De la sèrie 'The American Way of Life' (1953), de Josep Renau (detall).

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

És molt bona notícia, per als que no anem a València tant com voldríem, tenir obres de l’IVAM aquí dalt, en una col·laboració de centres d’art i d’exposicions, com la que a partir de la setmana que ve permetrà veure al Born l’obra de Josep Renau (València, 1907 – Berlín, 1982), el gran cartellista i més que això, un artista polièdric tot sovint amagat encara pel combat esquerrà que va guiar la seva trajectòria: abans de la guerra, durant la guerra i en els exilis a Mèxic i Berlín, on va morir abans de la caiguda del Mur.

L’exposició, que s’inaugurarà dijous, porta per títol ‘Renau. El combat per una nova cultura’. Serà la més extensa feta mai a Catalunya i la podrem veure fins el 13 d’octubre. N’ha tingut cura Juan Vicente Aliaga, un dels bons estudiosos de l’art contemporani en els diferents vessants, del conceptual a les visions de gènere i teoria queer. El mateix dia de la inauguració Aliaga presentarà en taula rodona amb altres estudiosos el context de Renau als anys 30 valencians i el seu llegat. Perquè, certament, Renau i la seva obra han patit durant massa anys el purgatori, per no dir res de més opac encara, d’haver estat un decidit artista i intel·lectual comunista, sense ni abaixar el cap ni sotmetre l’experiment soviètic a més consideracions. Un artista que va continuar fent sempre el que havia començat a fer a València.

Com li va passar a Carles Fontserè, aquest de tall anarquista, Josep Renau de vegades ha costat de pair. No la seva obra, sinó la seva trajectòria. A mi, la veritat, com a moltes altres persones, res no em pot apaivagar l’impacte que la seva sèrie de fotomuntatges ‘American Way of Life’ em va fer i em continua fent, des que la va editar GGili fa anys. Una exposició formidable els va reunir, en el nou IVAM que per sort tenim, amb els d’una autora igual de formidable, Martha Rosler (Nova York, 1943), que com ell no deixa de treballar en les imatges de la guerra. ‘Tristes armes’ va aplegar fa quatre anys Rosler i Renau, una expo que va ajudar a obrir més els ulls davant l’obra de Renau, un artista que qualsevol diria que encara no ha tornat de l’exili. Va ser una de les primeres exposicions de la direcció de José Miguel García Cortés, nomenat uns mesos abans, el 2014, que des de llavors ha anat guanyant per a l’IVAM el respecte perdut i a poc a poc recuperat gràcies a exposicions com la de Rosler-Renau.

Si els fotomuntatges americans impacten, és també perquè ho van fer en els artistes pop valencians dels 60 i 70, no n’hi ha dubte. Com és que va ser al País Valencià on hi va haver els pop més vius? Els Crònica, els Realitat, dos equips d’artistes que, entre més, van fer obra duradora. Doncs perquè no sortien del no-res ni tampoc de l’observança estricta del pop americà. Hi havia Renau. Una obra crítica i combativa, respecte dels moments històrics, sí, i també respecte de l’evolució cultural de l’imperi que havia guanyat la guerra. Que Renau no va ser tan crític amb l’imperi soviètic? Potser no, no ho tinc prou calibrat, no ho sé, no sé ni tan sols si coneixem l’obra sencera d’aquesta etapa, que va anar del 1958 al 1983, molts anys, tapada sovint per qüestions d’herències i tantes mandangues que solen amagar els llegats artístics. Sé que la seva obra americana resisteix el temps. No seria pas el primer que és més bo criticant que no donant suport…

Aquí el tindrem, al Born, i ho podrem considerar. L’expo serà formada per unes cent obres, provinents la majoria com deia de l’IVAM, i també de col·leccions públiques i alguna de particular catalanes. I potser podrem, cadascú, dialogar-hi, tal com Renau proposava en una entrevista final: ‘L’art, o és vida o no és res. En l’obra d’art, per sobre de formes i continguts, compta la funció social que compleix. […] L’artista construeix la meitat de l’obra d’art. L’altra meitat la fa la gent.’ Funció social de l’art… fa temps que no se’n parla, ha quedat com una formulació antiga i sospitosa, de la guerra freda. En temps com els actuals de sobreabundor marejadora d’imatges, en aquest món d’imatges més i més rebotit i atordidor, els fotomuntatges de Renau són un respir. Potser és aquesta, avui, la funció social, permetre respirar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.