Dels indults a les victòries a l’exili: l’any del desconcert al Tribunal Suprem espanyol

Si totes les peces van encaixant, durant l’any vinent els exiliats tindran moltes més possibilitats de tornar fent escac a l'estat espanyol

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
31.12.2021 - 18:31
Actualització: 31.12.2021 - 15:03

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La vigília de Sant Joan a migdia hi va haver en tres indrets del Principat la imatge política de l’any: a Barcelona, Carme Forcadell sortia de la presó de Wad-ras i abraçava sota el paraigua Meritxell Serret, Marta Vilalta, Roger Torrent, Laura Borràs i molta més gent; un quart d’hora després, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i Jordi Cuixart eixien tots plegats de la presó dels Lledoners, i poc després sortia Dolors Bassa del Puig de les Basses. Després de gairebé quatre anys tancats com a càstig per l’organització del referèndum del Primer d’Octubre, els presoners polítics sortien de la presó, l’endemà d’haver estat indultats pel govern de Pedro Sánchez. Uns indults parcials, sotmesos a condicions i reversibles, que el consell de ministres espanyol aprovava enmig d’un clima de guerra oberta amb el Tribunal Suprem espanyol i amb el president caducat del Consell General del Poder Judicial, però amb una pressió internacional creixent perquè s’acabés l’anomalia de tenir –dins la UE– nou persones empresonades per la seva activitat política. Aquells indults eren utilitzats també internament pel govern espanyol, per mirar de guanyar estabilitat, sobretot gràcies a ERC, però també per traçar una divisió amb els represaliats exiliats, que durant tot el 2021 han assolit fites importants per a desmuntar l’estratègia repressiva espanyola contra l’independentisme. Una batalla que aquest 2022 es podria acabar de resoldre.

L’informe implacable del Consell d’Europa

Hi ha un fet cabdal per a entendre el moment dels indults i que lliga la sortida dels presos polítics amb la pugna dels exiliats a l’exterior: l’aprovació per l’Assemblea de Representants del Consell d’Europa d’un informe exigint a les autoritats espanyoles la fi de la repressió contra els dirigents polítics independentistes. Aquell document va fer saltar les alarmes a l’estat espanyol, perquè era farcit de precedents que podien justificar una condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans a l’estat espanyol per haver violat uns quants drets fonamentals. Era molt dur: exigia l’alliberament dels presoners, la retirada de les euroordres i l’arxivament de les causes judicials contra ex-alts càrrecs, tant els perseguits pel Tribunal de Comptes com els pendents de judici en la investigació del jutjat 13 i el president Quim Torra.

El govern espanyol feia malabarismes discursius per provar de desqualificar aquell informe i el mal que li feia a l’espai internacional i, alhora, fer-ne cas, si més no parcialment. La seqüència és clara: el Consell d’Europa exigia formalment la fi de la repressió contra l’independentisme el 21 de juny; el govern espanyol aprovava els indults el 22 de juny i els presos polítics sortien en llibertat el 23 de juny. Sánchez ja podia viatjar per Europa i dir que el seu govern sí que hi havia fet alguna cosa, que els presos havien sortit. De fet, havia provat d’eclipsar l’impacte brutal de l’informe del Consell d’Europa amb un acte al Liceu el mateix dia per a vendre els indults com a única solució del conflicte.

L’estratègia del govern de Sánchez consistia a dividir presó i exili, a aïllar políticament els exiliats. Ni parlar-ne, d’amnistia. I de la promesa de reforma del delicte de sedició al codi penal (una fórmula presentada per Unides Podem –socis del govern espanyol– com a possible solució per als exiliats) no se n’ha sabut res més. Tan sols que no és una prioritat per a l’executiu de Sánchez. Ara, l’autor de l’informe aprovat al Consell d’Europa, el socialista letó Boriss Cilevics, proclamava que no tenia trellat d’indultar els presos i, en canvi, de mantenir les euroordres. Ho deia així en aquesta entrevista de VilaWeb: “No és coherent que indultis aquests dirigents i al mateix temps insisteixis en les extradicions dels seus companys, que van fer exactament el mateix. Les acusacions contra ells són idèntiques, però simplement van anar-se’n fora d’Espanya, i quan es va formalitzar l’acusació no hi eren físicament. No seria coherent de detenir-los i després condemnar-los.”

El valor estratègic de la sentència sobre Lluís Puig

I els avenços judicials que han fet els exiliats a diverses instàncies europees ho confirmen. Hi ha tres grans episodis que marquen el 2021 en la batalla de l’exili, perquè en condicionen la possible resolució del 2022. El primer, just acabat de començar l’any, fou una sentència sense precedents: la confirmació amb resolució judicial ferma que Bèlgica no extradiria el conseller Lluís Puig a l’estat espanyol pel risc de vulneració de la seva presumpció d’innocència i del dret fonamental de tenir un judici imparcial i que el jutgés un tribunal predeterminat per la llei. La sentència belga (la podeu llegir ací íntegra en català) sobre Lluís Puig condiciona tot allò que ha anat passant després, el 2021.

Perquè va ser tot un escac a Pablo Llarena. El cas de Lluís Puig podia tenir un efecte en cadena amb els altres exiliats amb euroordres pendents de resolució però protegits per la immunitat com a parlamentaris europeus: Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Per això, tan bon punt el Parlament Europeu va aprovar el suplicatori que havia presentat per a llevar-los la immunitat, el jutge es va afanyar a presentar unes preguntes pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per saber si allò que havia passat amb Lluís Puig era coherent amb al dret de la Unió, i per aclarir els criteris amb què les autoritats judicials d’un estat membre poden refusar una euroordre.

La detenció fallida a l’Alguer

Tant la resolució d’aquestes pre-judicials com la demanda que Puigdemont, Comín i Ponsatí van interposar al Tribunal de Luxemburg contra l’aprovació del suplicatori al Parlament Europeu marcaran el futur dels exiliats, i segurament també de la resolució judicial i potser política del conflicte. Són les dues grans causes, que fins i tot en la fase de tramitació han tingut incidents de recorregut que n’han marcat la transcendència. Perquè un dels grans episodis de l’exili d’enguany fou la detenció del president Puigdemont a l’Alguer el 23 de setembre, per ordre i impuls de les autoritats espanyoles. El Tribunal Suprem espanyol mantenia vives les euroordres, per més que el Tribunal General de la UE hagués afirmat la contrària, tot esgrimint arguments de l’advocacia de l’estat espanyol: la presentació d’una qüestió pre-judicial sobre unes euroordres implica automàticament la suspensió tant de les euroordres mateixes com del procediment penal que les origina.

Puigdemont, Comín, Ponsatí i Boye a la sortida del tribunal de Sàsser.

Amb aquesta doctrina la justícia espanyola té mala peça al teler, perquè li fa triar què preval: el dret espanyol o el dret de la Unió? En un any en què s’ha anat veient clar que el problema de Polònia es fonamenta en la preeminència del seu dret intern per damunt del comunitari, l’entestament espanyol a avantposar sempre la seva doctrina interna en tot allò que fa referència a les euroordres ofereix als exiliats un terreny de joc judicial a Luxemburg amb opcions de reeixir. El tribunal ja ha advertit Llarena que allò que digui i consideri el Suprem sobre la vigència de les euroordres no té importància si el dret de la Unió diu que resten suspeses mentre no es resolgui el litigi principal.

El 2022, un any decisiu

I la resolució arribarà aquest any entrant, més aviat cap al segon semestre, per la lenta tramitació dels casos, tant la demanda contra el suplicatori que van presentar els eurodiputats a l’exili com les preguntes pre-judicials. El TJUE els tramita pel procediment ordinari, tot i que Llarena pretenia que fos pel procediment accelerat. Perquè volia evitar que hi hagués decisions de tribunals de més estats europeus en relació amb les euroordres. El jutge espanyol sabia que la tramitació de les pre-judicials suspèn les euroordres (per més que ell les hagi mantingut actives) i alhora sabia que difícilment cap altra jurisdicció europea concediria l’extradició. I ha estat així: tant Bèlgica, com Escòcia com fins i tot Itàlia han pres enguany decisions contràries a les pretensions de Llarena; perquè el jutge belga no ha reactivat les euroordres, la justícia escocesa va abandonar el procés d’extradició contra Ponsatí i la justícia italiana va deixar en llibertat Puigdemont i va suspendre l’execució de l’euroordre.

Caldrà veure si el Tribunal de Luxemburg es pronuncia abans sobre les pre-judicials de Llarena o sobre la demanda contra el suplicatori, o si ho resol tot alhora. Arran d’aquesta incògnita, la defensa dels exiliats ha obert encara un altre procediment al TJUE –que es podria resoldre abans de l’estiu– perquè els siguin concedides les mesures cautelars de retorn provisional de la immunitat que els fou llevada amb el suplicatori. El TGUE diu que no cal perquè les euroordres estan suspeses. Però i si les pre-judicials es resolen abans i s’aixeca la suspensió? Els advocats dirigits per Gonzalo Boye volen blindar la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí mentre no es resolguin tots els expedients.

Però segurament abans es resoldrà a la justícia europea encara un altre expedient que té relació amb Puigdemont i Comín com a eurodiputats. Antonio Tajani, el president sortint de l’eurocambra, va impedir que els fos reconeguda aquesta condició, tot fent cabal de la consigna de les autoritats espanyoles d’impedir-los d’exercir com a eurodiputats si abans no juraven presencialment la constitució espanyola. Van presentar unes cautelars al Tribunal de Luxemburg per poder accedir a l’eurocambra el dia que es constituïa, el 2 de juliol de 2019, però els les van denegar. I el desembre d’aquell any, l’endemà de la sentència del TJUE que reconeixia la immunitat de Junqueras, el tribunal va anul·lar aquella decisió prèvia i va permetre que també Puigdemont i Comín poguessin exercir d’eurodiputats amb caràcter retroactiu a partir del moment que van ser proclamats electes. I la demanda de fons continua viva i és a punt de passar a la fase de la vista oral, que es farà el mes vinent. L’objectiu és que quedi clar i ben fixat que les autoritats espanyoles no poden imposar com a condicionant per a accedir al càrrec d’eurodiputat fórmules de jurament o accions similars.

Si totes aquestes peces, durant l’any vinent, van encaixant, els exiliats tindran moltes més eines jurídiques per a poder tornar. Encara falta força camí per a arribar-hi i hi ha una incertesa lògica sobre la resposta final de la justícia europea i sobre els matisos i els marges d’interpretació que pugui donar. Però el camí ja és traçat i s’hi comença a caminar.

El triomf de Valtònyc sobre la persecució espanyola

Simultàniament a la pugna judicial dels eurodiputats, hi ha hagut un altre front judicial a l’exili que ha acabat deixant en mala posició la justícia espanyola. Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, ha aconseguit de tombar a Bèlgica l’euroordre que l’Audiència espanyola va emetre contra ell fa més de tres anys per la condemna a tres anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons. En reclamava l’extradició per enaltiment del terrorisme, injúries a la corona i amenaces. I tots aquests delictes han anat caient, un per un, en el procediment judicial que s’ha descabdellat finalment tot al llarg d’aquest 2021 a Bèlgica. Perquè el 28 de desembre, finalment, la Cort d’Apel·lació de Gant va confirmar allò que havia dit el tribunal de primera instància, que preval el dret fonamental de la llibertat d’expressió del cantant. La victòria judicial de Valtònyc contra Espanya a Bèlgica ara és definitiva. Però aquesta batalla ha transcendit el seu cas, perquè per a poder prendre una decisió, el tribunal flamenc va consultar la Cort Constitucional de Bèlgica si el delicte d’injúries al rei, tipificat fins ara al codi penal belga, era compatible amb el Conveni Europeu dels Drets Humans. I la resposta fou que no. De manera que Valtònyc va aconseguir de tombar un delicte arcaic a Bèlgica l’equivalent del qual encara és vigent a l’estat espanyol. El cas Valtònyc ha palesat novament l’anomalia espanyola en l’espai judicial europeu.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies