhumanisme

VilaWeb
Redacció
21.06.2022 - 05:15
Actualització: 27.06.2022 - 09:10

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’objectiu del transhumanisme és utilitzar la ciència i la tecnologia per portar els éssers humans més enllà dels límits de la seua forma natural. Per primera vegada, els avanços científics recents han possibilitat intervencions genètiques relacionades amb l’evolució humana dirigida. Un altre tipus de desenvolupaments ens han donat innovacions electromecàniques, incloent-hi la miniaturització de components i millores en materials biocompatibles, i s’estan creant interfícies cervell-màquina (ICM) que potencien una dimensió cibernètica en la qual podríem controlar dispositius mecànics amb la ment. Aquest article repassa els avanços recents més importants, amb especial atenció a l’edició genòmica i els usos terapèutics de les ICM, així com altres usos d’aquestes tecnologies per al millorament humà.

El que va començar com un moviment relativament mar­ginal per a desenvolupar els humans més enllà dels límits naturals d’Homo sapiens s’ha convertit recentment en una disciplina molt més consolidada. Aquest canvi és degut, en bona mesura, a l’aparició de tecnologies que comencen a fer possibles canvis en la forma humana que serien molt poc probables, o fins i tot impossibles, mitjançant evolució cega. Fonamentalment, la ciència pot alterar dues dimen­sions de la naturalesa humana: la humana-animal (enfocament biològic) i la humana-màquina (enfocament electromecànic). Abordarem totes dues opcions, començant per la biològica.

Rutes biològiques per al millorament humà

No repassarem l’historial d’intents de dirigir delibera­dament la genètica dels individus, però sí que és neces­sari esmentar dos enfocaments, encara que siga només per a ressaltar-ne les limitacions. En primer lloc, fa més de trenta anys des de l’ús pioner del diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) per a seleccionar embrions lliures d’una mutació hereditària determinada, potencialment en combinació amb altres característiques que els convertisquen en futurs donants compatibles de cèl·lu­les mare per a tractar un germà malalt. Encara que el terme bebè de disseny s’ha utilitzat molt per a referir-se als nens nascuts mit­jançant DGP, mai va ser una des­cripció especialment precisa, ja que el procés es limitava a triar una combinació de gens present de manera natural; aquesta tèc­nica no va permetre mai introduir nous gens intencionalment.

Gràcies a una segona tecnologia, la teràpia genètica, es va fer un pas més cap a l’alteració deliberada de l’ADN d’un individu. L’objectiu d’aquesta estratègia era superar malalties provocades per tenir dues còpies defectuoses d’un gen afegint una tercera còpia funcio­nal. Encara que puga semblar relativament senzill, la realitat va demostrar ser més difícil de controlar que no s’esperava. Per exemple, el mateix procés d’integrar ADN nou en un cromosoma (per a facilitar que s’herete el gen extra de manera estable) podia provocar dany addicional i altres problemes. A causa d’aquestes limi­tacions, aquest enfocament va quedar sempre restringit a la teràpia, no al millorament humà.

La possibilitat real d’introduir capacitats addicionals en els éssers humans mitjançant la modificació del seu genoma va arribar amb la creació del sistema d’edició genòmica CRISPR, formalment conegut com CRISPR-Cas9. Anteriorment s’havia aconseguit alterar genomes d’altres espècies amb un cert èxit, utilitzant eines conegudes com nucleases de dits de zinc (ZFN, de l’anglès zinc-finger nucleases) i nucleases efectores de tipus activador de transcripció (TALEN, de transcrip­tion activator-like effector nucleases) (Gaj et al., 2013). No obstant això, i encara que l’ús de CRISPR tampoc és extremadament senzill, tant ZFN com TALEN són considerablement més complicats, cars i ineficients, per la qual cosa ràpidament es van abandonar com a mèto­des de millora humana quan va arribar la nova tècnica.

«L’aparició de noves tecnologies comença a fer possibles alguns canvis en la forma humana que serien molt poc probables mitjançant evolució cega»

No és exagerat dir que CRISPR va ser una revolució; va obrir el camí a alteracions no heretables en humans i fa possible la idea de bebès biològics transhumans i vertaders bebès de disseny.

Llig ací l’article complet publicat en la Revista Mètode 

Chris Willmott. Professor del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular de la Universitat de Leicester (Regne Unit). Ha dut a terme recerca sobre la resistència als antibiòtics i actualment es dedica sobretot a les àrees de bioètica, pedagogia, i la representació de la ciència en els mitjans de comunicació.

Què és Mètode

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes