Jaume Copons: “Aquestes novel·les són màquines de fer lectors”

Jaume Copons i Liliana Fortuny són la parella de moda de la literatura infantil del nostre país. La culpa la tenen un munt de monstres, un noi anomenat Agus Pianola i més d’una vintena de títols publicats per l’editorial Combel. El darrer es diu Salvador i, és clar, un dels protagonistes principals és Salvador Dalí. Durant la sèrie, l’Agus ha passejat per bona part de la literatura clàssica per a infants i joves, ha descobert molts amics, ha viscut moltes aventures i ara descobreix el surrealisme. Avui els creadors de la sèrie seran a l’auditori Josep Irla de Girona per trobar-se amb els lectors en una festa que promet diversió, sorpreses i activitats per entusiasmar els seguidors de la sèrie. Un èxit a l’abast de molt poca gent i una autèntica fàbrica de lectors. En parlem amb Jaume Copons.

—Com va néixer la sèrie de l’Agus i els monstres?
—Jo tenia escrit un llibre, Agus Pianola i el llibre dels monstres, i no sabia ben bé què fer-ne. Havia vist algunes il·lustracions de la Liliana Fortuny que m’havien agradat molt i li vaig proposar de fer alguna cosa plegats. Per sorpresa meva, es va presentar a casa al cap de quinze dies amb més de cent monstres dibuixats i aquí va començar la nostra relació. Tots dos vàrem tenir ben clar des del principi que més que un llibre creàvem un món. I ens ha agradat tant l’experiència que també hem creat junts la sèrie d’en Bitmax i hi ha nous projectes planificats.

—Són ben definits els papers de cadascú o hi ha influències en el treball de l’altre?
—En la relació que tenim es fa difícil d’establir qui fa què exactament més enllà del fet que jo escric i ella dibuixa. Moltes vegades és la Liliana qui suggereix temes o situacions que acaben apareixent en les obres o jo aporto idees per a alguna il·lustració. En el cas de Salvador, la cosa important és que tots dos érem admiradors de la seva obra des de petits (no tant del personatge) i vam veure que encaixava perfectament en aquesta sèrie.

—Us ha sorprès l’èxit de la sèrie?
—No ens enganyem: quan escrius, vols arribar a com més lectors millor, per això ho fas, però evidentment ens ha sorprès l’èxit dels llibres, la seva continuïtat i sobretot la rebuda i manteniment al llarg del temps.

—Ha estat un fenomen realment internacional, amb xifres de vendes, i perdó pel joc de paraules, monstruoses…
—Sí, la rebuda ha estat molt bona a casa nostra, però també a Catalunya i al món. Fins ara hem estat traduïts a vint-i-tres idiomes, per tant, ens llegeixen a molts llocs. Salvador és el número 22 de la col·lecció, i en tenim un altre de plantejat i un que la Liliana ja ha dibuixat i un altre que jo ja he escrit. En xifres absolutes, hem arribat a superar el milió d’exemplars venuts arreu del món.

—Tinc entès que també és possible el salt a uns altres formats…
—Sí. Hem de fer una sèrie d’animació amb Motion Pictures, en què participen TV3 i TVE, a més de la televisió holandesa, però tot el món audiovisual és molt lent i encara som en la fase de finançament del projecte.

—Quina creieu que és la clau de l’èxit? Per què agrada als lectors?
—Fa de mal dir, perquè ningú no sap què funciona i què no en el món del llibre i és encara molt més complicat quan parlem de nanos, però crec que una de les claus ha estat agafar elements de la novel·la gràfica i del còmic que sabíem que funcionaven i els elements més consolidats de la narrativa tradicional i barrejar-los. Amb aquesta combinació, hem creat un model en què entren els bons lectors gràcies al contingut potent i en què, alhora, no fem fora els qui tenen menys nivell.

—Són uns llibres agraïts, que permeten la relectura, molts lectors els devoren una vegada i una altra.
—És clar que permeten la relectura, aquesta és una de les claus de la literatura quan ets petit. Recordo que tenia la col·lecció de l’Àsterix, arribava al final i tornava a començar pel principi i no em cansaven mai. A més, aquesta combinació desacomplexada de tots dos models fa que els lectors hi puguin entrar més còmodament i perdin una mica el respecte que imposa el format tradicional en una generació que té molt interioritzat l’audiovisual. I saps què?

—Digueu.
—Abans em demanaves per l’èxit de la sèrie i crec que hi ha una cosa que els lectors perceben, i no sé com, que és que la Liliana i jo ens ho passem molt bé. Ens barallem i ens enfadem quan hem de refer la feina, però ens ho passem molt bé i això ho noten i fa que ells també puguin riure, emocionar-se, tenir empatia amb els personatges. Et juro que no sé com s’ho fan, però sé del cert que saben que nosaltres gaudim molt.

—Fins al punt que heu creat els vostres alter ego i apareixen en alguns capítols. Com va anar, la cosa?
—En una de les missions, la Liliana es va incloure a si mateixa com a Liliana Fortunyola i a mi em va fer molta ràbia i també vaig voler sortir-hi. M’hauria encantat ser com en Jaume Coponovich. I així va ser com ens vam integrar a la sèrie i de tant en tant apareixem en algun dels capítols com a amics de l’Agus Pianola.

—I ara arriba Salvador, amb un personatge fascinant, Dalí.
—N’és, de fascinant. Ens tenia fascinats a tots dos des de petits. I mira fins on arriba la meva fascinació que quan vaig acabar la carrera fins i tot vaig pensar de fer un doctorat sobre ell, sobre la seva literatura.

—Aquesta sí que és bona!
—És que poques vegades m’ho he passat tan bé llegint un llibre com quan vaig llegir La vida secreta de Salvador Dalí o els articles que escriu els anys vint a les revistes catalanes. Allà demostra que en sap un munt de tot: d’art, de pintura i de ciència, fins i tot.

—Per tant, és estrany que hàgiu trigat tant a fer aquest llibre.
—Efectivament, quan vam fer el llibre ens va sorprendre no haver-lo fet abans, essent com és un referent de tots dos. És un personatge que ha rebut moltes crítiques, com ara la de Breton, que el va anomenar –en part, amb raó– Avida Dollars, i molts se’n van voler aprofitar. Nosaltres també el critiquem, és clar, però parlem de la relació de la seva obra amb Freud, de la relació amb Lorca o amb Buñuel, no ens estem de res.

—Una proposta arriscada.
—És que ara ja som al número 22 de la sèrie i tenim més que comprovat que tots aquests temes interessen als nanos si els expliques a un nivell que puguin entendre. És molt interessant per ells. Amb les meves filles hem anat molt sovint al Museu Dalí de Figueres i és curiós de veure que els petits entren molt bé en el seu univers i l’entenen del tot.

—Avui i demà, noves trobades amb lectors, i ja n’hem perdut el compte. Cal continuar fent actes d’aquests?
—Sovint ens diuen que ara que ja tenim èxit no ens cal fer els actes amb els lectors i és un error, és ara que ens fa més falta que mai. Per nosaltres és molt important de tenir un retorn, veure què els agrada i quina és la seva reacció. El públic infantil és entusiasta i molt exigent alhora, i només ho pots saber en actes com aquests.

—En canvi, als mitjans parlem poc de literatura infantil, en general.
—No em queixo perquè no sóc gaire de queixar-me i a poc a poc es van fent coses, però sí que se’n parla poc i som els grans creadors de lectors, una de les potes més sòlides del mercat editorial i els generadors de la major part d’activitats al voltant del món del llibre. Tot plegat s’hauria de valorar molt més. Però, és clar, tenim el sistema que tenim i hi ha pocs espais.

—La vostra sèrie ha funcionat molt bé a les escoles.
—Quan vam començar no teníem intenció d’arribar a les escoles, en fugíem, fins i tot, però molts mestres s’han adonat que aquestes novel·les són màquines de fer lectors, que els nanos hi entren independentment del nivell lector i, evidentment, ho han aprofitat. Ens hem fet un fart d’anar a escoles a parlar dels continguts i dels valors i hem vist treballs al·lucinants fets des de totes les àrees. Això ens omple de goig.