Aquesta setmana, ara com ara, té tres dates essencials (ahir, diumenge; despús-demà, dimecres; i d’avui en vuit, dilluns) que emmarquen un moment clau d’allò que podríem anomenar la Transició 2.0, una maniobra política de gran abast però segurament també de curta volada i possibilitats escasses, de la qual la setmana passada vam tenir un primer tast, centrat en l’actitud de la part catalana.

Aquesta setmana sembla que haurien de passar coses a la part espanyola, una volta els dos grans partits independentistes, amb les cartes de Junqueras i Sànchez, ja han expressat aquesta acceptació tàcita dels indults. Ara, encara hi ha un grapat d’interrogants sobre la maniobra.

L’interrogant clau és si Pedro Sánchez s’atrevirà a signar els indults o encara no. I per això les dates que emmarquen aquesta setmana no són anecdòtiques ni menors. Dilluns 21, d’ací a una setmana, el plenari de l’Assemblea del Consell d’Europa ha de votar l’informe sobre Espanya aprovat ja en comissió. I recordem que aquest informe del Comitè d’Afers Legals i Drets Humans demana de manera explícita que “es considere l’indult o l’excarceració” dels presos polítics i es deixen de perseguir els exiliats i els nombrosos ex-alts càrrecs acusats i pendents de judici “relacionats amb el referèndum del 2017”. L’informe no és vinculant ni de compliment obligat, però quan siga aprovat Espanya es trobarà en una posició extremadament difícil a Europa. I no cal ser molt llest per a entendre que si quan el rep pot fer publicitat que ja s’ha concedit l’indult o que l’indult és imminent serà la manera menys dolorosa d’enfrontar-s’hi. Això sí, calculant sempre al màxim el risc i el moment.

Perquè, malgrat l’opinió generalitzada, els indults no originaran l’eixida automàtica dels presoners, el mateix dia, sinó que obriran un procés administratiu que podria esdevenir un autèntic calvari. I jo no descarte de cap manera que l’estat es negue a acceptar la decisió del president del seu govern. Tanmateix, el càlcul ideal per a Sànchez fóra que pogués dir a Europa, en el moment en què rebrà més pressió, que ja s’ha ordenat l’indult i que tot resta pendent tan sols de la rutina administrativa. Així el seu govern aconseguiria l’impacte polític, però els presoners en realitat no eixirien. És a dir, frenaria –ni que fos de moment– allò que el preocupa més, que és l’estomacada internacional a Espanya, però no faria cap pas que fos irreversible, una altra raó per la qual l’indult és parcial. L’escenografia, sempre primer.

Una escenografia que té la vista posada, primer de tot, en els dos escenaris que van emmarcar el dia d’ahir: la plaça de Colón de Madrid i les primàries d’Andalusia. A Andalusia el candidat oficial ha guanyat i això és molt important per a Sánchez. Més que no pas la concentració de la dreta nacionalista espanyola. Especialment en veient que aquesta concentració no fou tan lluïda i punyent com l’anterior. És important perquè el govern espanyol pot llegir aquests dos fets com la prova que al PSOE i a Espanya no hi ha una oposició enorme als indults i que, per tant, és un pas assumible i clau en l’horitzó de la Reforma 2.0 del franquisme.

I entre l’una cosa i l’altra el Borbó visitarà Barcelona dimecres per participar en un sopar empresarial. És un sopar als afores de la ciutat, a l’hotel Vela –encara, doncs, de manera prudent–, però s’hi mesurarà si hi ha protestes o no, què fa la nova Generalitat i molt especialment el nou president Pere Aragonès, que ja va demostrar l’altre dia que no té inconvenient a anar a segons quins llocs.

Aquest és el context en què ens movem aquesta setmana, però abans d’acabar cal fer un advertiment: un procés de reforma, una nova  transició, com aquesta que sembla que impulsen principalment el PSOE i Esquerra Republicana, però a la qual Junts i la CUP no fan ois, sol ser, a tot arreu del món, un compromís entre unes elits que han après que la confrontació els ix massa cara a tots dos. Que té un cost que ja no estan disposats a assumir. Però sempre és molt fràgil, i sempre fracassa, si les elits no tenen la capacitat de controlar la població i obligar-la a acceptar els seus pactes. I ací rau la clau de tot.

PS1. Aquest cap de setmana he participat en l’Aplec dels Països Catalans a Tremp. Hi va parlar Elisenda Paluzie, que traçà un dibuix molt nítid d’on som i avisà que caldria tornar a les èpoques en què el moviment popular no anava de bracet dels partits polítics. Paluzie va recordar una cosa tan elemental que sembla mentida que no la tinguem en compte sempre: no és que no hàgem de parlar d’indults, sinó que tampoc no hauríem de parlar d’amnistia, perquè el 2017 les institucions catalanes ho feren tot dins la legalitat i seguint les normes democràtiques. Cosa que no va fer l’estat espanyol. La presidenta de l’ANC, crítica amb tot allò que va passar la setmana passada, féu una crida a començar un nou cicle de mobilitzacions que ja ha començat i que podria tenir l’epicentre en el període entre l’Onze de Setembre i el Primer d’Octubre.

Molta de la gent que avui viu amb preocupació aquest intent de reforma de la reforma –especialment aquells qui es van creure la primera reforma i després van comprovar el parany que encloïa– hauria de pensar en l’experiència d’aquells anys, que ensenya que cremar-ho tot, queixar-se de tot i decebre’s davant tot, donanat-ho tot per perdut, no fa sinó consolidar les elits. I heu de saber si voleu integrar-vos-hi o no. Si voleu que us hi integren o no. I si no ho voleu, jo no ho vull, aleshores cal assumir que només hi ha una via per a frenar-ho, que és alçar l’exigència al carrer. Penseu què penseu de l’ANC, tingueu clar que un Onze de Setembre gris i apagat o un Primer d’Octubre esmorteït serien un xec en blanc per a ells. I l’actitud contrària, i per això cal treballar a partir d’ara mateix, seria bastir un mur alt i fer-los-ho ben difícil. Aneu-hi pensant.

PS2. Molts dilluns els recomane llegir l’article de Joan Ramon Resina. Avui encara més perquè és molt complementari d’aquest editorial -o aquest editorial és molt complementari del seu excel·lent article. Es titula Allò que no es féu en un minut i ens hi explica que “si es té en compte quantes dècades costà mobilitzar el país per la independència, la difícil superació d’un autonomisme que semblava eternitzar-se en la resignació i l’ensopiment, sorprèn la rapidesa amb què s’ha tornat al punt de partida, o gairebé, si les tesis de Junqueras troben ressò més enllà de l’unionisme i l’opinió majoritària torna a ser ostatge del comte de Godó i dels Godós menors que es disputen l’hegemonia conservadora. Som decididament en temps de reacció.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.