20.03.2020 - 21:45
|
Actualització: 21.03.2020 - 01:41
En el seu polèmic llibre contra la censura (Giving Offense), el premi Nobel de Literatura John Maxwell Coetzee parla de ‘la passió de silenciar’ com el motor de totes aquestes persecucions que hem acabat coneixent, al llarg de la història de la humanitat, amb el nom de censura. Coetzee, que sap del que parla perquè va patir a bastament la censura a la seua Sud-àfrica natal, posa de manera molt perspicaç l’accent en el censor, la persona, com a eix de la maquinària repressiva.
Del censor diu Coetzee que a vegades es creu que actua pel bé de la seua comunitat, però que massa sovint s’imagina una comunitat en el nom de la qual diu que actua que no és gens clar que existesca. Des de la seua incapacitat confessa d’acostar-se a la psicologia dels censors, Coetzee adverteix que hi ha una ratlla molt perillosa, la més perillosa de totes, que és la que travessen els individus que no poden controlar-se aquesta passió de silenciar. S’ha de poder parlar de tot, diu l’escriptor. I s’ha de poder parlar de tot sempre.
Això ve a tomb de les reaccions que l’entorn del PSOE, sobretot del PSC, però també d’una part dels comuns fa dies que mostren en la qüestió del coronavirus 2019 i, concretament, sobre les demandes del govern de la Generalitat, en el sentit que cal confinar el Principat, com ja s’han tancat les Illes o com altres estats han tancat Wuhan, la Llombardia, Baviera, el Tirol, Rio de Janeiro i Califòrnia.
El fet que en tants altres llocs i tan diferents s’haja adoptat aquesta política de contenció geogràfica en entitats subestatals hauria de ser per si sol un element suficient per a legitimar el debat públic i racional. El president Torra i el govern no demanen res exòtic, res que no haja fet ningú més al món ni que no tinga cap relació imaginable amb el debat en marxa.
Es podria discutir, encara que cada dia menys, si la tesi del govern de Catalunya és l’apropiada o no. Però aquesta campanya engegada pels miquelicetes, els javilopez, les evagranados, i tota la colla de piuladors menors que pul·lulen al seu costat, crida l’atenció precisament perquè no se centra a discutir si és correcta o no, si una mesura com aquesta seria efectiva o no, sinó que ataca constantment i de manera extremadament agressiva això que ells defineixen com la irresponsabilitat i la deslleialtat del govern català. Una deslleialtat que identifiquen amb el fet que es divergesca en públic de les opinions de l”autoritat competent’.
Entenguem-nos: les dades ja són impossibles de discutir. L’estat espanyol és el lloc del món on el contagi creix més de pressa, cosa que significa –els agrade a ell o no– que Espanya no és el lloc del món on les solucions que s’han intentat bastir hagen estat les més encertades, ni de bon tros. Mentre es fan conferències de premsa esperpèntiques amb militars, la gent es mor a cabassos i se’n morirà molta més la setmana que ve. Perquè no s’adopten les mesures correctes. No és qüestió de política sinó d’eficàcia. Però heus ací que tota la maquinària política i mediàtica del règim s’aboca no pas a exposar els dubtes que puguen permetre de millorar els resultats sinó a protegir acríticament tot el que fa el govern de Sánchez. Com si les vides que es van perdent cada dia fossen un tema menor, secundari respecte del principal.
En aquest sentit, és lamentable l’atac, aclamat per la claca piulaire del PSC, que ha intentat la biògrafa de Jordi Hereu contra el doctor Oriol Mitjà, aprofitant les sempre ben disposades pàgines d’El Periódico. I francament, poques coses poden haver-hi més descriptives i aclaridores que veure un grup de vividors de la política concentrant el seu foc contra un dels científics més significats en la lluita contra la pandèmia. Sobretot, tenint en compte que aquest científic opina, precisament, sobre el seu camp d’expertesa, sobre allò a què ha dedicat la seua vida d’estudi i professió.
Aquesta mena d’atacs, en realitat, tenen com a objectiu controlar l’opinió pública no permetent les opinions crítiques, independents, diferents. Fa fins i tot vergonya dir-ho, però la soldadesca del PSC viu obsedida creient que tots hauríem de pensar –i per extensió s’entén que tots hauríem d’obeir– el que diga l”autoritat competent’. Això té un nom i no és precisament democràcia. Però ara mateix hi ha en aquesta actitud una cosa encara pitjor: això que fan és una immoralitat, perquè intenta apartar la prioritat del lloc on avui ha de ser, que és discutir sobre l’adopció de polítiques clares i rotundes, expeditives, que puguen frenar la Covid-19. Perquè és això el que Pedro Sánchez no aconsegueix de cap manera. I és això el que cal aconseguir pel bé de tots.
PS. Ho vaig escriure a l’editorial de diumenge passat i ho diré cada dia si cal: ‘aquests dies veurem molt com el poder prova d’amagar la gravetat de la crisi amb crides més o menys explícites a no ser crítics, a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar ‘d’allò que no toca ara’, a fer pinya i anar ‘tots units’. Jo no ho faré. VilaWeb no ho farà. I avise ara que no tremolarem ni un instant enfront de les acusacions demagògiques i interessades que ens puguen arribar, que ens arribaran segur, del nacionalisme espanyol –siga conscient o banal, malvat o voluntariós, civil o militar. Us anime, doncs, a no tremolar tampoc vosaltres, com a societat, davant de la propaganda i a no renunciar ni per un segon a pensar lliurement, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent ciutadans crítics.’
Parlen de deslleialtat. I tant! És de rucs ser lleial al qui creus, no només que s’està equivocant, sinó que es incapaç de fer-ho millor. I que, a sobre, t’impedeix d’actuar.