La forma en què el cinema ha representat les infermeres ha variat al llarg del temps: des de la mateixa vestimenta a les relacions amb els pacients i la resta de personal sanitari. En la imatge, fotograma de la pel·lícula "Expiació" (Wright, 2007).

El cine com a espectacle s’adreça al públic amb finalitats diverses, com les d’entretenir, adoctrinar, distreure o educar, entre d’altres. Mentre que algunes pel·lícules semblen concebudes per a obtenir el màxim benefici, d’altres esdevenen una peça d’art perdurable en la història del cinema. Tot sovint aquestes finalitats es barregen, com també ho fan els mateixos gèneres cinematogràfics, el que fa difícil classificar les pel·lícules sota una única etiqueta.

D’ençà dels seus inicis, el cine ha mostrat tot tipus de professionals, encara que els policies, detectius, advocats, mestres i metges han estat dels més recurrents. En el context de la malaltia, a la figura del metge habitualment s’associa la d’una infermera (Cano i Rofes, 2004; Gordon i Johnson, 2004). D’aquest fet se’n deriva l’objectiu del present article: explorar el tractament que ha donat el setè art a la professió d’infermera. Per a això em centraré en el paper que tenen les infermeres que protagonitzen tres pel·lícules: En l’amor i la guerra (1996), de Richard Attenborough; Wit (“Enginy”, 2001), de Mike Nichols, i La mort del senyor Lazarescu (2005), de Cristi Puiu.

Es tracta de tres títols que repassen l’evolució del rol de la infermera des de la primera meitat del segle XX fins al primer quart del xxi. En la pel·lícula En l’amor i la guerra, la protagonista actua en un escenari que recrea les condicions i els recursos de la medicina abans de l’era dels antibiòtics. Allà té cura dels soldats ferits i obeeix les ordres de la cap d’infermeria i d’un metge militar. En Wit veiem una infermera especialista en oncologia treballant amb les tècniques i recursos d’un hospital capdavanter en recerca mèdica i on la seva actitud envers una pacient terminal humanitza l’evidència científica pròpia dels protocols i guies clíniques tan preuades a la segona meitat del segle XX. En La mort del senyor Lazarescu ens trobem amb una infermera polivalent que, com a integrant d’un servei d’urgències, es desplaça al domicili d’un pacient. La pel·lícula mostra l’esforç d’una professional per vèncer els obstacles burocràtics i la indolència d’un sistema sanitari en crisi, que podríem situar en el primer quart del segle XXI.

Les diferències entre els tres llargmetratges, a més de ser les pròpies del temps de l’acció, també s’observen en el sexe dels pacients, dos homes i una dona, i en el final de la història: un sobreviu, la dona mor i el tercer, no se sap. Naturalment es poden identificar coincidències o punts de trobada: en tots els títols les coprotagonistes són infermeres competents que tenen cura de pacients als quals al dolor físic s’afegeix la soledat i la por a la pèrdua d’autonomia. En tots els casos, les protagonistes interactuen amb altres professionals de la salut: de forma còmplice amb les col·legues i enfrontada respecte als metges (Icart, Delgado i De la Cueva, 2015). Aquest aspecte fa palesa que la relació entre tots ells és complexa, fet que no es dissimula en cap dels títols escollits.

Els exemples triats són una mostra representativa de la manera com ha evolucionat la figura de la infermera en el cinema al llarg de les darreres dècades. De la infermera bonica i jove que enamora els pacients o els metges a la professional que mostra empatia, apodera el pacient i manté una actitud compromesa en l’atenció sanitària centrada en les persones.

Maria Teresa Icart Isern és catedràtica d’Infermeria de Salut Pública i Comu­nitària de la Universitat de Barcelona.

 Llig l’article sencer al web de Mètode

QUÈ ÉS MÈTODE?

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb