El principi d’immunitat parlamentària és ‘una de les garanties parlamentàries més antigues a Europa’, d’acord amb el Consell d’Europa. El seu objectiu és ‘proveir els parlamentaris d’una protecció específica contra les acusacions a les quals estan més exposats que els altres ciutadans’, com per exemple, delictes de naturalesa política.

La constitució espanyola és clara sobre la immunitat parlamentària: ‘Durant el seu mandat, els diputats i senadors gaudiran d’immunitat i només podran ser detinguts en cas de delicte flagrant. No podran ser inculpats ni processats sense l’autorització prèvia de la cambra respectiva.’

El Tribunal Suprem espanyol ha defensat prèviament la immunitat com la que ‘protegeix contra detencions i processos judicials que puguin desembocar en privació de llibertat, evitant que, per manipulacions polítiques, s’impedeixi al parlamentari d’assistir a les reunions de les cambres i, com a conseqüència d’això, s’alteri indegudament la seva composició i funcionament.’

El Parlament de Catalunya també té regles específiques sobre la immunitat parlamentària: ‘Durant el seu mandat, [els membres del parlament] gaudeixen també d’immunitat, en el sentit que no poden ser detinguts si no és en cas de delicte flagrant, així s’evita que puguin ser detinguts per motius polítics encoberts.’

The Economist explica clarament la necessitat d’immunitat parlamentària: ‘Els legisladors corren el risc de perseguir delictes basats en motius polítics. Si no es controlés, l’executiu podria arrestar els diputats de l’oposició per tenir més poder i reduir la rendició de comptes a què es deu.’ Us sona?

Quan els polítics són en presó preventiva per ‘crims polítics’ (és a dir, per les lleis que van aprovar, per les opinions que van expressar o pels vots que van emetre), es viola el sistema democràtic de representativitat. En unes altres paraules, la intenció de la immunitat parlamentària és assegurar que la judicialització no es fa servir com a arma política. Assegurar la llibertat dels representants populars no és un privilegi dels polítics sinó més aviat una protecció per als qui els van votar.

El cas dels presos polítics catalans

Nou polítics catalans són actualment en presó preventiva abans del judici per crims de naturalesa política. Set més són a l’exili. Carme Forcadell, la presidenta del Parlament de Catalunya, ha estat acusada de rebel·lió violenta per haver permès debats i votacions; els altres presos –membres del govern català– són encausats per haver aprovat lleis per a permetre un referèndum d’independència suposadament il·legal (segons la llei espanyola).

L’objecte d’aquesta anàlisi no és resoldre si el seu empresonament és una violació del principi d’immunitat parlamentària. Examinarem les conseqüències polítiques del seu empresonament, per veure si tenen relació amb les conseqüències negatives de la judicialització de la política, la qual es pretén evitar amb la immunitat parlamentària.

La pregunta

La presó preventiva dels polítics catalans ha tingut un efecte ‘silenciador’? És a dir, la representativitat política, la rellevància i la seva visibilitat han quedat afectades negativament per l’empresonament abans d’haver estat condemnats per cap delicte.

Mètodes

Fem servir dades de Twitter perquè és una representació fàcilment quantificable de la realitat: la gent que atreu interès en la vida real també n’atreu a Twitter. Examinem piulets sobre deu polític catalans (és a dir, que contenen aquests seus noms):

—Cinc presos independentistes (Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Dolors Bassa i Raül Romeva)

—Dos exiliats independentistes (Carles Puigdemont i Toni Comín)

—Tres unionistes lliures (Miquel Iceta, Xavier García Albiol i Inés Arrimadas)

Examinem dos períodes diferents: abans de l’empresonament o de l’exili (els primers nou mesos del 2017) i després (els primers nou mesos del 2018). Amb l’objectiu de tenir una comparació estable, hem tret intencionadament de la mostra els tres mesos de més convulsió política (de l’octubre al desembre del 2017). També hem restringit la nostra anàlisi a períodes idèntics en dos anys per reduir el biaix d’esdeveniments externs (vacances, aniversaris, etc.).

En aquesta anàlisi volem veure si el fet de ser en llibertat, a l’exili o a la presó té un impacte diferencial en l’atenció (mesurada amb els piulets sobre el polític en qüestió). Com que els piulets dels aliats poden publicitaris (i, per tant, menys significatius), pararem especial atenció als piulets dels ‘adversaris’, atès que és la manera més útil de mesurar la rellevància d’una figura política. Els polítics sobre els quals els adversaris piulen sovint són polítics rellevants, mentre que els polítics a qui els adversaris no fan cas no tenen rellevància política.

La nostra mostra recull 701.324 piulets durant els períodes d’abans (de gener a setembre de 2017) i després (de gener a setembre de 2018) dels següents comptes de Twitter:

Per a aquesta anàlisi, hem definit dos grups per al nostre marc de treball d’adversaris-aliats: 1) els qui són pro-independència o pro-referèndum (PDECat, ERC, Podem, Crida, etc.) i 2) els qui estan en contra d’un referèndum (Cs, PP, PSOE, PSC, SCC). Quan diem ‘piulets dels adversaris’, volem dir la suma de piulets dels unionistes (si parlem d’un sobiranista) o la suma de piulets dels sobiranistes (si parlem d’un unionista).

Resultats

El gràfic següent mostra el nombre de piulets d’adversaris que cadascun dels deu polítics analitzats va rebre els primers nou mesos del 2018 (per adversari). Puigdemont rep molta més atenció dels seus adversaris que no pas la majoria de polítics catalans.

Però ha estat així durant força temps. La cosa més interessant no és pas analitzar les diferències absolutes entre polítics sinó els canvis al llarg del temps.

El gràfic següent mostra el canvi relatiu (en %) en la freqüència de piulets del 2017 al 2018 d’adversaris polítics pels deu polítics en qüestió. 100% és la base del 2017 per a cada polític. Un valor de després de més del 100% significa que els adversaris van parlar més d’aquesta persona el 2018 que no pas el 2017, mentre que un valor de menys del 100% significa que els adversaris van fer-ne menys cas el 2018.

En la nostra mostra, Arrimadas, Albiol i Iceta són els qui tenen més creixement de l’atenció dels adversaris polítics entre el 2017 i el 2018. Això suggereix que són molt visibles i actius, ja que els seus adversaris es veuen obligats a parlar d’ells. Puigdemont i Comín, malgrat ser de partits que van tenir més vots que el d’Iceta, tenen un creixement menor del 2017 al 2018. Joaquim Forn, tot i ser a la presó, té un creixement modest (però és probablement pel fet que va prendre possessió com a conseller el juliol del 2017).

La dada més sorprenent del gràfic d’abans és la reducció de l’atenció dels adversaris als dirigents empresonats. Forcadell va ser citada en només un 47,5% de piulets dels seus adversaris polítics el 2018 en relació amb el 2017; Bassa, un 36,4%; i Romeva i Junqueras van ser citats en una ràtio de només el 26% en comparació amb el 2017. En unes altres paraules, els adversaris polítics de Forcadell, Bassa, Romeva i Junqueras no els paren atenció.

Aquest és l’efecte silenciador de la presó. És un efecte parcial en el cas dels exiliats, però extrem en el dels presos. Quan els representants democràtics són lliures de romandre en públic (Iceta i Arrimadas), els seus adversaris es veuen forçats a parlar-ne. Quan són a l’exili, els adversaris només han d’interactuar-hi virtualment, i ho fan amb una freqüència menor.

Però quan els representants democràtics són a la presó no poden comunicar-se lliurement. És el cas de Forcadell i Junqueras. Els seus adversaris polítics es veuen menys forçats a parlar d’ells, respondre a les seves propostes polítiques, adreçar-s’hi públicament o reconèixer la seva legitimitat com a representants dels qui els van votar. És a dir, que amb el pas del temps són eficaçment invisibilitzats.

Conclusió

Les dades de Twitter mostren que la presó preventiva dels dirigents polítics catalans ha tingut l’efecte d’invisibilitzar-los del discurs públic. Aquesta invisibilització és només parcial, perquè els seus aliats continuen piulant sobre ells en una ràtio elevada. Però, en canvi, els seus adversaris els han menystingut a bastament des que van ser empresonats.

L’efecte invisibilitzador de l’exili també existeix, tot i que en menor mesura. Comín i Puigdemont han tingut un lleuger increment en l’atenció dels adversaris el 2018 respecte del 2017, però aquest increment va ser menor que el de polítics no-exiliats com Arrimadas, Albiol i Iceta.

Com és que Xavier García Albiol ha tingut un increment tan gran de piulets dels seus adversaris malgrat que el seu partit va perdre el 50% dels vots a les eleccions del 21-D? Com pot ser que el nombre de piulets dels adversaris sobre Miquel Iceta cresqués un 28% entre 2017 i 2018, però al mateix temps Oriol Junqueras, dirigent d’un partit amb el doble de diputats que el d’Iceta, patís una baixada d’atenció dels seus adversaris d’un 74%? Com pot ser que l’atenció de Carme Forcadell i Dolors Bassa caigués fins a la meitat el 2018 però la d’Inés Arrimadas pugés un 280%?

La resposta és simple: Albiol, Iceta i Arrimadas gaudeixen d’un dret que ha estat negat als seus adversaris polítics: la llibertat.

La llibertat, en aquest cas, no significa només que poden prendre part totalment de vida política, sinó que poden triar a conveniència de no fer cas –o fer-ne menys– als seus rivals polítics (ja que l’exclusió de l’esfera pública dels seus adversaris significa que no tenen recursos per a reclamar atenció). En altres paraules, quan un grup de representants és lliure però un altre no ho és, significa que un grup de votants està totalment representat i l’altre, no.

Aquí no analitzem si el principi d’immunitat parlamentària va ser violat quan els tribunals espanyols van ordenar l’empresonament dels dirigents catalans. Tanmateix, amb les dades a la mà, és clar que els efectes de la presó són similars als efectes de judicialitzar la política que es pretenen evitar amb el principi d’immunitat parlamentària. Forcadell, Bassa, Romeva i Junqueras, representants amb un ampli suport electoral, han esdevingut en gran part invisibles pels seus adversaris perquè no poden participar en el discurs polític. I encara que els seus aliats els esmentin tot sovint, la naturalesa de les referències ha virat d’una relació de representació a una de simpatia.

La presó preventiva i l’exili forçós de la meitat dels dirigents polítics catalans, aproximadament, és una perversió en l’aritmètica electoral que mina la democràcia representativa. Aquesta anàlisi és una evidència d’aquesta perversió: tot i que els sobiranistes van rebre més vots en les eleccions de 2017, els dirigents unionistes tenen el privilegi de menystenir en gran mesura els seus adversaris empresonats, mentre que els dirigents sobiranistes no tenen més remei que abordar els arguments dels seus rivals unionistes (lliures).

Tant si els tribunals espanyols empresonen els dirigents independentistes per un delicte com si no, el càstig polític ja s’aplica ara en forma de la invisibilització eficaç dels representants democràticament elegits.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb