Potser a vosaltres també us ha passat, senyores de la generació X, que un bon dia de la vostra vida algú us ha etzibat: ‘És que vosaltres, les feministes…’, o una acusació similar, i us heu quedat parades. Jo, feminista?, vàreu pensar en aquell moment de desconcert; però si no he anat mai a cap mani del 8 de març; però si no he sentit parlar mai de la primera onada, ni de la segona, ni de la tercera; si, per no saber, no sé res de les sufragistes, ni conec qui va ser, posem per cas, Frederica Montseny, que l’he haguda de buscar al Google, i d’aquí m’ha sortit una tal Unió de Dones de Catalunya d’un tal any 1937, creada dins d’un tal Primer Congrés Nacional de la Dona celebrat al Palau de la Música quan ma iaia tenia nou anys i ja anava a l’avellana.

El primer ‘jo, feminista?’ d’una dona de la meua generació sol ser un derivat defensiu de l’educació masclista –o patriarcal, que també hem après a dir de grans– que hem rebut. Una educació que ens ha inoculat des de ben xiquetes l’eterna sospita sobre nosaltres mateixes i les nostres congèneres, una malfiança escèptica cap a tot allò que té a veure amb els nostres malestars, els nostres temors, els nostres cossos dolorosos, els nostres pensaments ‘de dona’ en tant que a un home, l’ésser ‘neutre’ que ens van donar de patró, no l’amoïnaven tant (fins i tot gens), i, en conseqüència, de què ens hauria d’amoïnar a nosaltres.

Doncs aquest primer ‘jo, feminista?’ seria un triomf del correctiu patriarcal que, d’adultes, ens continua dient que no hem d’atabalar la gent amb les nostres queixes, que de tot en fem un gra massa, que mentre hi hagi a la Terra un sol mascle treballant esforçadament en una mina, o portant el nano al pediatre, o canviant els bolquers a sa mare senil, les nostres demandes –o reivindicacions, que també hem après a dir de grans– no són prou urgents. Res que no s’hagin sentit a dir històricament molts altres col·lectius oprimits, poseu-hi l’exemple que vulgueu, sempre des de les posicions de privilegi i poder. I aquí s’hi escauria la famosa citació de Simone de Beauvoir que diu que l’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els oprimits.

Fins i tot la dona més masclista ha tingut pensaments feministes alguna vegada. Ni que sigui en aquella ocasió que va maleir que hagués d’ocupar-se –de franc i abnegadament, com ha de ser– de la sogra malalta, o que sa filla hagués de deixar la criatura de setze setmanes a la guarderia perquè se li havia acabat la baixa. La lluita feminista cobreix les dones que la repudien i les que li donen suport, va tant a favor dels drets de Soraya Sáenz, que després de parir va tornar a la feina com aquell qui diu amb els punts, com de Carolina Bescansa, que va portar-hi el nadó com a protesta. Cobreix Inés Arrimadas, que titlla la vaga feminista d”ideològica’ i ‘partidista’ i disculpa els atacs masclistes segons la ideologia o partit de qui els rebi, igual que cobreix Anna Gabriel, que, com a feminista, condemna el masclisme sobre Arrimadas per damunt de partidismes i ideologies. Aquí s’hi escauria una altra citació, aquesta de Leonard Cohen, que diu que de vegades saps de quin cantó estàs mirant simplement qui hi ha a l’altra banda.

Així, la dona de la generació X que ja té clar de quin cantó està, es fa conscient per sempre que si avui (i no d’aquí a vint anys, o cinquanta) es pot cagar en el partit que va votar, o ha pogut treure diners del banc, o ha pogut procrear o no segons el seu gust, és perquè abans un grapat de feministes van deixar literalment la pell per facilitar-li-ho. I, pensant en aquestes valentes predecessores, i veient la feina de les activistes del nostre temps que ens il·luminen el camí i es trenquen la cara cada dia davant del masclistam, quan les que ens en beneficiem ens sentim dir ‘vosaltres, les feministes…’ per segona vegada i encara dubtem: ‘Jo, feminista?’, ho fem en el sentit de ‘Ui, si jo no faig res’, com volent dir ‘Ui, jo no en sóc digna’, com volent dir ‘Ui, ja voldria jo la fermesa d’una Isabel Muntané, una Marta Roqueta o una Bel Olid’, per dir tres admirades coetànies. Sobretot que no deixéssim pas mai de dubtar de naltros mateixes.

En fi, que un dia descobreixes que aquesta indignació que has tingut sempre a dins ja estava inventada. Ets feminista, ras i curt. Com el dia que vas descobrir que aquelles altres indignacions teues també tenien un nom: antifeixisme, ecologisme, animalisme, republicanisme i anar sumant. Enguany, doncs, moltes feministes que mai no havíem anat a manis del 8-M sortirem de l’armari fent vaga directament, i ens manifestarem ja per sempre. I com en tantes altres manis, no demanarem si la feminista del costat és feminista clàssica o postcolonial o ecofeminista o transfeminista o votant d’aquell partit que naltros no votaríem mai. Per tota una vida que ens hem estat aprofitant de la lluita de les nostres companyes; perquè els ho devem a les dones de les generacions futures; perquè, mirant qui hi ha a la banda contrària, tenim molt clar on hem de ser. I perquè quan algú ens torni a parlar de ‘vosaltres, les feministes…’, l’estranyesa no sigui cap altra que la que ens faci saltar: ‘Com? Que tu no ets feminista, també?’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb