De Barcelona a Austràlia a peu: el somni increïble de Jan Janowski

  • En Jan ha recorregut prop d’onze mil quilòmetres, havent travessat catorze països europeus

VilaWeb
Sergi Unanue
28.07.2022 - 21:40
Actualització: 04.08.2022 - 17:39

Tornar-lo a veure el va transportar a infinitat de paisatges. Si hi ha un vehicle instantani per a viatjar, és la imaginació. O en el cas d’en Jan, també, la memòria. Feia més de dos anys que no el veia, i el pas del temps quasi no l’havia afectat. Avantatges de ser un objecte inanimat. Tot i que, ben mirat, encara que no tingués vida, havia viscut més experiències que gran part dels mortals.

En Kinton és un monowalker, com s’anomena en anglès, un carro metàl·lic gegant d’una sola roda que es fa servir per recórrer grans distàncies a peu amb càrregues de pes importants. S’acostumen a dur enganxats al cos amb un arnès. En aquest cas, en Kinton té incorporades dues rodes per empènyer-lo amb els braços en comptes d’arrossegar-lo amb el tors. Quan l’agafa novament després de trenta mesos d’inactivitat, una descàrrega de records li recorre el sistema nerviós. De les mans que subjecten el carro, al cap, i d’allà cap a tots els racons del cos, per l’espina dorsal. Junts han recorregut prop d’onze mil quilòmetres.

En Jan Janowski és un barceloní de 38 anys que un bon dia es va plantar a Geòrgia empenyent en Kinton. Plegats, havien travessat catorze països europeus d’ençà que, dos anys abans, havia partit de Barcelona únicament amb la força del seu cos. Una proesa increïble, però que per a en Jan encara és insuficient. El seu somni era arribar a peu fins a Austràlia, a l’altra punta del món, gairebé. Com els va passar a molts altres, la covid va estroncar els seus plans.

jan janowski familia
En Jan amb la seva família a Barcelona.

Quan va començar l’expedició, el maig del 2018, poc s’imaginava que una pandèmia paralitzaria el món sencer. Aquells primers dies se sentia en un núvol. “Tenia el cor a tota màquina”, recorda de Geòrgia estant, on ara resideix i organitza viatges pel Caucas. “Cada pas que feia, em sentia més a prop d’Austràlia.” S’havia animat a endinsar-se en una aventura com aquesta per connectar amb la naturalesa i per esprémer al màxim les seves capacitats físiques. “No volia atrofiar-me vivint una vida normal en una societat en la qual ja no encaixava”, diu en la videotrucada.

L’eufòria dels primers dies li va durar ben bé un any, fins que va arribar a Atenes. Allà, un desengany amorós i el cansament acumulat de 6.700 quilòmetres a les cames li van fer patir el primer moment de desànim de la travessa. El colofó va ser quan, una nit que dormia en un parc de la capital grega, un grup de joves el va despertar a cops de pedra, que li llençaven de lluny. Enfurismat, va sortir del sac de dormir brandant un ganivet i perseguint-los dins la nit. Els va deixar fugir mentre sentia els seus riures adolescents ressonar fins a extingir-se entre els carrers empedrats de la ciutat. “Té sentit, tot això?”, es va preguntar dins l’escalfor retrobada del sac. “En gaudeixo, en aquests moments?”

Feia unes setmanes, havia viscut algunes de les experiències més dures de la seva vida en una zona que sempre recordarà amb temor: els Balcans. Quan era a Albània, la mort se li va presentar més nítida que mai. Després d’haver superat un port de muntanya força dur en ple hivern completament cobert per neu, es va desequilibrar i va començar a lliscar pendent avall. Per més que intentava de frenar, no ho aconseguia. Anava tan de pressa que no veia què li esperava més enllà dels seus peus, que es movien desesperadament per sobre de la neu provant de trobar alguna roca, arrel o el que fos que el pogués aturar. En aquells instants de caos, el seu cap va aïllar-se. De sobte, ja no sentia res. Dins la seva ment imperava una calma glacial. “És així com s’acaba?”, va sentir amb estupefacció. La consciència, en forma de la seva pròpia veu, l’interrogava amb un to inquisidor. Aquella pregunta es va quedar sense resposta, però quan se’n va adonar, era assegut sobre la neu, quiet. Darrere seu, una estela mostrava per on havia baixat. “No m’atrevia ni a respirar”, relata Janowski aguantant, ara també, l’aire. El dispositiu GPS que portava enregistrà la caiguda: havia descendit 260 metres de desnivell a una velocitat trepidant de 30 quilòmetres per hora. Quan va aixecar el cap, va veure que just a la seva esquerra hi havia un gran precipici. Si aquell tobogan de trajectòria aleatòria l’hagués portat cap allà, hauria caigut al buit cap a una mort segura.

 jan janowski muntanya albania
El cru hivern d’Albània va portar en Jan al límit.

Amb el cos encara atemorit per allò que havia viscut en aquella muntanya albanesa, a Kossove va rebre un missatge que el va trastocar completament: “En Nardi és mort”, li deia un amic. “L’han disparat fins que l’han matat.” En Nardi era un home que l’havia acollit a casa seva, amb qui havia compartit sostre, taula i, fins i tot, família, durant uns dies. “A Albània, la vida és així”, concloïa el missatge. Allò va fer que s’endinsés en el dol per la mort d’aquella persona que l’havia ajudat desinteressadament, però també li va servir per a entendre una realitat molt diferent de la que estava acostumat. Fins i tot, va començar a patir pel seu benestar. En Nardi havia estat periodista i tenia un canal de Facebook on havia entrevistat en Jan. No sabia les causes de l’assassinat de qui havia estat el seu amfitrió, però sentia la necessitat imperiosa de fugir d’allà cames ajudeu-me.

Dies després, va aconseguir de deixar Kossove enrere i va entrar a la República de Macedònia del Nord. El primer matí de primavera va topar-se amb un poblet i hi va parar a comprar alguna cosa per esmorzar. Del no res va aparèixer un cotxe i va frenar just davant seu. En van sortir dos homes vestits de negre i amb cara de pocs amics. Decidits, van acostar-se cap a en Jan, a qui les cames li començaven a fer figa. Es van plantar davant seu i li van posar un telèfon a un pam de la cara. “Ets tu, el del vídeo?”, van inquirir des del darrere del mòbil. Era l’entrevista que li havia fet en Nardi. Finalment, havia arribat el moment del qual havia estat escapant-se. “Vaig sentir un torrent de fred, un calfred de terror em recorria tot el cos”, recorda seriós. “Se’m va afluixar l’esfínter i vaig pensar que em volien matar, que jo era el següent.” No obstant això, no eren allà per liquidar-lo. Senzillament, l’havien reconegut caminant pel costat de la carretera i havien volgut parlar amb ell.

 jan janowski acampant
La majoria de nits de la travessa les va passar acampant.

Una setmana més tard, novament a Albània i a 20 quilòmetres d’entrar a Grècia, va notar que uns homes el perseguien. Se li acostaven i li deien coses. Un d’ells, amb actitud molt hostil, va estirar la mà per atrapar-lo. Però en Jan, en un acte reflex, va amenaçar-lo ràpidament amb un esprai de pebre que li havien regalat. Conscient que el podien enxampar en qualsevol moment, va arribar a la frontera en menys de tres hores, a un ritme estratosfèric de set quilòmetres per hora.

No és estrany, doncs, que quan va arribar a Atenes estigués esgotat, físicament i anímicament. Havia passat per onze països empenyent un carro de trenta quilos i havia viscut situacions d’autèntica tensió. Es va permetre unes merescudes vacances que li van reomplir les bateries viatgeres. Quan va arribar a l’illa paradisíaca de Creta, va sentir que connectava amb ell mateix i amb la natura. Era just el que necessitava. Novament, estava a punt per continuar la seva odissea.

Jan Janowski Creta
A Creta, en Jan va tornar a connectar amb la natura.

A Turquia l’esperava la xafogor de l’estiu. Els termòmetres flirtejaven amb la línia que marcava els 40 graus de temperatura. Feia tanta calor, que se li va fondre el GPS. “De tant en tant, a la carretera, hi havia llocs amb mànegues d’aigua que els turcs utilitzaven per refrescar els seus vehicles”, conta amb una retrobada eufòria. “Jo em ficava a allà, sota la mànega, i en sortia xop. Als cinc minuts de seguir caminant, però, tornava a estar sec. Era una calor infernal”. El seu cos li demanava tanta aigua, que en un dia es va beure ell sol set litres.

Però tot i això, es trobava en millor forma física que mai. Tant era així que, després de diversos intents fallits, va aconseguir una proesa que s’havia convertit en un gran repte personal: va caminar més de 100 quilòmetres en un sol dia. “A partir dels 60 quilòmetres, cada cop que feies una mínima aturada, encara que fos només per pixar, reprendre el pas em feia veure les estrelles. Canvia la dinàmica i has de tirar d’esperit.” Ell ni tan sols n’és conscient en l’actualitat, però aquesta fita està reservada normalment només a un grapat d’atletes professionals de tot el món.

jan janowski 100 km
En Jan llueix una samarreta commemorativa dels 100 quilòmetres en un sol dia.

A més, a Turquia hi va trobar molta hospitalitat. De fet, això ha estat una constant en el seu viatge. Gent que li allargava barretes energètiques per la finestra del cotxe, persones que el convidaven a casa a menjar o a dormir i, fins i tot, que li pagaven la compra del supermercat sense que ell ho sabés. Una vegada, assegut davant una ermita a Grècia, se li va acostar una senyora arrugada com una pansa i amb una bossa plena de menjar. “Síria o Àfrica?”, li va preguntar, pensant-se que era un refugiat, just abans d’allargar-li els queviures. “Quan veuen algú que va caminant amb un carro, i entenen que potser ets boig però que viatges caminant, la gent et vol ajudar”, respon quan li demano per què creu que passa això. Sentir-lo parlar de les mostres d’afecte dels locals em recorda les que jo vaig rebre quan vaig travessar Cambotja a peu. “Com que sempre ets de passada, et volen ensenyar la seva millor cara. I, sigui com sigui, aquesta cara hi és, és en tots nosaltres”, reflexiona.

“El viatge a peu em va reconciliar amb les persones”, assegura amb rotunditat. Se’n va adonar amb claredat quan esperava, impotent, una mort imminent dins la tenda d’acampada. Ja era a Geòrgia, on feia senderisme per una muntanya i havia acampat a 3.000 metres d’altitud. Aquella nit, es va desplegar sobre seu una tempesta elèctrica. Ho recorda com una “experiència terrorífica” i transcendental. “Jo pensava de veritat que em tocaria un llamp: queien al costat, semblava que fessin punteria.” Arraulit dins el seu refugi portàtil, esperava amb horror i desesperació el moment fatídic. De sobte, es va trobar recitant un mantra espontani que brollava del seu interior, del fons del cor: “Estimo la terra, estimo la gent. Estimo la terra, estimo la gent”, repetia sense parar. A poc a poc, li va aparèixer un somriure a la cara. “Vaig sentir que me’n podia anar en pau. El viatge m’havia reconciliat amb l’amor a la gent.” Sense adonar-se’n, es va quedar adormit, il·lès. Les setmanes següents les va viure amb un sentiment d’eufòria desfermat i unes ganes increïbles de socialitzar i fer saber als seus éssers estimats com n’eren, d’importants, per a ell.

jan janowski hospitality
Per a en Jan ha estat molt important trobar-se bones persones pel camí.

Tant parlar de viatges li ha fet recuperar aquell fervor per caminar i veure món. Ara que torna a tenir en Kinton, sent que potser el seu somni no està perdut del tot. “Quan pujo les muntanyes que envolten Tbilisi, veig a l’horitzó els deserts de l’Azerbaitjan. Sento que són allà esperant-me.” Ho té decidit, vol acabar allò que va començar. Cada pas, més a prop d’Austràlia. Un somni increïble, a mig camí de fer-se realitat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any