Són vint-i-sis noms i prou. Aquests vint-i-sis: Jeff Bezos, Bill Gates, Warren Buffet, Bernard Arnault, Marck Zuckerberg, Amancio Ortega, Carlos Slim, Charles Koch, David Koch (aquests dos són germans), Larry Ellison, Michael Bloomberg, Larry Page, Sergei Brin, Jim Walton, S. Robson Walton, Alice Walton, Ma Huateng, Françoise Bettencourt Meyers, Mukesh Ambani, Jack Ma, Sheldon Adelson, Steve Ballmer, Li Ka-shing, Xu Jiayin, Lee Shau-Kee i Wang Jianlin.

Aquestes vint-i-sis persones, segons l’informe anual sobre les desigualtats que publica Oxfam, tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat.

Posat en xifres, aquestes vint-i-sis persones tenen tants diners com 3.765.000.000 que comparteixen el planeta amb ells. 26 = 3.765.000.000. I la situació encara empitjora. L’any passat, segons el mateix report, les 43 persones més riques del planeta tenien una fortuna equivalent a la de la meitat dels humans. En un any hem passat de 43 a 26, una baixada que impressiona per la velocitat. A aquest ritme, l’any vinent potser una dotzena de persones podrien arribar a tenir tants diners com la meitat de la població mundial. Una perspectiva que a mi, i crec que a molts, em sembla simplement esfereïdora. Fins i tot, si em permeteu de dir-ho així, en termes morals. Els tres més rics del món mouen tants diners com els quaranta-vuit estats més pobres. Una dada que ho diu tot.

A voltes, quan un estudi vol colpir la consciència de la gent es mira de trobar una dada que, tota sola, puga esdevenir un eslògan. És cert, per tant, que l’impacte causat per la comparació té un punt de màrqueting, una part de propaganda ben dissenyada i ben implantada.

En vista d’aquestes xifres, hi ha qui defensa que això sempre ha estat així i remarca que temps enrere, de fet, hi havia hagut gent encara més rica –diuen que l’emperador Musa de Mali, mort el 1337, era l’home més ric que s’havia vist mai. Però crec que tots convenim que no té un impacte comparable a això d’ara, entre més raons perquè el món d’aquell moment ni estava connectat ni era un sol món com ho és ara.

Així mateix, hi ha economistes que qüestionen l’exactitud d’aquestes dades, fonamentades, segons Oxfam, en les de Forbes i Crédit Suisse. Puc acceptar, naturalment, que no siguen ben exactes i que en compte de parlar de vint-i-sis persones hàgem de parlar de trenta o de cent. No he sabut mai com es poden calcular determinades coses, com ara quina és la població real del planeta. Però, ni que fossen mil, qui podria negar que seria igualment una situació sense sentit? I encara més: qui pot negar que és una situació perillosa?

Perillosa perquè les desigualtats són perilloses per a l’equilibri del sistema i del planeta mateix. Winnie Byanyima, la directora d’Oxfam, ho ha expressat parlant de la ‘còlera creixent’ que es detecta en les relacions internacionals i en les relacions polítiques dins cada estat. I ‘còlera’ em sembla una definició adequada perquè implica ira, ràbia descontrolada que s’expressa més enllà de cap racionalització.

I això és perquè tothom sap que la desigualtat no és inevitable, no és cap marca divina, sinó que és una opció. I bàsicament és una opció política. Les dades que aporta l’informe sobre la repercussió del model dels impostos en l’augment de la desigualtat em semblen remarcables i dignes de reflexió. Especialment, perquè, d’ençà de la darrera crisi econòmica, és evident que no solament ha crescut la desigualtat entre països –gravíssima–, sinó que ha crescut, i de quina manera, la desigualtat interna dins això que en diem, o que en dèiem abans, primer món. Molts dels fenòmens polítics incomprensibles que veiem a Europa i als Estats Units tenen a veure amb això. Sobretot.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb