Julià Guillamon: “De broma en broma, en el llibre hi ha alguna bufetada, perquè estic emprenyat”

Conversador, curiós, simpàtic, pencaire i brillant a parts iguals, es defineix en l’entrevista com a adrenalínic. Amant del disseny, però sobretot escriptor, Julià Guillamon acaba de publicar El rellotge verd (Anagrama), que presentarà Adrià Pujol el dia 21 d’octubre a la llibreria Finestres. El títol no fa gaire justícia a l’entrevista, perquè ens la passem rient. I és que el llibre és molt més que això. Segurament el títol ideal seria: “Monzó ho és tot”; és una afirmació important, però també seria massa parcial. O bé: “Hem perdut massa coses pel camí”, que retrataria la part més profunda de l’entrevista. O “Va ser una gran decepció”, que explica el pas per l’Avui.

No hi ha cap títol perfecte que descrigui l’enveja que fan els ulls, la mirada de Julià Guillamon. Ho capta tot, ho relaciona tot, tot li fa fer una rialla empàtica i en tot sembla trobar-hi alguna cosa interessant, sobretot en les persones. El rellotge Benetton by Bulova, de color verd, que torna a portar al canell, és el punt de partida per a estirar el fil de la Barcelona dels vuitanta, on gairebé tot és possible. On potser res no és ben bé allò que sembla i, com tot, amb una dècada es va tornant rígid. Amb més amics dissenyadors que no escriptors, Guillamon ens passeja de l’hostal Castells d’Arbúcies –de la seva mare– a la Barcelona de les il·lusions, on ell també es transforma. De Gràcia al Poblenou ens fa entrar en el món del disseny d’una Barcelona que n’és la reina. Del desig i la passió per l’escriptura passa a ser un escriptor que tan sols s’encotilla en una escriptura precisa que diu el que vol dir i que és feta per ser llegida, perquè el lector s’hi lliuri.

De la ciutat plena de gent trempada amb qui és fàcil de teixir històries passa a una ciutat on la gent viu encapsulada, amb la qual ja és difícil de compartir històries. Una part important del llibre és el món del periodisme, de com allò que podia ser no ha estat. No en parla, però hi sura. La camisa que porta és de Palau i Fabre. És preciosa.

—En El rellotge verd parleu dels anys vuitanta…
—La Mercè Ibarz em va dir una cosa del llibre que em va agradar. I és que tot comença quan érem pobres, no només a casa meva sinó quan érem pobres tots, quan la gent tenia cotxes petits, cases petites… Al llibre començo explicant aquest món que era el dels meus pares. Era el món que hi havia. Aquest és el punt de partida, el món del Poblenou, que era més de patacada, i el de Gràcia, que era una mica més sofisticat. Eren dos mons diferents que ja sortien a El barri de la Plata. El meu avi de Gràcia era cambrer a l’aeroport i a casa seva hi havia unes modernitats que al Poblenou eren inimaginables; obries un armari i et sortien aquells cartells de la Pan Am…

—També hi surt allò que en dieu el matrimoni catastròfic dels vostres pares…
—Això forma més part del llibre El barri de la Plata; allà ja havia explicat aquesta mena de tragèdia grega entre dues persones que s’estimen i es fan mal. I que és un desastre perquè ho volen arreglar i no ho aconsegueixen. Tot plegat té un punt d’intensitat dramàtica molt forta. En canvi, aquí volia fer una altra cosa, volia que fos una comèdia: una cançó dels Beatles, una pel·lícula de Tony Curtis o un James Bond de Roger Moore. Una cosa lleugera i divertida, de tant en tant hi ha alguna broma. El protagonista d’aquest llibre és el noi, i a El barri de la Plata eren els pares. És una novel·la d’iniciació i els pares formen part del rerefons.

—En part, tots dos llibres els escriviu gairebé simultàniament.
—Els dos llibres es van encavallar. El barri de la Plata va sorgir com una sèrie de l’Avenç. Vaig fer-ne onze capítols i en l’últim hi ha el descobriment de l’alcoholisme del pare. Tothom es va quedar així… però jo ja sabia què faria després. Mentre encara no havia acabat El barri de la Plata, gairebé d’una manera natural em va sortir començar El rellotge verd. No era premeditat. Em va passar aquesta anècdota del rellotge que explico en el llibre i aleshores em vaig trobar mentalment als anys vuitanta. Era un moment en què estava molt content de la vida, era molt feliç i tot m’anava molt bé, i em va sortir tot molt natural.

—És a dir que la part final d’El barri de la Plata és posterior a El rellotge verd?
—Són coses rares, que també demostren que tens capacitat de fer-ho. Hi ha un element novel·lesc en tota la construcció, tant de l’un com de l’altre. No sóc mai jo, sinó que hi ha un artefacte literari. La part principal d’aquest llibre la vaig escriure el 2016. En aquell moment tenia cinquanta-tres anys. No era una època per a fer unes memòries i això formava part de la broma. No és un senyor que escriu unes memòries de debò, sinó que és algú que fa veure que escriu les memòries. Aquesta era la broma, però com que a la vida han passat tot de problemes, el llibre ha acabat sortint en una època en què ja és més normal fer unes memòries.

—Ara teniu seixanta-un anys.
—Ara serien unes memòries prematures, a cinquanta-tres una broma, he, he. Tenia gràcia.

—Què va passar que es va estroncar el llibre?
—Quan vaig començar era el juliol del 2016 i per Nadal la Cris va tenir el vessament cerebral. El primer any el vam passar a l’hospital i vaig fer molt poca cosa, tot i que vaig acabar El barri de la Plata. En Julià de Jòdar em va dir: “Tot això que et passa et farà més bon escriptor.” Tenia raó. Tot va ser un xoc traumàtic tan bèstia que em va donar una consistència que abans no tenia, però potser buscava. Després han passat moltes coses, un procés molt llarg de malaltia i operacions.

—I quan el vau repescar?
—Tenia la sensació que no tornaria a ser aquell paio tan divertit que anava al bar Felip de Llançà al matí i es posava a escriure a raig. Pensava que ja no podria recuperar aquell jo per tot allò que m’havia passat. Després de sis anys de tantes incidències vaig decidir que anàvem a Llançà fos com fos. No podríem fer allò que fèiem, no, però hi aniríem.

—I allà vàreu tornar a escriure?
—Va ser com tornar a l’escenari del crim. Va ser tornar-me a asseure a la mateixa taula del bar Felip i tornar a escriure com abans. No sé ni on comença un tros ni l’altre, no sé veure-hi el tall.

—Dieu que vàreu escriure a raig… De la vostra escriptura es diu que és molt bona, sense floritures, sense metàfores, directa… Us és fàcil escriure?
—Sí, m’és fàcil. Però cada moment té la seva cosa. Jo no em vull repetir. Tinc clar que sempre s’ha d’anar fent coses diferents. El que costa és trobar una nova manera de fer cada vegada i no deixar-te portar per la facilitat del que ja saps fer. Això té un problema, que és quan et fan un encàrrec que és una cosa molt important, però, en canvi, sempre et demanen el que ja has fet.

—M’impressiona com lligueu les coses més diverses amb una facilitat aparent absoluta.
—He tingut la sort de ser periodista i d’haver pogut deixar la redacció i dedicar-me més a aquest periodisme de senyoret que faig. Però, la redacció dóna molta vitalitat perquè has d’escriure cada dia, perquè no pots fer allò de “avui no tinc res a explicar”, sinó que avui és dilluns i toca. Això és una gran escola que va molt bé. El periodisme crec que és un dels temes del llibre. Fent periodisme no pots dedicar-te a tocar el violí. Tu has d’anar a explicar les coses, la gent t’ha de poder entendre, la gent ha de quedar atrapada per allò que expliques. Si no, no funciona.

—Quan escrius t’has de fer llegir, dieu… No sé si tothom ho té clar.
—És clar, t’has de fer llegir. A vegades hi ha coses que són boniques, però són tan retòriques… Això ja m’ho vaig treure de sobre. A mi m’agraden molt les estructures dels llibres.

—El rellotge verd no té una estructura fàcil d’escriure, però, en canvi, sí fàcil de llegir…
—És fet expressament. Vaig pensar que ho havia de fer tot seguit, com si fos una pel·lícula amb un pla seqüència. He intentat fer això i que qui el llegeixi tingui la sensació que no sap com l’he fet arribar a un hostal de l’any 1979, amb una noia que es diu Flor, que ha vingut d’Andalusia, que té un xicot que s’assembla a Antonio Gades i que es banyen en pilotes a la riera d’Arbúcies. Que tingui aquesta sensació de com ha anat a parar allà, que es pregunti com hem arribat aquí. He, he. Al principi és molt sorprenent, potser després és més lineal.

—També és farcit d’històries. Ara recordo la de Casasses, però n’hi ha moltes…
—Això és més literari que no memorialístic. M’interessava la situació literària. L’Enric que no acabava mai l’article i cada nit quedaven a les escales dels Josepets i em deia “no el tinc”. Era divertit. Era un món agafat pels pèls: Quimera, Viejo Topo… Ara també hi ha coses que no són literàries. Un dels retrats de què estic més content del llibre (bé, n’hi ha tres; no, n’hi ha quatre)…

—Són?
—La Flor [riu]. La noia que ve d’Andalusia i acaba en un hostal d’Arbúcies, tot plegat és de novel·la. La Marcusa, la senyora de pagès que serveix taules, que no té etiqueta, i la mare i l’àvia es desesperen perquè es toca els cabells. Després també la tieta Mercè i la Rita, que és la veïna de baix. Una senyora que té la síndrome de Diògenes, però tu te l’estimes, perquè quan eres petit et regalava figures del pessebre perquè tenia una parada a la Fira de Santa Llúcia. Fer aquests retrats va molt més enllà de les memòries.

—Parleu de la Barcelona de les il·lusions. Què voleu dir?
—És la Barcelona real, la que en certa manera s’ha perdut, la de la gent normal. Estaves envoltat d’una gent molt rica vitalment. Potser ara també hi ha gent com aquella i potser l’únic problema és que ara no la coneixes, no hi convius i no la saps descriure. Aquesta gent era molt agraïda. La monja que ja no era monja i vivia amb la seva xicota davant de casa i ens passàvem les coses per la finestra.

—Una història que la veïna nova capgira.
—Si, quan arriba tapia la finestra i, és clar, dius: “Hòstia!” Tenia ganes d’explicar la transformació d’un món on hi havia una gent que era trempada cap a un món on tothom és una càpsula i difícilment es relaciona. Crec que no era jo sol, que érem més aquells a qui ens agradava molt parlar amb la gent. Jo, com que tot l’estiu estava a l’hostal amb gent gran, m’havia acostumat a parlar amb ells. Jo no hauria pogut fer el llibre de l’exili si no hagués estat a l’hostal. Com que m’avorria m’agradava que m’expliquessin coses. Al principi hi surt un rellotger del Portal de l’Àngel, que era un home fascinant, que t’apareixia amb la insígnia de Solidaritat Catalana i t’explicava què passava l’any 1906…

—Arriba el 92 i això s’acaba.
—Bé, passen coses entremig. Crec que Barcelona va tenir un moment especial que va ser entre final dels setanta i el 87. Un moment en què tot estava molt tendre i no hi havia res gaire consolidat. La gent diu: “Però sí que hi havia en Pujol.” Sí, home, però jo havia treballat a l’Avui i sabia com anaven les coses. Hi havia molta màniga ampla. Res no era rígid. Hi havia molts infiltrats a tot arreu, gent com jo, catalanista, progre… A les institucions més carques de la ciutat hi havia gent com nosaltres. Aquest moment és molt interessant. També hi havia una certa eufòria perquè hi havia bonança econòmica i tothom era capaç de fer negocis i muntar coses. És un moment molt especial que coincideix quan tinc vint-i-cinc anys. Vaja, que em toca la rifa. És un moment excepcional i a més tenia feina. Com que hi havia un canvi d’època i una certa prosperitat econòmica després de la crisi del petroli, la cosa es va revifar i es necessitava gent jove.

—Llavors entreu a l’Avui.
—Hi vaig entrar perquè tota la gent que hi havia venia del periodisme antifranquista i allò ja no acabava de lligar amb el que passava. I es van obrir les portes de molts llocs: “Que entrin aquests joves i ens expliquin que ve ara.” Com diu un amic meu: “Hi havia les portes obertes i a dins no hi havia res.” Aquesta segona part és important, perquè no només pots entrar-hi, sinó que un cop ets dins et deixen construir. Tot estava desballestat. T’ho havies d’inventar. No hi havia res que fos consolidat.

—També expliqueu com tot va agafant rigidesa.
—Va agafant rigidesa i es va institucionalitzant. La política democràtica va fer estructures més rígides. Aquella màniga ampla que hi havia al principi va desapareixent. Entre línies també hi va sortint tot això, al llibre.

—Vàreu fer uns articles des de Prada tan sonats que vàreu acabar plegant de l’Avui.
—Sí, me’n vaig anar de l’Avui per això, entre altres coses, però, vaja, sí que va ser la meva gran aventura. Penso que el meu pare hauria estat orgullós de mi si li ho hagués explicat, que potser no ho hauria fet. Sóc fill d’un obrer del metall sense consciència de classe i que quan se li inflaven els collons arribava a casa i deia: “He plegat, n’estic fins als collons d’aquest fill de puta.” I aquí jo vaig fer de Julián Guillamón total i els vaig enviar a prendre pel sac. Jo no vaig coincidir mai amb en Barnils, però crec que està en la seva línia. En Barnils surt en una d’aquestes cròniques de Prada, d’una conferència que va fer que digués el president del Barça hauria de ser en Lluís Llach perquè la gent encendria els encenedors i no caldrien focus. Era aquell tipus de gamberrada innòcua.

—S’hauria de fer un llibret amb aquests articles.
—Sí, una mica polit… Tothom tenia la pell molt fina perquè havia canviat alguna cosa. Això va ser el 1989. En un altre moment no hauria estat igual.

—Quan us deien “no ho diguis en una entrevista”, no en fèieu cas i ho escrivíeu.
—Això ho vaig fer a La Vanguardia. Això desgastava molt. El que es va emprenyar molt va ser en Molas, quan vaig escriure “Moletes”, però tothom ho deia. Ara, és clar, jo en vaig fer una peça sencera a La Vanguardia. Ho acabo explicant al llibre perquè és el símptoma que havien canviat les coses. S’havia pogut fer i havia arribat un moment que ja no es podia fer.

—I ja no es pot tornar a fer…
—Jo penso que sí que es pot tornar a fer. Però passa que ara el món té una complexitat molt gran. Aquell món no era tan complex, coneixies tothom. Amb molt poca investigació estaves al cas de coses que passaven en mons diversos.

—I això vol dir més opac, més fosc?
—En aquell moment podies fer fàcilment un mapa del que passava. Era un moment –en parlo al llibre– en què es compartien moltes coses i un dels problemes d’ara és que cadascú té la seva veritat. El món ha esclatat amb una quantitat de situacions individuals poc comunicades. L’espai social s’ha reduït per totes aquestes bombolles. En aquell moment tot era més homogeni i quan entraves era més fàcil orientar-te.

—Potser me’n vaig cap on no toca, però quan llegia el llibre pensava que si l’Avui hagués sabut fer el seu paper i hagués pogut retenir el talent, que diuen ara, potser moltes coses serien diferents. En Monzó escrivia a l’Avui, com vós i tanta gent; una llista ben llarga.
—Jo no en parlo mai, d’això.

—Però en podem parlar? De cop he vist com un precipici de tot allò que podia ser, sobretot per la gent que éreu, i no va ser.
—Va ser un moment d’una gran decepció. Jo sóc totalment adrenalínic. Tinc una addicció a l’adrenalina molt gran, creixent i el diari tenia aquesta cosa de l’adrenalina que era molt estimulant. Era un món on cada cosa era fantàstica… Què hauria pogut ser? Amb l’equip que hi havia s’hauria pogut fer millor. Hi ha un moment molt significatiu: ens deixen fer la contra i aleshores ens fa tanta vergonya que en Carreras i jo signem amb el pseudònim de Sònia Pérez uns articles que s’assemblen com un ou a una castanya. I no ens diu res ningú…

—I d’allà passeu a ser el senyor crític de La Vanguardia.
—Hi ha fases intermèdies. Hi ha un moment a Catalunya Ràdio que va ser molt important. En Quim Soler feia un programa de llibres i em va agafar com a crític. I va ser la primera vegada que em pagaven relativament bé. Era el moment d’El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, i jo era un nen i intentava colar-m’hi. L’única vegada que vaig anar al Boccaccio a la meva vida va ser amb en Jordi Vendrell; eren com uns germans grans i hi aprenies força coses. Aquesta va ser una fase important. I també vaig tenir una fase abans de l’Avui que va ser El Correo Catalán i el Diari de Barcelona autogestionat. Al Correo hi havia un altre negociat amb el sector castellà que també feia coses amb una voluntat renovadora: en Marcos Ordóñez, en Llàtzer Moix, en Sergio Vila-Sanjuan. I també hi havia en Monzó, que tenia un peu a cada banda. Havia estat a l’Avui, al Correo i a Catalunya Ràdio. Tenir aquests germans grans era molt important.

—En Monzó és el vostre germà gran preferit.
—Hòstia, en Monzó ho és tot. Des de tirar la canya a saber a quin restaurant has d’anar, a quina pel·lícula has d’anar a veure.

—En el llibre expliqueu que fèieu una dissecció de com escrivia.
—Jo i tots. El que digui que no menteix. Tots miràvem com ho feia. Jo vaig tenir la santíssima llet de descobrir-lo quan encara no era en Monzó. Jo venia d’un ambient, que el meu pare era torero i rotllo castellà, però la meva mare era catalana de Gràcia, molt catalana. Estava a Arbúcies tot l’estiu. Llegia Oriflama, Canigó. M’ho aprenia de memòria. A Canigó vaig descobrir un paio que trencava tots els esquemes, que era extraordinari. Que feia la secció de política-ficció, que era com el Be Negre posat al dia als anys setanta. Això ho veig ara a posteriori. No ho sabia, però m’agradava molt. Quan va sortir aquella novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres jo ja el llegia. Sempre l’he admirat molt. Vaja, l’admiro, per a mi és fonamental. Sense en Monzó no estaríem escrivint alguns el que escrivim als diaris. És clar que abans hi havia en Joan de Sagarra i en Barnils, però jo no havia vist mai el Tele/eXpres i m’arriba a través d’en Monzó. Si jo faig a La Vanguardia una columna que és un conte és perquè abans hi ha en Monzó, perquè abans hi ha en Barnils i perquè abans hi ha en Joan de Sagarra. No hi ha més història. I després ho pots enllaçar amb el que vulguis dels anys trenta perquè aquests bevien de la font pura. T’arribava directament una cosa que no sabies que l’estaves absorbint. Tinc tots aquests referents, per una banda, però també en Llàtzer, que feia uns articles de música extraordinaris, en Mingus B. Formentor, que és fonamental com a crític.

—Defenseu els mentors…
—És molt important tenir mentors. A mi a la universitat no em va passar, perquè allà sempre van considerar que era un cos estrany, que no els convenia, però en el món del periodisme i cultural i en vaig tenir de molt bons. Arribo a l’Avui perquè l’Agustí Pons vol una persona jove que cobreixi el flanc del que és modern, que comença a sortir i que ell no controla. Em va posar la catifa vermella. Ve en Borges a Barcelona i t’envia a entrevistar-lo i et trobes a vint-i-un anys entrevistant en Borges. Tenir una persona que t’ha donat aquest impuls és molt important. Després en Daniel Giralt-Miracle, que surt bastant al llibre, que sempre m’ha tractat bé i que sempre ha estat generós amb mi. L’altre que no surt tant, però que ha estat molt important que sempre ha obert portes, sempre ha donat facilitats, és en Vicenç Altaió.

—De Daniel Giralt-Miracle m’he aturat en una frase, quan parleu del fet que l’art català ve d’una tradició cultural pròpia i que ara es nega aquest fet. Com si no hi hagués art català.
—De tant en tant, de broma en broma, en el llibre hi ha alguna bufetada perquè en tenia ganes, estic emprenyat. Com pot ser que ara es digui que no hi ha art català? Per què ho diuen els del MACBA? Quina mena de cosa és aquesta? Tota la vida hi ha hagut art català i hi ha una tradició catalana que arriba fins ara. Per altra banda, sí que hi ha art espanyol, toca’t els collons! Vas al Reina Sofia i sí que t’ensenyen l’art espanyol ben endreçat, amb coses catalanes que ells col·loquen a la seva seqüència. Però per què nosaltres hem de prescindir del nostre discurs d’història cultural, com si fos una cosa antiga? Pot ser moderna i contemporània. No entenc com ha desaparegut la idea del disseny de Barcelona, que té una identitat pròpia i als anys vuitanta tothom ho sabia. No hi havia el disseny espanyol. Barcelona es proposava com a ciutat-estat del disseny. Ara aquest discurs ha desaparegut. En Daniel era una persona que venia d’una tradició pròpia, el pare ja havia treballat en el disseny dels anys trenta i per a mi és el que fa el millor disseny dels anys seixanta. Ell viu això a casa seva, ho reformula i ho projecta cap al futur. Dóna entrada a l’Altaió, a la Glòria Picazo, a tots els conceptuals de l’època. Hi ha una corretja de transmissió cultural i hi ha coses que a mi m’emocionen. En Giralt-Miracle em deia “vine a Filograf”, on hi havia el seu pare que tenia una màquina molt bona i antiga amb què feia els llibres de bibliòfil. Doncs era la màquina amb què es feia el d’Ací i d’Allà dels anys trenta. Això és el que fa la història. I crec que hem perdut massa coses pel camí.

—Com pot ser que mantinguéssiu el contacte amb en Monzó i el seu entorn i amb en Ramon Pinyol i la gent de Llibres del Mall? Eren dos mons oposats en aquell moment.
—Això sóc jo. Però jo també sóc en Perucho. Quan anava al Mall, que eren molt d’esquerres, devien pensar: “Ens hem fet amic d’aquest que és una mica rar perquè li agrada en Perucho”, que era considerat molt de dretes. Aquesta relació que teníem amb els més grans, nosaltres no l’hem tinguda amb els que vénen al darrere. Tot ha canviat d’una manera que això ja no es produeix.

—Per què?
—No acabo d’entendre per què s’ha produït aquest tall. Hi ha molta més abundància de referents i també s’ha introduït un element de conflicte generacional, això de la “generació tap”. Evidentment que per unes raons sociolaborals hi ha gent que tots tenen la mateixa edat i que estan situats en el món de la cultura, de l’administració… Però aquesta cultura de la queixa de la “generació tap” no permet veure que pots ser aliat d’una persona més gran que tu, que pots compartir-hi moltes coses. Hi ha molts prejudicis. Jo no he tingut mai poder i això també és molt idiosincràtic meu.

—Home, sou crític de La Vanguardia. Això és molt de poder…
—Bé, el de la meva feina, però no he dirigit mai res. Potser m’he equivocat. A vegades tinc la sensació que amb una mica d’acció, algunes coses canviarien molt. En general, ha faltat una mica de direcció. Però passa que es va de la cultura de màniga ampla total a “ara et diré com ho has de fer”. Potser s’han de renovar els referents, però si et veuen com un tap malament. Hi ha una altra cosa que és l’autoritat. Per exemple, jo a en Barnils li tenia una admiració extraordinària, però també em feia una mica de por. Aquesta mica de por també formava part de tot el muntatge, a vegades era respecte professional.