Jordi Pesarrodona es va fer popular arran dels fets del 20-S. La seva performance a la Conselleria de Governació, posant-se un nas de pallasso al costat d’un guàrdia civil que custodiava l’edifici de la Generalitat, el va convertir en una cara simpàtica de l’independentisme. Però Pesarrodona també és una víctima de la repressió. Encara té oberta una denúncia per desobediència greu i cada dia rep insults a les xarxes i fins i tot al carrer. És el preu que paga per ser una de les persones que més es mobilitza per demanar la llibertat dels presos. Parlem amb ell per saber com viu la repressió en primera persona i com llegeix el paper dels partits per a donar una resposta a la situació.

He vist que no anàveu de número u a les eleccions per ERC? És estrany, deveu ser la cara més coneguda del poble.
—Anava de número tres perquè mai no he volgut un protagonisme excessiu. Fins i tot havia considerat de no presentar-me. Sóc partidari de fer només dues legislatures. Al final em vaig presentar i compleixo la tercera legislatura perquè no volia transmetre que la repressió havia tingut efecte i em feia fer un pas enrere. Per això em vaig tornar a presentar. M’havien proposat altres coses amb candidatures transversals, però mai no he volgut protagonisme.

El partit us ha proposat d’anar en altres llistes electorals?
—No. Em van proposar que em presentés com a conseller nacional d’ERC, perquè em deien que tindria un suport increïble de la militància, però no, mai no he tingut cap aspiració d’aquesta mena. Em sento un activista de poble, de base.

Quina és la vostra situació judicial ara mateix?
—La meva denúncia per desobediència greu ara ha tornat al jutjat d’instrucció per un defecte de forma, gràcies al recurs que vam presentar per vulneració dels meus drets. Ara tot s’allargarà una mica més, però tornarà a anar al penal, segurament. La jutgessa d’instrucció ara ha d’argumentar ben argumentat per què m’encausa a mi per notorietat pública i no ho fa amb altres càrrecs polítics que també els hauria pogut encausar. Poden passar anys, tranquil·lament, fins que no torni a passar al jutjat penal, però hi tornarem a recórrer en contra.

Vau dir, recentment, que com a militant i represaliat us sentíeu ‘decebut, sol i trist’. No heu rebut el suport del partit?
—Jo penso que no es dóna el suport suficient a la quantitat enorme de gent represaliada que hi ha. Ho dic en general, a tots els partits. En les decisions que es prenen políticament no es veu com pateix la gent. I crec que la visió que té la gent que és a la presó, a l’exili, i fins i tot els represaliats, pot estar una mica distorsionada. Precisament, a causa de tot això que es viu. En aquell comentari, em queixava que a vegades es prenien decisions que no estaven prou consensuades. Si ERC és un partit assembleari, per què coi no demana què opina la militància? Si es pren una decisió per transmetre la sensació que es fomenta el diàleg, hi estic absolutament d’acord, però des de la presó no es pot tenir l’òptica que es té des del carrer. O les persones que són a l’exili o que estan represaliades. Per això em poso en el mateix sac. Com les víctimes del terrorisme. No poden negociar la pau.

Creieu que els presos capitanegen el dia a dia de la política?
—No ho sé segur, però diria que sí. Presos i exiliats.

Però ERC, que és el vostre partit, es va presentar a les eleccions espanyoles amb la promesa que no blocaria un govern progressista.
—Sí, això és veritat. Però quan ja se sabia que Podem es desmarcaria de l’última oferta, no s’entenia aquella abstenció. Per què t’abstens gratuïtament? Per qui? Per la gent que vol tancar ambaixades? Per la gent que va aprovar el 155? Per la gent que a escala local no ha condemnat les agressions indiscriminades de l’1-O? Tot això a canvi del diàleg? Sí, d’acord, però hi hauria d’haver contraprestacions.

Us va agradar el discurs de Gabriel Rufián?
—Estic absolutament d’acord en la base del discurs i que no sigui per un partit independentista català que no s’arribi a una entesa. La queixa és: quan es va preparar aquest discurs i amb qui s’ha pactat? Per què s’ha fet d’aquesta manera? I et poden dir que és la precipitació del moment, però és que veig massa precipitacions dins ERC. Com els avals a última hora per a la candidatura d’Oriol Junqueras. Sabent que al setembre hi hauria el congrés, per què no s’ha fet molt abans? Què passa? Què no s’explica? Què és el que no arriba? Aquesta és la meva queixa. Jo parlo d’ERC, que és el partit en el qual milito, però crec que aquesta inquietud també la comparteixen aquest grup de JxCat, la Crida i PDECat, que no se sap ben bé què és. Si no ens expliquen què fan ni què volen fer, creen un silenci que és molt dur.

Esperàveu més oposició dels partits catalans en la suspensió de les actes dels presos polítics?
—Sí. Hi va haver una reunió important a l’hora de confeccionar les llistes pel 21-D i es va demanar a la gent que estigués disposada a tot. Fins i tot, anar a la presó. I jo això no ho he vist. I entenc que la gent tingui por, que la gent pot fer un pas al costat, però es va decidir això en aquella reunió.

Ben bé què es va demanar?
—Es va demanar gent disposada a tot, i tot vol dir fins i tot anar a la presó. I aquesta paraula va sortir més d’una vegada. I s’havia demanat des de la direcció. Després de les eleccions i amb les decisions que es prenen, es veu que no es va per aquí.

Heu fet arribar les vostres queixes a membres de la direcció d’ERC?
—Sí, en parlem i en continuarem parlant. Però és una inquietud general, no és solament meva. La gent, no pas la militància i prou, sinó també el moviment independentista, estan disgustats. Hi ha molt descontentament amb els polítics perquè no saben què fan i no s’entenen els pactes que s’han fet. I cap partit no ha explicat res. Què fem? Poden explicar les coses?

En un vídeo després de la investidura fallida de Pedro Sánchez, dèieu que la gent passaria per davant dels partits. Però com es fa això?
—Totes les revolucions les ha acabades fent el poble. Sempre ha estat el poble. I crec que arribarà un moment que el poble començarà a desobeir massivament. N’estic convençudíssim pel que veig en el dia a dia, perquè estic a prop de la gent de base. I quan dic que estic trist i sol, és perquè no veig els dirigents al costat del poble. Si us hi fixeu, ara l’ANC ha decidit de no fer una fila zero per a polítics. Això és bo, si hi volen anar, que es col·loquin al costat de la gent i escoltin què diuen.

Però els partits són maquinàries a les quals és molt difícil renunciar. Ho dic des del punt de vista del moviment independentista.
—Evidentment, però també penso que el model de partit tradicional que encara tenim acabarà canviant. És una opinió molt personal, però crec que canviarà perquè el poble es mou. No hi ha un lideratge clarificat, que potser no cal, però detecto la gent pendent, i necessiten respostes, però ningú no les dóna. I com que ningú no les dóna, algú ho farà i es farà un pas endavant. Jo aviso. Tenim una oportunitat, però els partits la llencen per la borda.

Es parla molt dels presos i els exiliats, però no tant de la gent represaliada i que ho ha passat molt malament. Un cas molt clar és el de Marta Torrecillas, que explicava com ho ha viscut tot plegat en aquesta entrevista.
—El cas de Marta Torrecillas i el de molts CDR estan molt oblidats. I aquesta la cara oculta de la repressió, la que no es coneix, la que ha quedat silenciada. Quan deia que em sento trist i sol, la sensació és aquesta. I ho dic en solidaritat amb els altres, perquè jo no em puc queixar. Jo personalment no em queixo. Els advocats que tinc són gratuïts i fan una feina impecable. Per això, sempre que vaig a actes, dic que si hi ha caixes de solidaritat que vagi tot per als CDR i per a la gent que pateix la repressió i que no sé quins recursos tenen per a fer front a la ràtzia judicial.

En el vostre cas heu rebut amenaces?
—Sí. Constantment. Especialment a les xarxes. Com que malauradament ja sóc una cara coneguda, per a les coses bones i per a les coses dolentes, m’he arribat a trobar, enmig del carrer a Barcelona, amb una persona insultant-me i dient-me de tot i haver de ficar-me en un bar i trucar als Mossos. És un cas extrem que només m’ha passat una vegada, i no cal posar-hi dramatisme, però m’ha passat, sí. Puc dir que hi aprens a conviure, amb això. Qui ho pateix més és la família, però jo puc dir que ho porto prou bé. Els humans tenim una capacitat d’adaptar-nos a les situacions que és absolutament increïble. Jo ara estic molt tranquil. Des de la prudència i mesurant molt tot allò que faig i dic, no tinc cap mena de rancúnia cap als contraris, i això em dóna una fortalesa important. Em poden insultar i em poden dir el que vulguin, que no notaré res. Ho canalitzo i no em genera ràbia, sinó que contesto sempre amb un somriure. És la millor manera d’anar funcionant i això em fa estar relaxat. Per això em veig preparat per començar en l’activisme de la desobediència civil, accions que precisament pot fer un clown, des de la perspectiva de dialogar, parlar i posar un somriure per treure transcendència a les barbaritats.

Sou molt actiu en els actes de protesta contra la repressió i en suport dels presos. Es manté la mateixa intensitat que fa un any o creieu que hi ha hagut un descens en la resposta?
—Ha minvat el suport. La gent, malauradament, s’ha acostumat a la repressió, i aquest és l’objectiu de l’estat espanyol. Quan la gent assimila la situació, acabes vivint al dia a dia. Però jo he après a respectar que la gent té els seus ritmes. Estic convençut que el dia que hagin de sortir al carrer, ho faran. Ho noto. La gent t’ho diu, que no vénen tant als actes perquè necessitaven descansar i desconnectar, però que quan hi hagin de ser, hi seran. Això no s’ha desinflat, ni de bon tros. Senzillament, minva perquè la gent té un dia a dia. Tant de bo jo pogués desconnectar. Jo sempre dic que aquesta és la revolució de la gent dels cabells grisos. Quan vas al pla dels Lledoners cada diumenge, no hi veus jovent. Hi ha poc jovent, malauradament.

Però això és un problema per a aquesta revolució que dieu.
—No, perquè el dia que hi hagin de ser, hi seran. No la veig, aquesta mancança que dieu. El 20-S, quan vam fer la protesta davant de Governació, ja teníem aquest problema. A les manifestacions d’aleshores només hi anava gent gran. Però aquell dia van aparèixer els universitaris i aquell primer crit de ‘els carrers seran sempre nostres’. Es van activar. I ara també crec que s’activaran quan hi hagi la primera embranzida. Però la primera embranzida la farà la gent que era a les protestes dels anys seixanta i a les postfranquistes. Tota aquesta gent està molt activada i conscienciada. I de cara a la Diada, tornaran a participar en la performance, encara que això molesti molta gent.

I no sou del parer que cal canviar el model de protesta? O ja us agrada aquest?
—El tipus de gent que assistirà massivament a la Diada necessita que sigui d’aquesta manera. Per tant, s’ha de fer així. I sóc partidari de fer-la així. Ara, si es preparen noves accions, seran benvingudes, sempre que siguin pacífiques i no violentes.

Xavier Diez deia recentment que hi havia ‘una folklorització del moviment’ en un moment en què calia ‘intentar lluitar contra una dictadura’. És a dir, menys apel·lar al sentiment i més accions. Hi esteu d’acord?
—Bastant, gairebé la subscric. Però també he de dir que mentre no es passa a una acció, la gent necessita aquest folklorisme. Quan vaig al pla dels Lledoners, sóc el primer a dir que allò no es pot convertir en una peregrinació. Ha de ser una protesta reivindicativa. No hem deixat que s’hi instal·lin punts de venda de marxandatge ni guinguetes, perquè s’havia arribat a demanar. Només faltaria això… Però la gent necessita aquest folklorisme. Sempre explico que la nit de Nadal de l’any passat, vaig quedar sorprès que, sense que hi hagués convocatòria, milers i milers de persones anessin anar a les tres presons. Al Bages hi havia una cua de vint quilòmetres per arribar als Lledoners. Per tant, alguna cosa hi ha dins de les persones, un activisme en forma de flama, que quan la necessitem encendre, no falla.

I quan arribarà aquest moment? I quina serà l’acció?
—Bona pregunta… Molta gent diu que serà amb la sentència. Com diu en Jordi Cuixart, les accions de desobediència seran la clau. Jo no crec en una mobilització permanent, perquè no l’aguantaríem. Ja es va veure amb el moviment del 15-M, que es desgasta fins que s’acaba difuminant. Però sí que crec en manifestacions constants. Avui, demà, descansem un dia, dos dies més, aquí, allà, ara per sorpresa, més enllà… Jo crec que s’ha d’anar per aquí.

I es pot donar cap resposta si no hi ha unitat entre els partits majoritaris?
—És el que deia, potser quan arribi aquest moment no l’encapçalaran els partits, sinó la societat civil. Passa que hi ha d’haver algú que l’encapçali, o alguns. I crec que ja es va movent, això.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb