La decisió sorprenent del Tribunal Constitucional espanyol de dissabte pot dur ben aviat sorpreses monumentals i demostra magníficament què passa quan et dediques a retòrcer la llei amb finalitats polítiques. Sobretot quan la retorces tant que ja no queda llei. L’estat espanyol, pel que fa a la qüestió catalana, ja va tan perdut que no sap ni on és.

El govern de M. Rajoy pretenia que el Constitucional digués que el president Puigdemont no podia ser votat i investit. Així. Però això és impossible perquè no es pot suspendre preventivament el ple. Cercant, doncs, la manera de salvar la cara a Rajoy sense perdre del tot la vergonya, el Constitucional es va inventar una fórmula insòlita: posar condicions al ple, però reconeixent que la investidura de Puigdemont és legal. És una acció tan absurda que no s’han atrevit ni a dir-ne ‘interlocutòria’, sinó ‘decret’. Però, curiosament, és una sentència que se’ls pot girar en contra d’una manera espectacular.

El Constitucional, que és el màxim òrgan jurídic de l’estat, diu que el president Carles Puigdemont pot ser, també en la legalitat espanyola, el president de la Generalitat. I posa una sola condició perquè ho puga ser: ha de demanar permís al jutge Llarena per tal d’assistir presencialment a la sessió d’investidura. Puigdemont, ràpidament, ja ho ha fet. I ara a veure què fan ells. Si Llarena no li dóna permís serà ell que desobeirà el Constitucional i crearà una fractura mastodòntica en el sistema; i si li’n dóna no tindrà cap més remei que deixar-lo participar en la sessió d’investidura i que siga president, és a dir, allò que ells mateixos volien evitar de totes passades.

Quan deixes la coherència de banda, passen aquestes coses. Han retorçut tant les lleis que ara ja no saben ni tan sols on són. L’eufòria inicial ha deixat pas a la preocupació i ahir ja van eixir els partits del 155 a protestar dient que Puigdemont no podia ser president en cap cas, ni que ho digués el Constitucional. Fins i tot el PSOE va anar un pas més lluny per a dir que no podia ser president ningú que tingués un programa independentista –i, per tant, que el vot dels ciutadans no servia de res.

Veurem què passa demà, doncs. Jo no crec que Puigdemont haja de vindre, perquè pense que no podem fiar-nos gens del sistema judicial espanyol. Però sí que veig evident que no es pot renunciar al principi bàsic de la democràcia, que és la voluntat popular, i que, d’acord amb això, cal continuar portant el PPPSOECs un passet més a prop del penya-segat. Però assumint, en qualsevol cas, que la defensa de l’autonomia ara ja no és l’essència del projecte republicà. Les institucions autonòmiques són, seran, una de les tres capes sobre les quals se sustenta el projecte de la República: el govern a l’exili, la gestió de l’autonomia i la força dels dos milions. Però només una de les tres.

De manera que el que passe en la votació de demà no ho hauríem de veure, necessàriament, com el fet més transcendental de tot el que ha de passar aquests dies ni hauríem de concentrar la nostra mirada només en això. El que passe serà important si acorrala més encara l’estat espanyol i el deixa més despullat davant la ciutadania i el món. Si ensenya la seua cara autoritària d’una manera més nítida encara. Però també serà important que el president explique en el seu discurs com s’anirà construint la República a partir d’aquestes tres capes i quines feines concretes començaran a fer el govern i el parlament. O que Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP ens anuncien com caminarà el govern i el parlament, ara ja al costat de les institucions noves que no han ni de respectar l’ordenament jurídic espanyol. I en aquest sentit molta atenció a l’anunci, ahir, que s’ha pactat de crear una Assemblea Constituent de la República, perquè això sí que és començar a fer via…

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb