Joan Romero: “Es va creant un focus de desafecció molt intens que transcendeix la zona afectada”

La Universitat de València acaba de fer públiques les conclusions de la primera conferència sobre canvi climàtic i territori. L’ha coordinat el catedràtic emèrit de geografia humana de la Universitat de València, Joan Romero, i s’ha fet, és clar, amb el rerefons dels efectes de la gota freda sobre el País Valencià. Són més vuitanta recomanacions sobre l’escalfament global, el turisme, l’agricultura, les ciutats i les polítiques públiques, que s’han elaborat a partir de les ponències de més de setanta investigadors.

D’ençà de la gota freda, Romero ha posat èmfasi en l’ocasió perduda per a experimentar una cogovernança intel·ligent, que ha representat l’enfrontament tan cru entre el Consell i el govern espanyol. En aquesta entrevista, que fem dijous dia 6 de febrer, telemàticament, el professor Romero parla dels perills que aquesta falta d’entesa pot tenir sobre la credibilitat de la classe política, de la necessitat que els mitjans de comunicació siguen transmissors de les idees de la ciència i l’acadèmia, i sobre els canvis necessaris en el model de creixement.

En el pla més íntim i personal, Romero, que fou conseller en el govern de Joan Lerma i va dirigir el PSPV, diu que pensa que no podria dormir si a ell li hagués ocorregut una cosa com la que ha ocorregut a Carlos Mazón.

—Fem l’entrevista quan fa cent dies de la gota freda. On som ara?
—Som, amb dificultats, en una certa recuperació material, però costa molt. N’hi ha prou d’anar a alguns barris per constatar que costarà molt arribar a una normalitat. Fa dies que pense que les responsabilitats només les dirimiran la justícia i les urnes, però el dolor de la gent i la irritació només es curaran, amb molta dificultat, amb el temps. No obstant això, no seria cert de dir que els poders públics no fan un esforç notable. Especialment, el govern central, que té molta més capacitat financera i pressupostària, i ha compromès 16.000 milions. Si s’arriba als 20.000 milions d’euros per a reparar els danys estructurals, el teixit econòmic, les cases, tot això, hem de pensar de quina magnitud parlem i podem comparar-ho amb el fet que el pressupost d’un any de la Generalitat és de 31.500 milions d’euros. Veig que els diners comencen a arribar, però a mi em preocupa la part íntima i de recuperació emocional. La gent està enfadada amb els partits de govern i els experts en aquestes qüestions diuen que, pel cap baix, les emocions tarden un any a tenir una mica d’assossegament.

—Políticament, on som?
—On érem abans de fa cent dies. Fa més de trenta anys que estudie formes de governança a Europa i a Espanya, he dedicat bona part de la meua vida a explicar com funcionen els governs i he dissenyat polítiques públiques, i et diré amb dolor personal que mai no m’havia imaginat un escenari com aquest. No havia imaginat que davant una catàstrofe inèdita en dècades, els governs no haguessen estat capaços d’articular una mínima coordinació. Encara no m’he recuperat d’aquesta imatge de desavinença que projectem sobre la ciutadania. Fins i tot arriben a competir per veure qui arriba primer a donar el primer ajut.

—…
—En un estat com el nostre, fortament descentralitzat, no dic federal, però d’inspiració federal, hi ha tres elements que són fonamentals. Un és la lleialtat institucional, l’altre és la coordinació entre els elements que formen l’estat, que en el nostre cas són govern central, comunitats autònomes i ajuntaments, i el tercer element és la voluntat d’arribar a un acord per a imaginar polítiques públiques. I no som en aquest cas i no veig possibilitat de reconduir-ho. Si en un cas com aquest no és possible d’imaginar formes de cooperació i coordinació, què més ha de passar?

—Poseu al mateix nivell de responsabilitat els tres pilars que acabeu d’anomenar?
—Jo diria que no. Segons les competències de cadascuna, la comunitat autònoma és la responsable de fer front a emergències d’aquesta índole. La llei diu que ha de liderar, que ha de fer front a aquestes situacions. Jo vaig veure una gestió més que discutible del govern valencià en una situació dramàtica. També és evident que el govern central ha de coadjuvar, acompanyar, finançar, però són dues fases. En la primera, la del dia 29 d’octubre, qui no va estar a l’altura va ser el govern valencià. Després, el valencià i el central no han estat capaços de col·laborar i coordinar-se.

—I els governs locals?
—Són els que han donat la cara. Han estat el primer rostre de l’estat, el més proper a la ciutadania, però no tenen recursos per a fer front a situacions com aquestes. Continua cridant-me l’atenció que, després de cent dies, el president de la Generalitat encara no haja estat capaç de reunir-se amb els setanta-vuit municipis afectats i mirar-los a la cara. Mirar a la cara els alcaldes i alcaldesses de tots els partits. Parlem d’una situació inèdita i desesperada. No parle ni tan sols de resoldre els problemes d’avui per a demà, sinó de mirar-los a la casa, que puguen sentir que és al seu costat i comparteix el seu dolor. I això ens duu a una cosa que per a mi és molt perillosa, que en aquests pobles afectats, la gent es pregunte per a què serveix l’autonomia. Crec que es va creant un focus de desafecció política molt intens, que transcendeix la zona afectada. Els poders polítics haurien de valorar-ho de manera assossegada.

—Aquesta desafecció es reflecteix en la frase treta de context i perillosa de “sols el poble salva el poble”, que s’ha posat de moda.
—Sí. És una frase que té connotacions que no m’agraden. L’he vist en fotografies pintada en alguns carrers. La meua conclusió d’aquestes pintades és la sensació de solitud. Els primers dies, sobretot. Alcaldes, ciutadans, empresaris, no acabaven de veure que s’ocupaven dels seus problemes.

—Què seria la cogovernança intel·ligent de què parleu en les conclusions de la conferència?
—Nosaltres optàrem pel camí d’un estat compost. No discutiré si és menys federal, més federal, si és federalitzant, si és un estat de funcionalment federal sense cultura federal… Hem arribat a un model d’estat molt descentralitzat amb una distribució de competències que no són exclusives. Per exemple, l’estatut d’autonomia diu: “La comunitat autònoma té competència exclusiva en matèria d’ordenació del territori.” Però si ho mires no és cert, perquè l’administració general de l’estat té moltes competències que són estructurals del territori, i els governs locals, també. La cogovernança o governança democràtica, o governança intel·ligent té a veure amb els tres elements que et deia adés de lleialtat institucional, sentit de l’estat i voluntat per arribar a acords. Ara no hi ha cap d’aquests elements. En el cas de la dana no tan sols no he vist cap progrés, sinó que he vist algun retrocés, perquè el nivell de confrontació política és extraordinari. I sense acords entre els nivells de l’administració és impossible d’imaginar polítiques públiques en matèria d’aigua, d’ordenació territorial, de gestió urbanística, de l’agenda metropolitana, d’adaptació, de reorientació, les conseqüències dels efectes del canvi climàtic. Si no som capaços de superar aquesta concepció tradicional de polítiques públiques imaginades de manera vertical, que funcionen paral·lelament, en favor de polítiques públiques més horitzontals, més poroses, més coordinades, més col·laboratives, no avançarem. I era un moment fonamental per a fer aquesta passa. Durant la gestió de la dana, jo diria que l’estat autonòmic no solament no ha estat a l’altura, sinó que ha perdut una enorme oportunitat per a aconseguir la majoria d’edat com a estat compost.

—Els primers dies de l’emergència, partits de teòrica obediència valenciana com Compromís van demanar al govern espanyol que declaràs l’estat d’emergència nacional per llevar competències al president de la Generalitat. Això, què hauria significat?
—Jo no compartia aquesta visió perquè hauria indicat dues coses. La primera, el reconeixement d’una minoria d’edat d’una institució tan noble com la Generalitat Valenciana, que tant de temps i tant de sacrifici va costar per a situar-la al nivell que li corresponia. I en segon lloc hauria contravingut sentències del Tribunal Suprem. La fórmula era, i no es va aconseguir, posar en marxa mecanismes de coordinació i cooperació. No restar competències a la comunitat, perquè això significava una minoria d’edat. També vaig sentir que el responsable del Partit Popular d’Espanya, Núñez Feijóo, va demanar això mateix. Jo vaig interpretar que ho feia per veure si així s’erosionava més la imatge del govern central.

—La paraula “reconstrucció” és la que ara s’ha imposat en el discurs i es diu de manera recurrent. Quina és la reconstrucció que necessita el territori valencià?
—No sóc partidari d’aquest terme. Crec que la realitat de la dana ens ha mostrat que hem de gastar uns altres conceptes molt més complexos. La gestió és complexa i l’agenda que tenim davant també. Jo sóc més partidari d’utilitzar termes com “repensar”, “reorientar”, “adaptar”, “prevenir”…, més que “reconstruir”. Encara més, crec que en algun cas, hauríem de gastar el terme “desconstruir”. Un ensenyament que hem de tenir clar d’aquest fenomen tan brutal és que no podem fer les mateixes coses, de la mateixa manera i al mateix lloc. Un segon ensenyament és que hem de repensar polítiques públiques que teníem sobre la taula, hem d’incorporar unes altres mirades, unes altres escales.

