pesarrodona escoltes guàrdia civil

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Jordi Pesarrodona ha deixat la militància a Esquerra Republicana i les seves paraules no traspuen ni derrota ni ressentiment. Tot al contrari. Té clar per què ho ha fet i ho explica amb claredat. Encara té més clar què vol fer. El seu discurs és transparent: ‘Sembla que es traeix l’esperit de l’1-O’. Està convençut que tard o d’hora el moviment independentista trobarà una finestra d’oportunitat que li permetrà guanyar. Però no confia en l’aire del cel. Creu que la desobediència és la clau de volta. I per això matisa: ‘La lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura.’ I remarca el ‘no s’atura’. Per això fa una crítica explícita al Tsunami com ningú l’havia fet abans. És partidari de la unitat, però no abstracta, sinó que invoca els ‘lliristes’ i defensa ‘els d’Urquinaona’. No té línia de partit, fa política.

Al setembre ja havíeu deixat els càrrecs polítics amb ERC, en desacord amb el partit. Ara us heu donat de baixa. Què ha canviat per fer aquest pas?
—Va ser el cap de setmana, quan vaig veure el pacte al qual havia arribat ERC amb el PSOE d’abstenir-se a canvi de pràcticament res, perquè ja es veu que tot és foc d’encenalls. ERC claudica constantment a canvi d’una taula de diàleg que no acaba d’arribar mai, a canvi d’una gestió de competències que no acaben d’arribar, a canvi d’una renda mínima universal que no arribarà fins al 2021. Veig que ERC no va a buscar la independència sinó que pensa a gestionar l’autonomia. Hi estic absolutament en desacord. Molts ens vàrem creure que anàvem cap a la independència i ens vàrem creure l’1-O. Hi vàrem deixar la pell i ho vàrem donar tot. Sembla que es traeixi l’esperit de l’1-O.

Dieu que us heu sentit poc acompanyats. Fins i tot, sol. Podríeu desenvolupar aquesta sensació?
—Em vaig sentir sol en la protesta clown, la que vaig fer el 20-S, i que m’ha portat a ser una persona més coneguda. També és la protesta que ha fet que la Guàrdia Civil em persegueixi. Allà em vaig sentir molt poc acompanyat, com si ERC no reconegués la protesta com una protesta vinculada amb ells; com si hagués anat per lliure. A mi això em disgustava molt. Ho notava cada cop que havia d’anar a declarar. Quan declarava algun batlle o algun diputat d’ERC, hi anaven els alts càrrecs. I amb mi sempre venia la gent de segona o tercera fila. I no m’equivocava quan tenia aquesta sensació. Mai no van donar suport a l’acte simbòlic que vaig fer, un gest que s’ha fet arreu davant qualsevol bogeria humana. Cap suport de la gent d’ERC, ni un sol escrit a favor. I això em va molestar una mica. Vaig pensar que no combregaven amb les protestes clown, amb les accions no violentes.

Aquesta solitud també la vau sentir quan us van investigar per desobediència per haver participat en el referèndum del Primer d’Octubre de 2017?
—No. Quan es tractava d’un càrrec de desobediència greu com a regidor a l’ajuntament, em van proporcionar advocats, oferiments especials, de tot. És una gran diferència. Com a polític d’ERC, tot el suport que calgués. Però una protesta dins la desobediència no violenta, no la van reconèixer. Crec que és una de les protestes més blanques que s’han fet mai i que posen en qüestió un cos armat. I tot això, mira, m’ha portat a tres anys d’absoluta persecució per part de la Guàrdia Civil com del poder judicial espanyol. És tremend.

‘Esperem tornar-nos a guanyar la seva confiança’, deia de la vostra baixa Marta Vilalta. Què hauria de fer el partit perquè això passés?
—Quan vaig deixar tots els càrrecs d’ERC, vaig donar molt suport al Col·lectiu 1 d’Octubre. Creia fermament que des de dins el partit no calia estripar carnets, i des de la base, intentar que l’aparell canviés una mica, perquè és un partit assembleari. De fet, vam aconseguir que no es renunciés a la unilateralitat. Després hem sentit declaracions del senyor Joan Tardà dient que ERC no vol la unilateralitat. Per tant, no diuen la veritat sobre el que havíem quedat. Tiren pel dret. I això és el que em disgusta i no vull formar part del partit que diu unes coses i en fa unes altres. Això sap greu.

La unilateralitat que demaneu, ara mateix cap partit no la posa en pràctica.
—No, per això em sento orfe de tots els partits. Jo sóc militant de base, del carrer. Amb qui m’identifico més és amb els CDR, perquè ni amb Òmnium ni l’ANC tampoc no m’hi identifico.

Algun partit us ha temptejat?
—No, però sí que he de dir que sóc una mica impulsor de la plataforma Independentistes d’Esquerra. Són votants d’esquerres de tots els partits, de la CUP al PSUC passant per militant històrics de partits que ja no existeixen. Gent que creu en la unitat estratègica de l’independentisme, i no parlo de llista única, sinó d’un full de ruta clar. Des de l’1-O, i més encara des del 3-O, penso que hem d’anar a totes i tots els partits sobiranistes i independentistes s’havien d’unir darrere l’objectiu de la independència. Primer, la independència, i després, ja hi haurà les diferències que hi ha d’haver programàtiques pròpies de partit. I això no es fa. I la gent ho demana molt. Intento trepitjar molt el carrer, i veus que la gent demana la unitat. I això ho vaig reclamar dins del partit. I no em van donar mai una resposta clara. ‘Deixa fer l’estratègia de partit que ja sabem cap on anem, tranquil’. I no es pot anar així, s’ha de dir la veritat.

Ho vau dir a Junqueras?
—Jo sóc molt a prop dels Lledoners, perquè visc a Sant Joan de Vilatorrada, i he tingut l’oportunitat d’entrar-hi unes quantes vegades. Vaig poder parlar amb en Junqueras. Li vaig dir que la gent demanava unitat i esperava que els adrecés algunes paraules. ‘No, no, Jordi, la línia del partit i prou’. A mi em va sorprendre molt desagradablement. Jo li vaig dir de fer una carta per a la gent que venia. Llegeixes una carta d’en Junqueras al pla dels Lledoners i la gent es posa a plorar i se’ls posa a la butxaca. M’ho van fer en Turull, en Sànchez i en Cuixart. A la gent li agrada perquè vol saber que els té a prop. Però ell no va voler, només em deia que se seguís la línia de partit.

La militància en un partit es converteix en una obediència immòbil a les directrius i el relat de la formació?
—ERC sempre havia escoltat molt la militància. Per això he fet aquest pas. No sabria dir en quin moment han deixat d’escoltar-nos. Però ho han fet, i han tirat pel dret. I a vegades veus que unes coses que diuen dirigents dels partits, les contradiuen uns altres. La política que es fa a Madrid no és ben bé la que es fa a Catalunya. No hi trobo explicació, per això vaig deixar tots aquests càrrecs.

Què us agradaria que passés? Com enfocaríeu la culminació del procés?
—Això només ho farem la gent de base. Ens toca mobilitzar-nos, però no ens toca seguir les directrius de ja sabem qui.

Qui?
—El Tsunami ha estat com un fracàs. El Tsunami és una gran trampa perquè fa la sensació que va llançar una pila de gent a l’escorxador. Quan vam anar directament cap a l’aeroport, estàvem disposats a quedar-nos-hi les hores i els dies que calgués. I de cop es va desactivar. I a la Jonquera, que també estàvem disposats a continuar, de cop i volta, es va desactivar. Llavors es va tornar a activar a Salt i es va tornar a desactivar. I el dia del Barça, ja ni t’ho explico… Qui hi ha darrere aquestes directrius, que no sabem qui és, no és ferm. I la lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura. La mobilització constant ha de ser com un gota a gota, i era possible, perquè vam veure com la gent s’ho creia i hi estava disposada.

Però us veig optimista.
—A estones… Sempre veig el got mig ple. Tot això que ha passat no ha passat per no res. Estic convençut que les coses ja han començat a canviar. Mireu què passa als Estats Units. Però com que som tan endins del canvi, no ens n’adonem. I els canvis mai no són immediats. I els poders fàctics, no sols els governants sinó també l’empresarial, ho saben. És un imperi que va caient. Mireu amb la covid-19. Es podrà jugar a futbol, anar amb avió, però amb la cultura, unes mesures de seguretat màximes que són inabastables. Volen entreteniment i que la gent no pensi i, així, tenir-nos distrets. Però això se’ls acaba i als carrers cada cop hi ha més contestació.

Acotant l’òptica a Catalunya, el moviment independentista va tenir un referèndum com a objectiu. Després, una resposta a la sentència. Ara sembla que no n’hi hagi cap. Què pot unir la base?
—Sí, és el desencís principal de la gent amb qui parlo. Aquí torno al got mig ple. Sempre dic que ens arribarà una finestreta d’oportunitat. I ens hi hem d’agafar. Estic convençut que ens arribarà. Si em demaneu quina, no us sé respondre, però hi serà.

Diumenge a la tarda, uns coneguts van anar als Lledoners. Heu estat una de les persones que més ha treballat per aquest suport. Ahir hi va haver la primera concentració al Puig de les Basses. Als Lledoners n’hi haurà més o s’han acabat?
—No, però tot allò que fèiem els diumenges de Música per la Llibertat va passar a fer-se de manera confinada. I com que encara no s’ha arribat a una fase en què pugui haver-hi una concentració d’unes quatre-centes persones, vam decidir de no fer-ho. No volíem jugar-nos-la i que vingués un desplegament de la Guàrdia Civil, que no seria la primera vegada, o fins i tot dels Mossos, i comencessin a identificar persones que anessin de manera il·legal als Lledoners. Perquè l’únic dia que vam intentar de fer una cosa amb més de deu persones, algú ho va denunciar. Mireu, que com a imputat, ja tant me fa tot, però no vull que a altres persones els fotin la vida enlaire per una ximpleria.

Així doncs, quan hi tornareu?
—Doncs el primer diumenge de la fase 3. És més, en Joan Bonanit va començar ahir. Però no és res oficial. La gent hi va esporàdicament, fan uns crits i marxen. De moment, es fa tot de manera individual precisament per això, per anar amb precaució, perquè no pot haver-hi més de deu persones juntes. I els primers de casa són els que et fan males jugades. Poden venir els Mossos, identificar-te, i apa. Sap greu, perquè són gent que només hi van per donar mostres de solidaritat. Els ‘lliristes’, que en diuen.

Els ‘lliristes’, els de cap paper a terra.
—Sí, els independentistes d’anar a donar suport als presos, fer les performances de l’Onze de Setembre… Jo crec que tota aquesta gent ens fa molta falta perquè a l’hora de votar sempre hi són i a l’hora de mobilitzar-se, també. Calen, les accions ‘lliristes’. I les altres, també. Per exemple, els d’Urquinaona. Sempre els he defensat. Quan molts els criticaven, fins i tot el meu partit, i d’aquí ve una mica el focus de discrepància… Ostres, per què els joves no poden anar amb la cara tapada i crear aldarulls? Primera, no van crear-los ells, els aldarulls. I segona, s’han de protegir. Si jo hi tingués un fill, li demanaria que anés amb un fulard i que només se li veiessin els ulls. Si t’identifiquen amb vint anys, t’arruïnen tota la vida.

Havíeu de ser jutjat per desobediència greu el 31 de març. Us n’han dit res?
—Em van ajornar el judici, de moment no tinc data.

Voldríeu dir res més?
—S’ha de ser molt honest amb tot. A més, vull afegir que hem d’aprendre a escoltar tothom. Sóc partidari de dialogar. Dialogar sí, però començar ara i des del primer moment. Segurament, dialogant tothom haurà de fer concessions, però és que a l’altra banda no ho han fet mai, això, ni es veu. Per això em converteixo en un defensor de la unilateralitat. Asseguem-nos i parlem-ne, des del diàleg sempre surten les coses. Deixeu-me posar també l’exemple que els anglosaxons, que en saben molt, diuen que tot és teu fins que no poden lluitar contra la independència dels territoris ocupats perquè la situació els ha superat. I aleshores els aconsegueixen convèncer que quedin, com a mínim, sota la gran reina d’Anglaterra. En canvi, aquí l’esperit no espanyol, sinó castellà, que per mi això és la Gran Castella, prefereixen que sigui abans trencada que desunida. Això ho destrossa tot. Hi ha gent fantàstica a tota la península, però aquest orgull… Tinc una anècdota molt curiosa.


—Tenia un gran amic, que va deixar de ser-ho durant uns mesos, un noi que treballa a l’Ajuntament de Burgos, que em va enviar un missatge dient-me que no es creia el que jo feia contra la pàtria. Mesos després vam coincidir a Sitges en un acte i va voler parlar amb mi i demanar-me perdó. Em va dir que s’havia adonat d’on venia el problema, que nosaltres, els catalans, teníem una gamma de colors amb el mar, però ells a Castella només tenien la Meseta i això els feia cecs. Que aquest orgull els mataria i que estava segur que ho perdrien tot. Això es diu la gravetat castellana, i vaig preguntar-li què era i em va dir que mirés el Quixot. Tinc grans amics i grans enemics per tot Espanya.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.