Jeff Bezos vol desafiar la mort: tot allò que sabem de la ciència de l’envelliment

És cert que es pot 'vèncer' l'envelliment, tal com desitja Jeff Bezos? Us expliquem què en diu la ciència

VilaWeb
Daniel M. Davis
29.01.2022 - 20:51
Actualització: 29.01.2022 - 21:01

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Jeff Bezos vol vèncer l’envelliment. Tot just ha contractat Hal Barron, de GlaxoSmithKline, perquè l’ajudi a dirigir Altos Labs, l’ambiciosa iniciativa antienvelliment dotada amb milers de milions dòlars. Però, què diu la ciència sobre aquesta qüestió? És cert que es pot “vèncer” l’envelliment?

L’envelliment no solament comporta canvis en l’aparença o facultats; també és un procés a escala cel·lular. En una placa de laboratori, les cèl·lules epidèrmiques d’un adult es divideixen unes cinquanta vegades abans no s’aturen. Les d’un nounat, en canvi, es poden dividir fins a noranta vegades. Per contra, les cèl·lules d’una persona d’edat avançada no solen dividir-se més d’una vintena de vegades.

L’envelliment també es manifesta en els gens. El material genètic canvia amb el pas del temps: s’hi poden afegir substàncies químiques que modifiquen quins gens s’activen i quins es desactiven. Aquestes modificacions, anomenades “canvis epigenètics“, es van acumulant a mesura que envellim. Hi ha una altra mena de canvi als extrems de l’ADN de les cèl·lules. Els telòmers, segments repetits d’ADN, actuen com la punta d’un cordill de sabata, tot impedint que el material genètic s’esfilagarsi pels extrems. Però aquests telòmers s’escurcen cada vegada que la cèl·lula es divideix. No se sap encara si els curts són merament un signe de l’envelliment, com ara els cabells blancs, o bé formen part del procés pel qual les cèl·lules envelleixen.

Per mantenir-se vives i continuar dividint-se, les cèl·lules immunitàries no escurcen els seus telòmers quan es multipliquen, una estratègia que també segueixen les cèl·lules canceroses. És, probablement, un factor que contribueix a l’aparent immortalitat d’aquestes cèl·lules. Els fàrmacs que aturen la telomerasa també són prometedors a l’hora de combatre el càncer –encara que les cèl·lules canceroses poden desenvolupar-hi resistència.

La pregunta clau

El fet que l’envelliment tingui un efecte tan profund a les cèl·lules i els gens suscita una pregunta molt més important: per què envellim?

Abans es creia que envellíem a causa de l’evolució contínua de les espècies. En unes altres paraules, l’evolució d’una espècie requereix la renovació constant dels individus que en formen part. El principal inconvenient d’aquesta hipòtesi, tanmateix, és que gran part de la vida a la Terra no arriba mai a la vellesa: la immensa majoria d’animals, de fet, es mor a causa dels depredadors, les malalties, el clima o la fam. Sembla, doncs, que la importància evolutiva d’aquest límit genètic a la vida (l’envelliment) és més aviat petita.

Una hipòtesi alternativa és que és simplement un efecte secundari dels estralls, acumulats amb el pas del temps, causats pel metabolisme i l’exposició a la llum ultraviolada del sol. És ben sabut que els gens es malmeten a mesura que ens fem grans, però no s’ha demostrat que sigui determinant per al procés d’envelliment. Una altra possibilitat és que l’envelliment sigui un mecanisme evolutiu de defensa contra el càncer. Atès que les cèl·lules acumulen danys genètics amb el pas del temps, és possible que hagin desenvolupat un procés per a no persistir al cos durant períodes massa llargs. Això evitaria que els danys genètics que acumulen progressivament per l’efecte del temps acabin transformant-les en cèl·lules canceroses, cosa que posaria perill la resta del cos.

A mesura que envellim, algunes de les cèl·lules del cos entren en un estat anomenat “senescència” en què continuen vives, però deixen de dividir-se. Les cèl·lules senescents s’acumulen al cos –especialment a la pell, el fetge, els pulmons i la melsa– durant la vida i tenen efectes tant beneficiosos com perjudicials.

Per una banda, són beneficioses perquè segreguen substàncies químiques que ajuden a reparar el teixit danyat. Per una altra, són perjudicials perquè, a mesura que es multipliquen, poden alterar greument l’estructura natural dels òrgans i teixits. Per això, molts experts consideren aquestes cèl·lules una possible causa subjacent de moltes de les dificultats que s’associen a l’envelliment. De fet, els ratolins de laboratori a què els han eliminat les cèl·lules senescents solen presentar endarreriments significatius en l’aparició dels signes de l’envelliment.

Molt dels processos que passen durant l’envelliment impliquen canvis en els gens, cèl·lules i òrgans. Però el dubte d’arrel de per què s’envelleix encara no s’ha resolt. Sembla, amb tota probabilitat, que hi ha més d’una resposta correcta.

Per descomptat, ningú no sap si la iniciativa de Bezos ajudarà a prolongar la vida humana. Però és evident que, a còpia d’estudiar l’envelliment, segur que n’emergiran descobriments nous i emocionants. No s’ha de fer cabal als qui diuen que les grans preguntes d’aquesta vida ja han estat respostes. Tal com vaig detallar al llibre sobre noves tecnologies i el cos humà The Secret Body, estic convençut que el segle vinent hi haurà avenços científics espectaculars que canviaran radicalment la vida humana.

Daniel M. Davis és professor d’immunologia a la Universitat de Manchester. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies