Ja tenim amnistia: què feu, que no esteu contents?

  • Les costures de l’estat espanyol són prou amples perquè un seguit de partits puguin jugar a la democràcia i vantar-se d’arrencar-li lleis

Marta Rojals
03.06.2024 - 21:40
Actualització: 04.06.2024 - 09:51
VilaWeb

“És una victòria bestial de l’independentisme”; “Si no fóssim com som, avui sortiríem a abraçar-nos al carrer”; “No és una humiliació, és un triomf transversal de tots els demòcrates”: rescato aquests apunts dels especials que alguns grans mitjans catalans van dedicar a l’aprovació de la llei d’amnistia. Són reaccions de la quota tertuliana del “reencuentro”, en català “capitulació”, en un intent esforçat d’incidir en l’ànim de l’audiència: “Hem d’estar contents”, imploraven alguns; “Estic molt feliç”, especificaven uns altres, però el to de veu i el llenguatge no verbal no els acabava d’acompanyar.

Una emoció sincera, aquesta sí, era la del Toni Comín :“És un dels dies més feliços de la meva vida”, transmetia als seus ex-companys de tertúlia de fa vuit anys, i cal tindre el cor com una pruna de rostit per a no alegrar-te de la seua alegria, com la de la Marta Rovira mateix i la de qualsevol exiliat que vegi en l’aprovació de la llei un mínim de reparació de la vida sostreta des del 2017. Un sentiment més complex i difícil d’explicar és el que ens suscitaren a molts indepes les celebracions de la plana sobiranista, les abraçades i la treva en el foc creuat dels partits independentistes catalans el dia de la votació. A veure si ho sabré dir: estic convençuda que la seua satisfacció era plena en la mesura que la llei espanyola els permeti de salvar, abans que no els represaliats de dalt, els milers d’encausats de baix, atesa la pròpia incapacitat des de Catalunya, els anys que van governar, de salvar-los ells. I això, vulguis que no, uneix.

La comunió per un dia –per una amnistia– dels grans partits independentistes té moltes lectures, certament, i una és l’intent de rescabalar-se de l’abandonament al qual han sotmès el moviment civil, girant-se d’esquena a la seua sort judicial, si no participant-hi com a acusació directa a compte de la Generalitat. La jugada, si sortia, els havia de permetre de desafiar l’estat judicial però des de la barrera, defensar la nostra gent per PSOE interposat, sense jugar-s’hi els quartos ni la pell. Són maneres de fer i també són meritòries, sóc de les que els costa posicionar-se sense matisos sobre una llei de la qual depèn la vida de tanta gent. La de cinc-cents a mil set-cents encausats, aproximen els càlculs oficials, i que repercuteix en la dels seus cercles familiars i d’amistats.

Del total de represaliats, no sé si eren dos terços que ja han estat absolts i que l’amnistia no podrà beneficiar, perquè ja han complert la pena, que és el calvari de ser processats per l’estat espanyol. En els moments culminants del procés hom deia que per a fer la independència calien morts, o que calien uns dos milers d’empresonats, que retirant tots a casa a sopar després de les protestes no hi hauria manera. Ara sabem que Espanya s’ha fet a l’era de la imatge i que també sap arrabassar vides sense fer terrabastall, casa per casa, invisiblement, que ha après a donar cops mortals a les parts toves sense deixar senyal. És la dictadura subterrània i selectiva, la policial-judicial, que empresona sense reixes i dispara amb silenciador. Si els abusos que es veuen ja costa que deixondeixin les societats, els que no es veuen són una autopista de sis carrils a la impunitat.

L’ex-lletrat del TC Joaquín Urías, que està de gira amb el seu últim llibre sobre el poder judicial espanyol, dibuixa a cada entrevista la teranyina jurídica que espera col·legiadament boicotar la llei d’amnistia: “El Tribunal Suprem és qui fixa la interpretació de les lleis […] per convertir-te en magistrat del Suprem no ho fas per oposició, ni per un examen, ni per mèrits; a Espanya els nomena a dit […] el Consell General del Poder Judicial, els membres del qual són elegits per un partit” i que, com sap tothom, amb el mandat caducat, són erigits en rebel·lia contra la pròpia constitució. Però qui jutja els jutges? A l’estat espanyol, les recusacions se les resolen entre els mateixos interessats, i si cap incaut té els milions i el temps per perdre’s en els laberints d’aquesta tropa per poder arribar algun dia a Estrasburg, “passarien tants anys que segurament ja ni recordaríem que s’havia dictat una llei d’amnistia”. Per tant, a la pràctica governen més que cap govern i són tan inviolables com el seu rei.

De tota manera, les costures de l’estat espanyol són prou amples perquè un seguit de partits puguin jugar a la democràcia i vantar-se d’arrencar lleis d’un tal Partit Socialista Obrer Espanyol, que fins i tot el nom també és una ficció. Insisteixo que reconec el mèrit del sobiranisme pel que fa a la gesta, l’esforç ingent que ni sabem contra uns esculls que semblaven insalvables, el compromís des de posicions divergents per assolir l’objectiu comú, la capacitat de superar les diferències personals i partidistes al límit de l’odi per treballar braç a braç a favor d’una fita històrica, diuen els seus tertulians, i tan impensable que era fa un any, diuen els seus creadors d’opinió, perquè encara digueu que el PSOE i el PP són iguals.

I res, ara els toca al govern dels jutges de governar, però, què és un petit contratemps —exonerar “tots els actes vinculats al procés sobiranista entre l’1 de gener del 2012 i el 13 de novembre del 2023”— al costat de tota l’eternitat? Mentrestant, des de fora del termini de gràcia, hom podria pensar que tot aquest esforç ingent, tota aquesta voluntat, tenacitat, empenta, tota aquesta energia i aquest afany invertits en assolir una indulgència temporal, si tu vols un altre intent de reformar Espanya, de recosir-nos-hi per la via tàcita, de rentar-li la cara davant d’una UE que ja veurem diumenge si encara queda mig democràtica, no es podria haver esmerçat en una altra empresa d’aquestes impossibles i també desafiants a l’estat, comuna i històrica igual, no sé a valtros si se us n’acudeix cap. Com si d’aquestes conjuntures històriques n’anéssim tan sobrats.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor