Joaquim Carbó: “La immersió ha creat més escriptors que no pas lectors”

Entrevista a l’escriptor Joaquim Carbó que farà noranta anys el mes d’agost · Durant el confinament va escriure ‘Sense futur’, un llibre singular de memòries d’aquests darrers anys

VilaWeb
Joan Safont Plumed
04.06.2022 - 21:40
Actualització: 04.06.2022 - 21:45

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’escriptor Joaquim Carbó farà noranta anys el mes d’agost. Encara actiu, durant la pandèmia va publicar Males setmanes (l’Avenç) i va aprofitar el confinament –que va seguir estrictament– per a posar ordre als seus records. El resultat és Sense futur (Destino), finalista del premi Josep Pla, un llibre singular de memòries d’aquests darrers anys, però amb contínues referències a una vida llarga i activa dedicada a les lletres, i també a un futur que albira incert.

Nascut l’any 1932 a Caldes de Malavella (Selva), d’on eren els avis, de ben jove va entrar a treballar a la Caixa de Pensions, a Barcelona, mentre se li despertava la vocació d’escriptor. Vinculat a la generació literària dels setanta –va ser membre fundador d’Ofèlia Dracs–, es va especialitzar en literatura infantil i juvenil, amb clàssics com La casa sota la sorra i La colla dels deu i encara avui forma part del consell de redacció de Cavall Fort. Parlem amb ell a casa seva, al despatx on continua escrivint.

Dediqueu el llibre als supervivents del que anomeneu “carronyavirus”. Com us ha afectat la covid-19?
—La pandèmia ens ha canviat totalment la manera de viure. Amb la meva dona hem estat molt responsables, tant per a evitar d’encomanar el virus, com per a no agafar-lo. La nostra vida, que era molt activa, ha canviat completament. Quan vaig començar a escriure el llibre vaig voler reconstruir els tres mesos últims abans de la pandèmia. Anàvem a teatre, al cinema, a concerts, presentacions de llibres, etc. Això contrasta amb el tancament de després.

De fet, a punt de fer noranta anys, continueu actiu i us sentiu, en molts moments, un supervivent.
—Sóc més vell que els vells! Tots tenen vuitanta anys i jo en tinc deu més. Quan miro les esqueles, no hi trobo cap conegut de la meva edat, perquè ja han passat avall.

Vau publicar Testament i ara Sense futur… Els títols semblen mantenir un patró…
—[Riu.] Testament volia explicar arguments de novel·les que hauria volgut escriure i que ja no era a temps de fer. Algú va dir-me que era molt pessimista, però ho hauria estat si hagués anomenat el llibre “enterrament”. De testaments, en pots fer molts al llarg de la vida!

Deveu ser el finalista de més edat de la història del Josep Pla, oi?
—De quaranta-cinc originals, quedar segon és un èxit. Sóc un especialista a quedar finalista. Tot un clàssic. Vaig ser finalista del Sant Jordi darrere Mercè Rodoreda i un altre any, de Maria Aurèlia Capmany.

Vau néixer a Caldes de Malavella l’any 1932, on vau viure com a infant la guerra civil. Dieu que a Caldes hi vau ser lliure.
—Hi vaig ser especialment lliure a la postguerra, quan anava a passar les vacances a casa els avis. En plena dictadura era totalment lliure. Érem tres o quatre vailets que campaven pels boscos i pertot arreu.

Al·ludiu a l’empresonament del vostre pare després de la guerra. Què va passar?
—El pare va publicar un article anticlerical al butlletí dels empleats del banc on treballava i després de la guerra el van venir a detenir uns falangistes. Va estar quatre mesos a Sant Elies. Un dia passant-hi amb taxi, el taxista em va assenyalar el que havia estat una txeca, i jo li vaig explicar que hi havia vingut a veure el meu pare, tancat pels franquistes. Va dir: “No hi ha un pam de net!”

Sou de família humil, però il·lustrada?
—El pare havia llegit i escrit algun article, com el que li va costar car. Quan vaig començar a escriure, la mare m’ho volia treure del cap, perquè era molt perillós. Patia per si me les carregava. I de moment encara no ha passat.

Diria que ja no us les carregareu.
—No se sap mai!

Aprofiteu el llibre per confessar que vau ser víctima d’abusos sexuals per part d’un mestre.
—Vaig tenir un mestre que ens fotia mà. En parlo a propòsit del llibre Sodoma, sobre els escàndols del clergat. En aquest cas, era un ex-germà de la Salle, que havia penjat els hàbits durant la guerra i no els havia tornat a recuperar. Érem tan innocents que no sabíem ni què ens feien.

Potser algú se sorprendrà que un escriptor tan prolífic hagi treballat, fins a jubilar-se, a la Caixa. Com ho combinàveu?
—La vida se’m va encarrilar per allà mateix que el pare. Com que no tenia cap afició concreta, van considerar que el millor era mirar d’entrar en algun banc. Vaig estudiar peritatge mercantil i vaig fer unes oposicions a la Caixa. M’hi vaig estar quaranta anys.

Era una feina que us permetia d’escriure.
—Al matí feia números i a la tarda, lletres. Feia el pressupost de les despeses de personal, una feina que no tenia res a veure amb escriure. I quan vaig tenir alguna oferta de passar a l’obra cultural, vaig refusar-ho perquè em va semblar que seria massa semblant al que feia a la tarda. No me’n volia endur la feina a casa.

Quan vau entrar a la Caixa, vau topar amb una realitat d’ex-combatents, mutilats… De quina manera era present el conflicte?
—Feia deu anys que s’havia acabat la guerra, però les ferides eren molt evidents. Fins i tot les físiques. N’hi havia un que havia estat ferit i se li havien gelat els dits de les mans i els peus. Havia estat soldat republicà, però va aconseguir fer veure que es volia passar i va aconseguir passar per “Caballero mutilado”. En canvi, un gallec que va fer la guerra com a voluntari amb els franquistes i a qui els seus van abandonar malferit, mai no va tenir el títol de l’altre. Tot això pesava molt. Molts es vantaven de no haver tirat mai un tret. Ara, era un ambient sòrdid i decadent.

A la Caixa hi hagué les primeres temptatives literàries?
—L’associació d’empleats feia un premi literari i quan llegia els guanyadors pensava que també ho podria fer. Ho vaig provar i vaig guanyar. A partir de llavors vaig començar a dedicar-m’hi.

Agustí Bartra parlava de la vostra “prosa de claveguera”.
—Vaig entrar-hi en contacte quan encara era a l’exili. Havia llegit Crònica de la vida d’Agustí Bartra, d’Anna Murià, i en Pere Calders em va animar a escriure-li. Vam tenir una correspondència, vaig enviar-li algun llibre. I ell, que era el poeta de la cosa sublim, va considerar amicalment que la meva era una prosa de claveguera, feta de marginals i de perdedors.

Heu cultivat una prosa crítica, irònica, fins i tot eròtica…
—Per tapar forats era capaç de ficar-me on fos. Vaig ser als inicis de Cavall Fort i amb Ofèlia Dracs, que vam fer el llibre eròtic Deu pometes té el pomer. Volia participar en la recuperació literària, aprofitant les badades de la censura. Cavall Fort va sortir gràcies als bisbats, tot i que els que el fèiem érem ateus.

Us sentiu com una baula de la cadena, per haver continuat escrivint i publicant en català?
—Continuo escrivint a Cavall Fort, on he publicat més de quatre-cents contes. Fent literatura infantil i juvenil m’hi he trobat molt còmode i encara ho faig. El que havia de ser un acte de voluntarisme, ha acabat essent un ofici.

Potser heu estat objecte d’un cert encasellament com a autor per a joves?
—No m’he encasellat mai. Si de cas és algú que m’ha encasellat. Des que vaig publicar La sortida i l’entrada, per a adults, vaig combinar-ho amb els primers llibres publicats per la Galera, que havia fundat Andreu Dòria. Els primers llibres dels Grumets de la Galera van ser de Sebastià Sorribes, Josep Vallverdú, Emili Teixidor i jo mateix.

Us sentiu orgullós d’haver contribuït a crear generacions de lectors?
—Més que orgullós, m’he sentit útil. He estat content d’haver estat útil, tot i que sovint t’adones de la inutilitat dels esforços. La casa sota la sorra ha tingut més de noranta edicions, però els milers de lectors del llibre no han tingut curiositat per als meus altres llibres. De què ha servit?

De fet, molts us vam conèixer amb La casa sota la sorra.
—Fins i tot en una revisió mèdica, un metge, d’origen xinès, va llegir el meu nom i va dir: “Joaquim Carbó? La casa sota la sorra?”

Què us passa pel cap ara que el català recula, que els infants parlen en castellà al pati, que miren dibuixos animats…?
—Em sembla que acabarà tothom parlant en anglès. Els grups de música passen directament a cantar en anglès, tot i la llibertat total per a cantar en català. El món porta unes marxes difícils de frenar.

De tota manera, es continuen escrivint llibres en català.
—En aquest moment hi ha una proliferació de llibres impressionant. Surten autors com bolets! De fet, la immersió lingüística ha creat més escriptors que lectors. Hi ha hagut best-sellers, com Canto i jo la muntanya balla, d’Irene Solà, però falta que els nous autors es consolidin. La majoria passen amb una certa grisor i després d’un llibre o dos desapareixen.

Creieu que hi ha prou diàleg entre generacions?
—La generació dels setanta, que eren més joves tot i que hi vaig connectar molt, va enllaçar amb la generació anterior. Pedrolo, Capmany, Ramon Folch i Camarasa o Calders van ser els nostres protectors i vam reconèixer-los un mestratge. De la meva generació només queda Vallverdú, però els joves tiren molt pel seu compte i no sé si fan gaire colla.

De Manuel de Pedrolo, en reivindiqueu la figura literària i l’ètica.
—Em sembla que és l’únic que va donar els honoraris del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i potser era el que més ho necessitava. Ens va donar el taló que havia rebut d’Òmnium per a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, amb el qual vam crear un premi literari per a joves que en vam dir Mecanoscrit i que va desaparèixer, malauradament, quan es van acabar els diners.

Us sentiu part dels últims parlants d’un tipus de català, amb expressions genuïnes que es perden?
—Vaig llegir un article d’un que deia que havíem de suprimir paraules com “carallot” o “brètol”, perquè havíem adoptat una paraula com “gilipolles”. Què s’ha cregut!

El periodista Manuel Ibáñez Escofet va titular els seus records La memòria és un gran cementiri. Al llibre hi ha molts amics, coneguts i companys morts de qui escriviu una necrologia.
—Com l’Estanislau Torres, que era veí meu i va morir a noranta-quatre anys, i amb uns darrers anys molt complicats. Un home que havia tingut tanta vitalitat, veure’s tan impedit! Al darrer llibre que va publicar hi havia un poema patètic: “Home mort? No. Escriptor mort? Sí.” Havia guanyat molts premis i havia estat molt respectat i afalagat pels lectors i els mitjans, i quan va deixar de publicar va desaparèixer. Va passar de moda. Això el va afectar molt.

També parleu de la vostra relació amb el traductor Jordi Arbonès i aprofiteu per reivindicar la traducció catalana.
—Una vegada em van enviar als Encuentros de Verines, on em vaig trobar com peix fora de l’aigua. I, tot parlant d’un llibre de John Inving, Una dona difícil, un escriptor basc va exclamar que teníem molta sort, perquè acabava de sortir en anglès i ja havia estat traduït al català. Els escriptors s’han vist obligats a traduir per viure i hi han dedicat grans esforços. Tenim traductors magnífics, com Anna Casasses o Dolors Udina.

Tot i això, desconfieu de les noves versions dels clàssics que ja havien estat traduïts.
—No és que en desconfiï, és que no en veig la necessitat. Virginia Woolf necessita una nova traducció, si el llibre no ha canviat des que va ser escrit?

Sou un lector voraç i al llibre descobriu la vostra total admiració pel novel·lista americà Philip Roth.
—En algun moment he dit que si sabés prou anglès traduiria de franc i afegint-hi calés i tot un llibre seu, Patrimoni. Les seves novel·les són molt intenses, però aquest és un record de la seva vida de família, que m’ha fet reviure coses que també he viscut. Com quan ha de netejar el seu pare, tot cagat, que em fa pensar en el dia que vaig banyar el meu pare, a Sant Pau. Ara sóc jo qui em trobo que qualsevol dia m’hauran de netejar el cul. Quan era jove no hi pensava en la vellesa, però ara…

Arribem al final. Sense futur. Sou pessimista sobre el món que ens espera?
—No voldria ser pessimista; tanmateix, ho veig tot molt negre. A més de la pandèmia, ens ha caigut a sobre una guerra a Europa.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies