Aquesta setmana Kae Tempest (Londres, 1985)  ha passat per Barcelona per presentar el seu llibre Tota la vida buscant (l’Altra Editorial), traduït per Maria-Arboç Terrades. En conversa amb l’escriptora Virginie Despentes (Teoria King Kong), va omplir la sala Paral·lel 62 com l’artista polifacètic que és. Acostumat a les sales de concert, la devoció no va ser diferent. Els protagonistes van arribar a poc a poc a la intimitat esperada. En part, gràcies a la complicitat d’una Despentes fent d’entrevistadora, amb un bon reguitzell de preguntes senzilles però profundes. “Si no t’agraden, passem a la següent, perquè en tinc moltes més”, va dir la feminista francesa instal·lada a Barcelona. “Com adoro aquesta dona”, va dir ell, en acabar.

Van començar amb la fascinació de Tempest per Barcelona, on ha actuat al Primavera Sound o al Sònar. “Guardo sensacions molt romàntiques de la ciutat –va dir–; fins i tot m’hi he banyat.” L’estrella britànica va parlar dels orígens i la topografia de la novel·la. “Edgecliff es una ciutat inventada, però té molt dels llocs on he viscut.” Aquelles atmosferes de platja, de solitud, de pèrdua, on la llum s’alterna amb l’alcoholisme. Els presents ja sabíem que en realitat també parlava del seu desert emocional, de la violència de l’heterosexualitat normativa. “Són llocs gairebé als límits de tots els confins”, va prosseguir. El músic, que fa uns quants mesos que actuava a Razzmatazz presentant el seu quart disc, va fer una dissecció del procés creatiu, un dels seus temes –de fet, va escriure tot un assaig parlant d’això: Connectar (Més Llibres) traduït per Martí Sales. “Abans d’escriure aquest llibre, quina idea tenies sobre allò que escriuries?”, va demanar Despentes. “M’han passat tantes coses… Tan sols tenia un personatge clar, Rothko Taylor. Sabia que vivia en una furgoneta i jo vaig passar temps amb elli. Ara tinc la sensació que és una persona de veritat”, va explicar sobre li protagonista –tot el llibre és escrit en llenguatge inclusiu–, que torna a casa després de quinze anys a la presó. “Sabia que volia escriure sobre la ferida, i que si ho feia, hi hauria coses a les quals m’hauria d’enfrontar, tot i que abans de començar no sabia exactament quines”, va respondre.

Virginie Despentes i Kae Tempest a Paral·lel 62 (fotografia: Damià Bosch).

Sobre la construcció dels personatges, va dir que tenen vida pròpia. “Tu els poses en unes escenes i t’imagines el seu univers. Llavors els fas parlar. Però arriba un moment que ja no és la teva veu, sinó que el misteri els habita i comencen a parlar tots sols. A mi, això, no m’havia passat mai”, va explicar. El músic, poeta i dramaturg, que s’ha fet famós també pels seus audiollibres, va dir que el seu procés creatiu també tenia molt d’obsessió i que li costava de dormir perquè sentia els ecos de la veu dels personatges. “Escriure el llibre m’ha originat molt cansament perquè el meu cervell és intens i corria a tota vela.” També van aparèixer el vincle amb la música i la corporeïtat. Tempest va descriure el moment de la creació com el fet de “deixar enrere el cos”. Quant al mític blocatge dels escriptors, va ser directe: “No existeix el blocatge, solament la por d’escriure malament. Quan deixes d’escriure és perquè tens una expectativa. L’expectativa és el contrari de la creativitat”, va reblar. També va explicar que són els terminis allò que el fa escriure. “Si no tingués terminis, no sé què faria!”

La vergonya i sortir de l’armari

“La novel·la per mi és com estimar una persona d’una manera que abans no podies estimar, és com una escapatòria a situacions teves doloroses”, va dir a la meitat de l’acte. Tempest, abans conegut per Kate, va anunciar la seva identitat com a persona trans no binària el 2020 i s’identificà com a home trans el 2025. Va parlar de la vergonya com una sensació “molt coneguda” i al voltant de la qual gira la novel·la: “La meva relació amb la vergonya és molt intensa i em complica molt la vida. Però quan sóc a la sala de control dels motors de la novel·la, hi puc donar una altra forma.” Així mateix, va dir que la creativitat era “un acte de vida” enfront de l’alineació de mort de la vergonya. “A la paret de l’estudi hi diu: ‘Escriu allò que no ets capaç de reconèixer. Vés a la ferida. Vés a la vergonya’”, va explicar, ell que va viure anys sense sortir de l’armari i sense accés a la comunitat queer. “Quan tenia vint-i-tants anys vaig acudir a una festa queer. Me’n vaig anar perquè no sabia ben bé què hi feia. Però, abans d’anar-me’n, una persona em va dir que hi tornés l’endemà. Em va donar quatre dossiers enquadernats de l’obra de Leslie Feinberg. Aquella lectura em va fer sentit estimat”, va explicar.

Tota la vida buscant és com si un jo madur digués al seu jo jove: “Tu tira endavant.” Ja a punt d’acabar, ho va rematar: “Si podeu, heu de continuar vius tants anys com sigui possible. Si tireu endavant, les coses milloren.” Kae Tempest va acomiadar Despentes i després, tot sol a l’escenari, va fer un solo de rap de deu minuts que va fer entrar el públic definitivament en el seu cos i, més directe encara, a la seva ferida.