—Parleu de l’escala metropolitana.
—Amb la gestió de la gota freda ha quedat claríssim que no en teníem, i és essencial. Ara s’ha demostrat que l’anomalia espanyola, si exceptuem l’àrea metropolitana de Barcelona, és una mancança extraordinària. Hi ha, fins i tot, lleis molt importants com la llei de canvi climàtic, o la llei del sòl, que no tenen aplicació coherent si no és en l’escala supramunicipal. I què ha passat amb la dana? El govern valencià ha estat capaç de repensar, per exemple, la seua llei òmnibus, és a dir, la llei que s’utilitza per a desregular, per a alliberar sòl, per a aprofitar la conjuntura perquè es puga urbanitzar com sempre i en els mateixos llocs? Avui he llegit que, afortunadament, treballen amb una mínima cartografia de sòl inundable. Espere que aprenguen la lliçó. Però ja hi ha dues iniciatives parlamentàries i la derogació de la llei de l’Horta que diuen que el terreny s’ha d’alliberar per dur a terme les mateixes polítiques públiques de sempre. Hauríem d’aprofitar la dana per a repensar el nostre model de creixement, basat en l’explotació de recursos naturals com el sòl i l’aigua, que és clarament insostenible i genera una economia de salaris baixos. A vegades, els traumes col·lectius ajuden a apujar un nivell d’escala a l’hora d’entendre la nostra relació amb la natura. La dana hauria de servir per a aturar-se. Aturar-nos tots. També els ajuntaments que s’han deixat endur durant dècades per polítiques expansives, fins i tot fent polígons on no tocava. Fins i tot protestant quan el govern valencià, en l’etapa anterior, indicava que hi havia aspectes que s’havien de regular. Hauríem d’aturar-nos tots i pensar.

—En compte d’aturar-nos i pensar, el president se n’anà a Fitur a demanar que vinguessen més turistes. L’actual model turístic ara ens duu a llocs on probablement no voldríem arribar?
—Jo no parle de model productiu, parle de model de creixement. El nostre problema està en el model de creixement, basat en explotació de capital natural. Aquest model és, a més de molt vulnerable en termes geopolítics globals, molt vulnerable en termes ambientals. Ho hauríem d’aprofitar per anar reorientant el transatlàntic encara que siga uns quants graus cap a un model de creixement més centrat en l’explotació de capital humà, de productivitat, tecnologia, que no pas de capital natural. Insistir en l’explotació del capital natural és un error, perquè, a més, som en un ecosistema molt fràgil. Les evidències científiques diuen que el canvi climàtic existeix, que el canvi climàtic mata i que afectarà particularment àrees sensibles del planeta, especialment, en àrees mediterrànies. Això que ha passat ara tornarà a passar perquè la característica fonamental del canvi climàtic és que els esdeveniments s’extremen molt. Tindrem sequeres, precipitacions extraordinàries. A la Mediterrània, on no tenim rius, tenim barrancs i rambles, que són secs durant 363 dies l’any, però encara que siga sec, un dia s’ompli, com el barranc de Poio o el de les Ovelles, o del Carraixet. Hem de saber conviure amb això i no podem desafiar la natura. Si desafies la natura, la natura sempre guanyarà.

—Passa que hi ha partits polítics i governants ací i fora d’ací que són negacionistes del canvi climàtic. Com poden legislar si ells mateixos neguen aquesta possibilitat?
—En aquesta conferència, mentre escoltava els experts que han vingut de diverses àrees, amb mirades molt diverses, de tradicions acadèmiques distintes, que miraven sobre un mateix espai, el Mediterrani, arribava a la conclusió que costa molt que s’instal·le la idea que el canvi climàtic és una gran amenaça existencial, per a la seua vida i la dels seus fills. El procés de maduració dels contextos culturals és lent. Primer, la comunitat científica identifica evidències i aporta dades. Segon, els mitjans de comunicació fan seues aquestes apreciacions i les incorporen a l’agenda informativa. Tercer, els ciutadans, mitjançant els mitjans de comunicació, de manera gradual i lenta, van entenent que hi ha un problema que afecta molt la seva vida, la seua economia, casa seua. I quart, és aleshores quan les polítiques públiques poden tenir efectes reals sobre territoris concrets. Si avances alguna de les fases, com ara una política pública molt ben dissenyada, però sense majoria social, no guanyaràs les següents eleccions o hauràs de revisar la teua iniciativa política. I ara vaig a la pregunta. Crec que els mitjans de comunicació tradicionals sou els grans mediadors entre allò que diu l’evidència científica i la percepció ciutadana.

—…
—Sense els mitjans no és possible la transformació social. Tenim tres desafiaments. Un és el de la polarització política, que redueix la possibilitat d’arribar a acords. El problema no és la política, sinó la manera com els actors polítics entenen la política ara. El segon desafiament és la manera d’entendre l’acció de govern en un estat compost. I el tercer us afecta directament, i és com les fàbriques de negacionisme també influeixen els ciutadans mitjançant les xarxes socials. Ací som a la segona fase de les quatre que he dit. La comunitat científica fa un diagnòstic i una agenda i hi ha un consens molt ampli sobre què s’ha de fer. Segon, els mitjans de comunicació han fet seu, de manera majoritària, que tenim davant un repte existencial, però encara no som en la tercera fase. La població, majoritàriament, continua tenint una cultura productivista, amb les inèrcies del passat. Si no hi ha una majoria social que puga percebre que tenim davant un repte existencial, no hi haurà canvi possible. I ací és on les fàbriques de negacionisme tenen un camp molt gran per a desenvolupar-se.

—I és tan sols en eixa fase que la gent entendrà, per exemple, el perill d’això que ha fet el govern valencià de deixar construir hotels a cent metres de la mar? O que no es poden reconstruir les cases a la vora del barranc?
—La tercera i la quarta fases poden anar plegades. La majoria dels ciutadans poden percebre que hi ha un problema gros, i si no hi ha majoria social no és possible, perquè perdràs les pròximes eleccions. En realitat, parle de com gestionar les resistències al canvi, a la transformació social. I això passa tan sols per una tasca continuada dels mitjans de comunicació. Per exemple, situacions com aquesta són una ocasió molt bona perquè els governs acceleren una mica l’impuls de les polítiques. No pot ser que s’aprofite l’ocasió per continuar fent les mateixes coses de sempre i més. Per exemple, els temporals, el nivell de la mar, les cases vora mar, no anticipar la zona construïble a cent metres de l’aigua… És evident que no. Això no ho demanava ningú. Això és fruit de fer cas només a un sector concret de l’activitat econòmica d’un país, però el país és molt més gran. Això sí que correspon als representants polítics, però jo parlava a mitjà termini. La nostra feina és fer possible que les resistències al canvi i a la transformació social vagen minvant. I no hi ha fórmula màgica.

—Per a espolsar-se les culpes, una de les primeres coses que va fer el president Mazón va ser intentar de desprestigiar agències com AEMET, cosa que es va interpretar com un intent de desacreditar la ciència.
—El negacionisme estructural ja fa temps que ha desplegat una tàctica molt perillosa però molt consistent, que és desacreditar i deslegitimar institucions universitàries, investigadors i mitjans de comunicació. La internacional negacionista treballa de manera consistent. Hem d’estar atents i hem de contraposar les evidències a les creences. No tenim més feina que eixa. Subministrar dades, evidències científiques. I després ve el soroll. Això que acabes de dir tu forma part del soroll. Un actor polític pot utilitzar les dades de manera indeguda, o fins i tot no dir la veritat, com a eina de la baralla política, ridícula i quotidiana. És el que jo crec que passa ara. Dir coses que no són certes. Però això forma part del soroll, d’una cultura política més que discutible. Crec que no hi hem de prestar una atenció particular. Tinc col·legues que han estat assenyalats públicament i que tenen dificultats per a caminar pel carrer. Aquesta estratègia del negacionisme global és perillosa i jo no l’havia vista mai, però hem de continuar sense desànim.

—Baixem al terreny polític. Sou estudiós i acadèmic, però també heu estat polític. Fins i tot, candidat a la presidència de la Generalitat. El president Carlos Mazón havia de dimitir l’endemà de la gota freda?
—Et respondré a les dues parts de la pregunta. La primera és que crec que tenir experiència de govern, haver estat en les dues bandes de la taula, és un actiu. Jo he tingut experiència de govern en el govern d’Espanya i en l’autonòmic i m’ha ajudat molt a entendre la realitat. I ara et respondré d’una manera íntima i personal. Si a mi m’hagués passat una cosa així, no sé com hauria gestionat la meua vida personal l’endemà. No podria dormir. I probablement seria més que no dormir. No sé com podria gestionar-ho. Cadascú és com és, però jo no hauria pogut gestionar eixa situació sabent que, havent pres una decisió el dia anterior, probablement algunes persones no haurien faltat. Per exemple, la meua universitat, la vesprada del 28 va decidir tancar les classes, amb la informació disponible per tot el món, que era la d’AEMET. Quants joves haurien quedat atrapats el dia 29 a migdia o a les cinc de la vesprada en acabar les classes? No ho sabrem mai. I un detall encara més íntim i més personal. La meua filla és professora a Utiel i anava amb cotxe cap allà. I a les set i vint li va arribar un SMS de l’alcalde comunicant que no hi havia classes. Potser ara no parlaria amb tu en aquestes condicions si el batlle no hagués pres aquella decisió. És a dir, jo no podria dormir. No sé com seria la meua vida si haguera estat president de la Generalitat i jo fos conscient que no havia estat a l’altura i no haguera pres la decisió correcta.