Escriure, sovint, serveix per a ordenar-se les idees. Hi ha gent que surt a passejar, o a córrer, a navegar, gent que pinta, que dibuixa organigrames, que cus. A mi em va bé escriure. És com si, a mesura que les paraules s’organitzen en fileres i omplen el buit blanc del paper o la pantalla, les idees que les sustenten anessin prenent sentit i consistència.

O mostressin que els falten totes dues coses.

Perquè, de vegades, ordenar també significa constatar que no, que aquell enfilall d’idees que et semblava tan clar en abstracte resulta que no suporta el negre sobre blanc, que s’enfosqueix, que trontolla, que es matisa tant que no s’aguanta. Tal com m’ha passat en començar a escriure aquest article. I per això ho he esborrat tot. I per això ara en faig un altre. Que de fet és el mateix. O, més exactament, conseqüència del primer. Perquè el corregeix.

I és que l’altre, el que ja no hi és, el que ha estat, de fet, germen i esperó d’aquest, rodava i avançava segons el ritme del contrincant. Per mirar de posar-lo en evidència, per rebatre-li formes i fons, per denunciar-ne pràctiques i intencions, però li seguia el ritme. N’era l’esperó aquella frase de Miquel Iceta que deia que ‘farem el que sigui perquè Barcelona no tingui un govern independentista’, s’aturava una estona en aquest espantós ‘el que sigui’, constatava allò de la frase famosa, que res no s’assembla tant a un nacionalista espanyol de dretes com un nacionalista espanyol d’esquerres, i ja no ha avançat més perquè en una rellegida m’he adonat d’això que deia: que seguia, de fet, el marc d’interessos del contrincant (i sí, en fi: ara he escrit ritme i Iceta en el mateix paràgraf: ja m’ho sabreu perdonar).

Perquè més enllà de l’afirmació de to apocalíptic i eficàcia propagandística, el fet és que el tema clau no és anar ara discutint què farà o què deixarà de fer el PSC (o, més exactament, què diu que farà o què diu que deixarà de fer), ni encara menys, fer-ne denúncia des d’una posició defensiva, sinó recordar, constatar, analitzar i, sí, celebrar, la constància creixent de l’independentisme, elecció rere elecció rere elecció. Que ha guanyat a Barcelona. I que ha guanyat a Lleida. A Lleida! Després de tantíssims anys. De tots, pràcticament. A la Lleida impossible, a la imprescindible.

Vull dir que el mateix Iceta que sap fer el titular per cridar l’atenció i dirigir-nos-hi els comentaris, i que celebra amb megàfon i castanyoles que el seu partit tot just hagi aturat la caiguda lliure i recuperat algunes posicions, oblida, ves quines coses, de convidar Lleida a la seva festa. Per exemple Lleida. Sobretot, Lleida.

I diu que farà ‘el que sigui’ bla bla. Ho diu i ja ho ha fet? No. Ni de bon tros. Ni ho té tan fàcil ni estan, els espanyolistes, en realitat, tan units com de vegades ens sembla o ens volen fer creure. Ben mirat, el seu llançar-se els plats pel cap és força més cru i més bèstia que el nostre. El fet, a més a més, el fet clau, el fet que reclama anàlisi i acció consegüent, és que l’independentisme es consolida i creix. Que a les europees ha guanyat per golejada. Que a les municipals continua avançant. I que Lleida. Perquè és històric. Lleida.

I diu Iceta que se’ns vol presentar com un element que ‘torna amb força a la primera plana de la política catalana’? Ah. Ho diu. Ell. I és normal que intenti disfressar el gat de llebre. No cal pas, però, que nosaltres li comprem la moto. Perquè Ciudadanos, per exemple, que fa uns anys era, i així es deia, el representant de l’unionisme a la terra, la nova proposta espanyolista que tenia la missió de frenar definitivament l’independentisme a Catalunya, aquell invent que tertulians i propagandistes (valgui la redundància) van etiquetar com a imparable, ha quedat clarament desinflat, al Principat: els vots que ha tingut al cicle autonòmiques – estatals – europees en marca clarament la davallada: un milió cent mil – quatre-cents setanta mil – no arriba als tres-cents mil.

La qüestió, en definitiva, no són pas els suposats frens, les amenaces, ni allò que diuen que volen que pretenen que faran per aturar el creixement de l’independentisme. La qüestió no és l’unionisme, aquest espanyolisme autòcton de múltiple disfressa. La majoria, al Principat, continua dient, a diverses veus, independència, i avança. La qüestió, el problema, és espanya. L’estat. La carcassa. La maquinària de repressió que dirigeix en contra nostra. A costa de sotragar-se tota, i de quedar ben rebregada, val a dir, però amb prou força, de moment, per a impedir-nos d’exercir la nostra democràtica capacitat de decisió.

De moment.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb