La sentència del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les que denega definitivament l’extradició del conseller Lluís Puig a l’estat espanyol és una desautorització clara del Tribunal Suprem espanyol. Perquè afirma que no és el tribunal competent per a jutjar-lo, i fins i tot qüestiona d’una manera molt directa que fos competent per al judici contra els presos polítics, perquè els va jutjar sense cap base legal explícita que ho justifiqués. Això implica la violació d’un dret fonamental, el del jutge natural o predeterminat per la llei. Els quatre jutges que signen la sentència, que ací us oferim per primera volta íntegra i traduïda al català, són P. Hartoch, E. Marique, W. De Troy i L. Naessens. Afirmen que hi ha un “risc greu de vulneració dels drets fonamentals” de Lluís Puig si és extradit a l’estat espanyol.

Com hi arriben, a aquesta conclusió? D’entrada, la sentència recull el recurs que la fiscalia va presentar contra la decisió del jutjat de primera instància –l’agost de l’any passat– de denegar l’euroordre contra Lluís Puig per un delicte de malversació. Els jutges, en aquesta sentència tan contundent, detecten que el Suprem vol fer passar la malversació per la corrupció, que és un delicte que forma part de la llista de trenta-dos pels quals l’euroordre s’executa d’una manera pràcticament automàtica. I destaquen que el delicte de malversació no inclou pas un fet que és inherent al delicte de corrupció, que és l’enriquiment personal o el benefici propi. La malversació espanyola és més política: perquè es castiga la destinació d’uns diners públics a una finalitat que políticament es considera punible. Això, els magistrats belgues ho consideren, recorden que el propòsit dels diners suposadament malversats per Lluís Puig era un referèndum i afegeixen que precisament els referèndums no són penalitzats en el codi penal espanyol.

Fet aquest apunt, que ja qüestiona tot un mecanisme de persecució del sistema judicial espanyol, el tribunal belga diu que si la malversació no forma part de la llista de trenta-dos delictes predeterminats per les euroordres, cal examinar si hi ha una doble incriminació. Això vol dir: si aquest delicte pel qual es demana l’extradició encaixa amb cap delicte del codi penal belga, si els fets de què l’acusen també poden ser constitutius de delicte a Bèlgica. I el Tribunal d’Apel·lació conclou que sí. Que hi ha doble incriminació. Això hauria de permetre al tribunal que rep la petició d’extradició de concedir-la, però hi ha un element fonamental que ho impedeix: el “risc greu de vulneració dels drets fonamentals”. I això és motiu per a denegar l’euroordre.

L’escac i mat a Llarena: com s’hi ha arribat i les conseqüències que tindrà

Com que el sistema de les euroordres es basa en la confiança mútua entre els sistemes judicials dels estats de la Unió, i la presumpció que a tot arreu s’hi respecta l’estat de dret i es vetlla pels drets fonamentals dels ciutadans, la denegació d’una euroordre per risc de vulneració d’aquests drets s’ha de fonamentar en “unes raons serioses, és a dir, basades en informació objectiva, fiable, exacta i degudament actualitzada que mostri un risc greu, real, concret i individual de violació dels drets fonamentals de l’implicat”. I és exactament això que veu la justícia belga.

Vegeu ací el text íntegre, en la traducció a la qual ha tingut accés VilaWeb:

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.