L’advocat Jordi Domingo repeteix un missatge constantment, en aquesta entrevista: la guspira es pot tornar a encendre en qualsevol moment i cal estar preparats per a mantenir el caliu necessari. Creu que a partir de la tardor molts fets poden ser la guspira que creï una nova oportunitat per a fer efectiva la República Catalana: la citació de Llarena a Bèlgica, el judici dels presos polítics, les eleccions municipals… Tot pot esdevenir una nova ocasió per a agafar el tren, que considera que els polítics independentistes van deixar passar el 3 d’octubre.

Aquest Onze de Setembre no és un més. Que ens hi juguem, aquesta Diada?
—En la Diada d’enguany ens hi juguem demostrar davant el món que, malgrat la repressió i malgrat que han eliminat l’estat de dret i la democràcia, la major part de la ciutadania de Catalunya persevera i persisteix en la voluntat d’una República. Hi ha un munt de gent convençuda que sense la República no recuperarem mai la democràcia. Aquesta perseverança i aquesta persistència és la clau de volta.

Últimament es fan moltes concentracions davant les presons. Creieu que és un camí que s’ha de continuar explorant?
—Aquest camí no ens porta a la República com a tal, però sí que s’ha de continuar transitant. Els presos mereixen tota la solidaritat humana, personal, social, econòmica, etc. Per tant, no es pot menystenir aquest moviment ciutadà. Tots els qui volem la República hi hem de participar, hem d’anar a les presons, no tan sols a solidaritzar-nos amb els presos i els seus familiars, sinó també a ensenyar al món d’una manera activa i multitudinària que en aquest país no hi ha democràcia.

Quina és l’herència que ens ha deixat el primer d’octubre?
—El primer d’octubre va ser el dia històricament més important de Catalunya d’aquests últims cinquanta anys. Aquell dia la gent es va apoderar i autodeterminar. I això no es va descobrir per casualitat, però si en contra de tot. En contra d’un estat que no volia que hi hagués referèndum i que va prometre que no existiria. Però fins i tot en contra, en un cert missatge conservador i una mica poruc, que van fer en un moment determinat algunes organitzacions com l’ANC o Òmnium.

Missatges conservadors?
—Sí, la vigília del primer d’octubre, l’ANC i l’Òmnium deien que si hi havia un milió de vots, el referèndum ja seria un èxit. També afirmaven que si hi havia massa policia, féssim concentracions davant les escoles ensenyant les paperetes. Volien que demostréssim que volíem votar, però sense fer cap acte de resistència. Volien evitar que hi hagués cap acció contundent de les forces repressores. Però la gent no ho va escoltar, van deixar de banda aquest missatge conservador i van decidir voluntàriament de fer front a un atac furibund per part de la policia enviada per l’estat. I així, tots els qui hi érem vam confirmar que estàvem disposats a dur endavant aquest projecte, costés el que costés.

I, íntimament, personalment que us evoca aquella data?
—La vaig viure amb una emoció molt gran, perquè, a part el que tothom vivia, em van tocar fer dues coses. Per una banda, fer conferències abans del referèndum i per un altre acompanyar observadors internacionals.

Que en recordeu, de les conferències?
—Una que vaig fer dos o tres dies abans del primer d’octubre. Era l’última. Vaig anar-hi amb l’Elisenda Paluzie, que anava a un poble molt a prop i vam decidir de pujar-hi plegats. En aquell viatge, tots dos estàvem indignats amb el missatge que havia donat l’ANC, amb una actitud permissiva amb l’obstaculització del referèndum. I vam fer conxorxa per donar un missatge completament diferent i dir a la gent que resistissin mentre no hi hagués una gran diferència entre el nombre de policies i d’habitants. Els vam animar que, per poc que poguessin, la nit abans ocupessin el col·legi i que es resistissin pacíficament a sortir. Que els haguessin d’arrencar un per un per demostrar que el poble volia votar.

I els observadors internacionals?
—El primer d’octubre vaig acompanyar alguns observadors internacionals. Va ser molt emotiu veure’ls emocionar-se quan veien la passió de la gent, com aplaudien la gent gran quan entraven a votar, l’emoció que es vivia en cada moment, visitar un col·legi que prèviament havia rebut la vista de la policia… Tot plegat són records que tinc gravats per sempre més.

I pensant en el primer d’octubre d’enguany… Què creieu que s’ha de fer?
—La gent vol mobilitzar-se, no ha renunciat a ser República, no vol tirar endarrere. Per tant, està bé que es facin commemoracions, però ara cal mobilitzar-se. Cal demostrar al món i al país que estem mobilitzats permanentment, malgrat les circumstàncies. I que, per tant, estem constantment interpel·lant-nos els uns als altres per esperar la nova oportunitat i realment fer efectiva la República. Perquè tard o d’hora haurem de fer un acte de desobediència.

Per tant, creieu que a curt termini pot haver-hi una nova oportunitat de fer efectiva la República?
—La guspira tard o d’hora s’encendrà, a partir d’un fet d’atzar, preparat o fins i tot accidental. Els fets es produeixen i nosaltres hem d’aprofitar el tren que passi en el moment que passi. Quan tinguem la guspira encesa, li hem de procurar el caliu necessari perquè vagi endavant. El 3 d’octubre es va perdre una gran oportunitat, però estic convençut que n’hi haurà més.

Ara, mirat amb perspectiva, què va faltar per a fer efectiva aquella República?
—Quan VilaWeb ens demanava, ara fa un any, a quina distància estàvem de la República, recordo que els meus percentatges sempre els basava en quatre potes: la perseverança i la insistència de la gent, que en l’àmbit internacional no ens posessin la proa en contra, que el govern i el parlament tinguessin la feina feta i el suport incondicional del govern espanyol, que sempre ens dóna l’ajuda necessària. Si pensem en això, és evident que d’aquestes n’hi ha una que en aquell moment concret no va saber trobar la clau de volta. El govern espanyol continua facilitant les coses, perquè allò que fa en contra ens ajuda en les aspiracions de Catalunya. És evident que, en l’àmbit internacional, no hi ha hagut cap moviment en contra, més aviat a l’inrevés. La gent hi continua essent. I aquella feina que ens van dir que era tota preparada i enllestida, crec que hi havia més coses que no ens diuen ara. Hi havia moltes coses fetes, però crec que hi va haver un moment determinat en què, per l’amenaça i un cert punt d’innocència, alguna cosa va fallar. Ens pensàvem que tot plegat es podria fer sense grans entrebancs, tret dels que anessin sortint durant la negociació i en l’enfrontament democràtic entre les aspiracions legítimes del poble català i els unionistes. Això se’n va anar en orris de seguida, perquè l’estat espanyol va treure la cara més sinistra del franquisme. Va fer miques l’estat de dret i la justícia sense cap escrúpol.

Què va fallar?
—No ho sé. Es parla d’una amenaça de repressió i jo no tinc cap raó per a dubtar-ne. Jo no hi era, i per tant no puc dir que hauria fet, però és cert que en aquell moment, per ingenuïtat o innocència, es va creure en un camí que ens portava cap a un lloc i ens vam trobar amb la repressió més ferotge damunt la taula. No es va agafar el tren que passava.

Quan va passar aquest tren?
—El dia 3 d’octubre. És el dia de màxim desconcert del govern espanyol. Fins i tot van sortir responsables del PP dient que no s’aplicaria el 155. El govern espanyol no sabia gaire que fer. I als carrers hi havia gent amb banderes espanyoles, gent que no era independentista, però que, vist allò que havia passat, van ser capaços de sortir al carrer a reclamar democràcia. Era una gran oportunitat que es va perdre. No es va voler fer el pas que la ciutadania sí que reclamava i estava disposada a fer.

Després del primer d’octubre arribarà el judici dels presos polítics. Què s’ha de fer aquells dies?
—S’ha de garantir la presència internacional d’observadors. Hem d’aconseguir que tot el món vegi que no hi ha justícia en aquest país, i que sense justícia no hi pot haver democràcia. Durant aquells dies també s’ha de mantenir una mobilització permanent. S’ha de posar en relleu la protesta social contra aquest judici.

I, com a advocat, us atreviríeu a predir què pot passar?
—Com a advocat, i amb la llei a la mà, els haurien d’absoldre tots perquè evidentment no hi ha hagut rebel·lió, ni sedició ni malversació. Però, tal com van les coses en aquest país, tot això no serveix. Quan hi havia el PP el meu vaticini havia estat sempre que els jutjarien la tardor del 2018 i els condemnarien a la màxima pena, vint anys o trenta. Pensava que arribaria al Tribunal de Drets Humans una vegada el Tribunal Constitucional decidís. Prèviament, el TC hauria tingut el cas un munt d’anys. Finalment, el Tribunal Europeu diria que s’havien vulnerat tots els drets fonamentals i que aquests senyors no havien d’anar a la presó. Però ja haurien passat uns vuit anys.

El fet que hi hagi els socialistes al govern espanyol pot canviar alguna cosa?
—S’anirà veient, però no tinc cap esperança que hi hagi un gran canvi. Si fos una altra història, possiblement farien esforços claríssims perquè el fiscal general retirés l’acusació o canviés el delicte i les penes fossin més reduïdes. Però com que parlem, segons ells, de la unitat de la pàtria, el delicte més greu que es pot cometre en aquest país segons el codi penal, no crec que hi hagi canvis. Sóc molt poc optimista. Però si hi ha aquestes guspires i la ciutadania continua persistint podria ser que algú posés una mica de seny…

Una d’aquestes guspires podria ser tot el procés que Llarena té obert a Bèlgica?
—Depèn de com ho acabin gestionant, però evidentment és una demanda civil i, per tant, no hi ha euroordres. Ara si, el judici civil es pot fer en rebel·lia, i si és així la cosa més normal és que l’acabin condemnant. Però és una demanda civil i, per tant, no té la transcendència que tindrà el judici dels presos polítics, tenint en compte les penes penals que els poden imposar. Ara, la guspira pot arribar en qualsevol moment. Qualsevol detall pot ser una guspira. Per tant, depèn de què passi. Si el govern espanyol dóna suport a Llarena, podem acabar d’enfonsar la justícia espanyola.

Entenc que en tot aquest procés judicial és molt important la justícia internacional. Si Llarena fos condemnat a Bèlgica, això afectaria el judici dels presos?
—Sí, sens dubte. No seria una conseqüència directa, una cosa no porta necessàriament a l’altra, però és evident que tot ajuda. Si es fa una defensa política, com ara sembla que han decidit tots els presos polítics, tots aquests elements són molt importants per a posar en evidència la justícia espanyola. A més, després els tribunals internacionals seran testimonis que tot això ha estat una farsa i hi ha hagut prevaricació.

Parlant de presos polítics, quin paper hi han de tenir?
—Els presos polítics són ostatges de l’estat i, per tant, no han de tenir cap més paper que suportar aquesta situació tan desgraciada. Això sí, ho han de fer amb la total solidaritat humana, personal, econòmica i emocional de la gent. Amb tot l’honor i la glòria per tot allò que han fet i s’hi han jugat, però crec que políticament no han d’influir en absolut en la lluita del país. Ni ells ni els seus advocats. Són ostatges i, per tant, no són lliures per a decidir què fem o deixem de fer. Durant el franquisme cap pres polític no va poder determinar la política que feien els partits clandestins ni cap pres etarra no va poder gestionar la política del carrer… És lògic i natural.

I els exiliats?
—Els exiliats són una altra història. Jo crec que ells sí que poden fer molt. No són ostatges de l’estat i, per tant, de fora estant han de fer una tasca internacional de primera magnitud. Han de continuar impulsant i mantenint la seva legitimitat democràtica. Per tant, ells han de continuar actuant i defensant allò per què els vam votar. Han de fer tant com puguin perquè en l’àmbit internacional siguin reconeguts, ells i la República Catalana.

Aquests últims mesos hem vist divisió entre els partits independentistes. Com s’ha d’afrontar aquesta divisió d’estratègies?
—És una divisió recurrent que es va veient sistemàticament, cada cert temps. I que en moments crucials es posa en evidència. Però afortunadament, la ciutadania ha aconseguit que en els moments més crítics finalment es redrecés la situació. S’ha d’assumir com una realitat del país, com una característica. Ara, la ciutadania que vol la República és evident que ha de perseverar i persistir, buscant aquesta oportunitat o guspira. Els partits que vulguin ser-hi hi seran i els que no hi vulguin ser  a la llarga en pagaran les conseqüències en forma de vot.

Quines prioritats creieu que ha de tenir el govern català, a curt termini?
—Ha de garantir que allò que la ciutadania vol es faci. El govern de l’interior hi ha coses que no pot fer, perquè evidentment la resposta és la que és, i si ho fessin tornaríem a caselles anteriors. Per tant, s’ha de ser prou hàbil per a no impedir en cap moment que allò que la ciutadania expressi es vagi consolidant. Per això cal actuar amb complicitat i fidelitat amb el govern català a l’exterior, que pot fer moltes més coses.

S’ha parlat molt de Consell de República. Que creieu que ha de ser i qui n’ha de formar part?
—El Consell de la República no hauria de ser tan sols un consell de noms i de gent coneguda. Hauria de ser molt més. El consell ha d’estar disposat a treballar oficialment i clandestinament per la República. Hi ha feines que ni el govern interior ni l’exterior no poden fer i, per tant, s’han d’organitzar d’una manera que facin públicament un seguit d’accions que empenyin cap a l’objectiu final, però també s’ha de saber treballar d’una manera discreta per garantir que els plans A, B i C es puguin portar a terme.

S’han de convocar eleccions aquesta tardor?
—En aquest moment no ho veig necessari. Al contrari, s’ha de seguir el camí. Però la situació política i social és tan canviat que no sé si d’aquí a un temps caldrà un canvi radical, i això pot fer necessàries unes eleccions anticipades.

Les eleccions que sí que hi haurà són les municipals. Creieu que poden ser una oportunitat per a l’independentisme? Poden ser aquella guspira?
—Sí, com ho poden ser els judicis o les sentències. Les eleccions municipals haurien de ser un reforç de l’independentisme. I per això és important d’acumular el màxim de regidories i d’alcaldies de tot el país. Especialment, en les ciutats importants, com és la capital. Barcelona hauria de ser un dels objectes importants de conqueriment electoral del sobiranisme.

Creieu que s’ha de defensar una candidatura unitària?
—Veig molt difícil que hi hagi una candidatura unitària tenint en compte la posició dels partits. Però a Barcelona, concretament, sóc completament partidari que es faci, en la mesura que sigui possible. És la manera de garantir de guanyar l’alcaldia de la capital. Encara que entenc molt aquells qui defensen candidatures diferenciades en un paraigua que faci d’aglutinador. La ciutadania vol garantir que aquest procés que ha engegat –i en què literalment hi ha posat la cara– serveixi d’alguna cosa. I crec que és important garantir que Barcelona tingui un alcalde o alcaldessa independentista. Si això demana una candidatura unitària, sóc el primer de defensar-la.

Últimament, hem vist al carrer molta impunitat de l’extrema dreta. Que creieu que s’ha de fer?
—Tolerància zero. Temps enrere ja es va fer. Passa que després del discurs del rei s’ha permès. Però la impunitat de la ultradreta és absolutament ignominiosa per a la democràcia i per això és tan necessari de reclamar tolerància zero. Els Mossos han d’actuar dràsticament. I els jutges, si volen recuperar una mica del prestigi que la seva cúpula els ha fet perdre, haurien de demostrar al món que allò que a la major part de països és completament penalitzat, aquí tampoc no es tolera. Per això, és important que la justícia actuï amb la contundència que cal.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb